Si la realitat social és complexa i volem parlar-ne o escriure’n com a informadors, no tenim més remei que afrontar-la, perquè no podem abordar-la sense entendre-la. Però els procediments periodístics habituals no acostumen a permetre entrar a fons en allò que passa en la realitat, la qual cosa entrebanca el tractament periodístic de la complexitat. Amb tot, un bon periodista universitari (preparat, capaç, intel·ligent i amb talent) pot acostar-se a la complexitat social sempre que, entre d’altres qüestions, escapi de la simplificació a ultrança, es desempallegui d’algunes rutines productives, manllevi mètodes propis de les ciències i sortegi la cotilla formalitzada de l’objectivitat. La preparació i la capacitat en la formació dels futurs periodistes és responsabilitat de la universitat, i desenvolupar la intel·ligència i el talent dels alumnes és un desafiament per als docents-investigadors.
A la fi del curs 2004-2005 eixirà de la Universitat de València la primera promoció de llicenciats en Periodisme, titulació que l’any 2000 va néixer amb la voluntat decidida de formar professionals de la informació suficientment preparats i capaços d’afrontar les demandes informatives i les necessitats comunicatives de la societat actual. Per tant, calia no repetir errades comprovades i aprofitar les experiències internacionals més reeixides. D’ací que el nostre pla d’estudis consideri el llicenciat en Periodisme com un professional culturalment, humanísticament i tècnicament preparat per a exercir responsablement la funció d’intèrpret de la realitat social a l’hora de dissenyar, produir, analitzar i dirigir tota mena de mitjans, programes i productes en suports tradicionals i sistemes digitals.
«A la fi del curs 2004-2005 eixirà de la Universitat de València la primera promoció de llicenciats en periodisme»
La nota de tall de selectivitat dels estudiants de Periodisme de la Universitat de València (enguany 8,28 i el curs passat 8,29) no solament és la més alta de totes les titulacions del País Valencià, sinó que també és la més alta de totes les universitats espanyoles que imparteixen aquesta llicenciatura. I així ha estat en els últims anys, la qual cosa –a més de la gran atracció que desperta– avala la vàlua dels nostres alumnes i, d’alguna manera, l’encert de la nostra proposta. Proposta que presenta algunes singularitats reconegudes pels col·legues acadèmics (amb assignatures força analiticocrítiques, però també d’Internet o de periodisme infogràfic, digital, de pau, d’investigació, i sobretot l’itinerari de “Ciència i tecnologia”, únic a Europa dins del grau), i apreciades pels col·legues professionals (amb bon nombre d’assignatures en laboratoris, preparació multimediàtica, certa experimentalitat d’innovació, i sobretot una capacitació tecnicoprofessional gràcies a especialistes de reconeguda competència).
Els mètodes periodístics majoritaris resulten limitats per pensar o tractar la complexitat, perquè sovint no paren atenció en el funcionament de les coses, sinó en la mecànica, tot fent de l’anècdota una mena de paradigma, quan aquesta acostuma a ser només un exemple que no permet cap extrapolació. Afortunadament no sempre és així, ni ara amb la tasca de certs periodismes d’aprofundiment que manlleven algunes tècniques de les ciències socials, ni abans, quan alguns excel·lents reporters com Émile Zola i Günter Wallraff narraven la vida dels obrers francesos i alemanys dels segles XIX i XX, o quan brillants cronistes com Gaziel i James Reston interpretaven la Primera o la Segona guerres mundials, o Kapuscinsky relatava l’Àfrica postcolonial, o quan lúcids analistes com Bêuve-Mery i Vázquez Montalbán explicaven la mundialització i la globalització econòmiques.
Alguns assumptes dels mitjans de comunicació sovint són presentats pel costat de la simplicitat. Per exemple, l’afer de les titllades “vaques boges” poques vegades és abordat des dels diferents angles malgrat la complexitat que comporta; el “dopatge” acostuma a reduir-se a l’àmbit esportiu, l’anomenada “crisi” de l’habitatge s’analitza com si fos un fet estrictament econòmic, i la corrupció sembla que només afecta el món de la política. Reduir aquests i d’altres temes a simples notícies i donar-les de manera breu i anecdòtica no solament no serveix per a tenir informació de la realitat social, sinó que contribueix a la desinformació dels temes.
Els periodistes interessats per la complexitat social han d’utilitzar alguns procediments i tècniques dels investigadors, com ara interrogar-se sobre els criteris que han de fer servir en els diferents temes i, en conseqüència, quina ha de ser la tria de casos més adequada. També han d’interrogar-se més sobre la jerarquia de les qüestions a tractar i sobre la seva validesa o no, en funció d’un plantejament conseqüent amb els drets humans i dins d’un marc de democràcia real. No pot haver-hi periodisme de qualitat sense inspirar-se en alguns mètodes científics (lectura de textos i dossiers, confrontació de fonts, qüestionament de teories i lèxic, autonomia de criteris). Aquest fet obliga a parar atenció també en aquestes eines i maneres, i no sols a valorar els tòpics del periodista autodidacte (olfacte per la notícia, capacitat de reacció, espontaneïtat, rapidesa, habilitat per relatar).
«No pot haver-hi periodisme de qualitat sense inspirar-se en alguns mètodes científics (lectura de textos i dossiers, confrontació de fonts, qüestionament de teories i lèxic, autonomia de criteris)»
Davant de la crisi del periodisme –que en la darrera dècada ha dut diferents autors a parlar fins i tot de la seva mort– i en un món més complex on es necessita una informació socialment útil que defugi la superficialitat i la trivialització, ens calen periodistes millor preparats i periòdicament reciclats. Perquè aquests han d’esdevenir autèntics intermediaris entre la realitat social i la ciutadania, per orientar-la (no moralment ni ideològica) davant l’allau de circulació de dades i fets dins i fora de la xarxa mundial, i per avaluar la qualitat i credibilitat informatives, com ha demanat el Project for Excellence in Journalism.
Amb l’objectiu de superar algunes de les limitacions esmentades, en el perfil formatiu dels llicenciats en Periodisme de la Universitat de València van imposar-se unes exigències de formació –que s’enriquiran amb postgraus– que poden resumir-se en: capacitat analiticocrítica, aprendre a aprendre, alta capacitació professional i tècnica, pràctica i experimentació, i facilitat d’adaptació als canvis. Amb els propers anys, els nostres llicenciats hauran d’esforçar-se tant o més com ho han fet al llarg dels cinc anys de la carrera a fi de contribuir a un periodisme de qualitat global/local, mitjançant el qual la ciutadania rebrà unes informacions socialment rellevants per tal de propiciar una opinió pública madura.
