Quan la paraula antimatèria apareix en el nostre horitzó, ens sentim atrets cap a un excitant no-lloc inspirador de suggeriments. Als qui ens dediquem a les arts plàstiques aquest vocable ens deixa bocabadats i desconcertats per més que al llarg de la història hàgem buscat, entre els amagatalls del passat, relacions entre l’art i la ciència. Però el terme sens dubte exigeix estar proveïts d’un bagatge de coneixements científics als quals el nostre accés, en altres temps factible, avui és molt limitat perquè el camp en què es mou l’especulació científica és molt complex. Necessitaríem més temps que el d’una sola vida per poder comprendre l’amplitud de coneixements que permetera una aproximació a aquesta espècie d’enciclopèdia del saber.
I no obstant això i segons sembla, alguns científics intenten trobar en la ciència altres imatges de la bellesa, d’allò viu, que ens identifica en la cerca mateixa. Perquè a mesura que es van desentranyant les relacions, la constitució de la matèria –i de l’antimatèria–, el cosmos i el món del qual formem part, ens adonem que tots perseguim un objectiu comú: revelar misteris i mostrar tot allò que intuïm. Per al pintor que treballa amb matèria plàstica, la seua obra es desenvolupa en unes condicions fisicoquímiques concretes que no tenen cap relació amb el tema que ens ocupa: amb l’antimatèria. Per a nosaltres tot és tangible, palpable. Els artistes plàstics no sabem el que és l’antimatèria, però ho pressentim.
«Per al pintor, fins i tot per al més informalista, mai serà possible representar l’antimatèria tal qual és. No es pot arribar més lluny que el “quadrat blanc sobre fons blanc” de Malevich, i tot i això està realitzat amb matèria»
És curiós que la major preocupació per la matèria, o, com van dir els pintors i els crítics informalistes, per allò matèric, es produïra a mitjan segle xx quan els artistes van començar els seus experiments entorn de l’abstracció amb l’art brut, el tachisme, l’informalisme, l’expressionisme abstracte… els quals tenien com a premissa deixar la matèria en llibertat perquè ella mateixa es constituïra en la seua pròpia poètica. La màgia de la matèria en acció es va desbordar i, per primera vegada en la història, el moviment va afectar tot el món. Sens dubte la matèria, aquella gran oblidada, reivindicava els seus drets. I de la mateixa manera que per al científic l’antimatèria és una realitat en aquells anys i en els següents –i fins i tot en les aplicacions que s’estan realitzant actualment en camps com la medicina– el pintor, en canvi, es va centrar en la matèria, tal vegada perquè ella és real, perquè pot palpar-la, estendre-la, aglomerar-la, abrasar-la, diluir-la… És l’eina amb què treballem. Fins avui, de moment, almenys, l’antimatèria només pot considerar-se en la superfície del quadre com l’espai que no conté matèria, com aquell fons sobre el qual cavalquen els esdeveniments plàstics.
Per tant, per al pintor, fins i tot per al més informalista, mai serà possible representar l’antimatèria tal qual és. I si ha de prendre com a referència el símbol, prompte descobrirà que aquest no funciona perquè l’art pot enamorar, pot causar desgrat o rebuig, pot existir negant i afirmant, però mai podrà prescindir de la seua dependència de la matèria sòlida; mai podrà arribar a manifestar realment aquell estat de l’esperit del qual ens han parlat els grans místics en què no existeix res perquè tot és. No es pot arribar més lluny que el quadrat blanc sobre fons blanc de Malevich, i tot i això està realitzat amb matèria.
Som éssers limitats que juguem a continuar investigant en el laberint de la vida i mai ens aturem. Sabem que aquest laberint és infinit, però hi caminem intentant obrir-nos a l’esperança i deixant el nostre rastre com altres van fer.
Els pintors continuarem treballant amb matèria, amb superfícies i espais que, d’alguna manera els relacionen tots dos –matèria i antimatèria– i continuarem buscant la bellesa i la veritat onsevulla que siguen, perquè podem triar una posició des dels nostres coneixements sensibles. I aquesta posició, per descomptat, com la del científic, és la vida en acció i la bellesa que es desprèn de la seua transformació i de la seua poesia.
