El dilluns 8 d’octubre de 2001 va començar la meva carrera com a divulgador científic. Aquell dia jo havia d’estar preparant les maletes per a mudar-me a França, però una sèrie de casualitats afortunades i imprevistes van fer que el meu futur canviés de direcció. Mai he explicat detalladament la història. Aquí va:
A la primavera de 2001 jo era un jove de vint i pocs anys llicenciat en química i en bioquímica que, després d’un any investigant com a predoc, impacient i desencantat del dia a dia al laboratori, l’havia deixat per a treballar com a tècnic de prevenció de riscos laborals. Aquesta professió tenia molta demanda en aquell moment, però sentia que m’havia precipitat i intentava mantenir-me pròxim a la ciència, col·laborant en mitjans locals i consumint molta divulgació científica. La cita ineludible per a mi era cada diumenge el programa Redes d’Eduard Punset, que gravava en VHS per a no haver d’esperar-me fins que l’emetessin a la una de la matinada (i així podia anar donant-li al pause, rebobinar i prendre notes). Si en aquesta època, que jo percebia com de transició, m’haguessin preguntat on voldria treballar, hagués respost que en Redes com a divulgador. Era tan fan del programa que un dia de juny de 2001 la meva xicota d’aquell moment em va dir: «Escriu-los un mail oferint-te a col·laborar amb ells, qui sap». Després de vèncer el pudor, vaig buscar el correu electrònic del programa en el web i els vaig escriure. El fet de fer-ho em va impulsar a cercar més opcions de tornar a la ciència i vaig presentar una sol·licitud per a una posició predoctoral a la Universitat de Barcelona i una altra a una beca Leonardo de la Unió Europea, que et portava set mesos a algun centre de recerca estranger.
«En obrir el meu ordinador, em vaig quedar mirant la safata d’entrada i després d’uns segons vaig dir als meus companys d’oficina: “M’ha escrit l’Eduard Punset”»
No semblava que res es mogués gaire de pressa, però un matí a mitjan juliol, en obrir el meu ordinador, em vaig quedar mirant la safata d’entrada i després d’uns segons vaig dir als meus companys d’oficina: «M’ha escrit l’Eduard Punset.» Tinc gravada l’única frase que contenia el seu missatge: «Envia’ns el teu currículum, estem buscant persones per a dedicar-se a la comprensió pública de la ciència.» Aquella mateixa tarda vaig polir el meu currículum, el vaig enviar, i durant els següents dies vaig córrer a revisar la bústia de correu cada vegada que arribava al despatx (en aquella època no portàvem portàtils ni telèfons mòbils amb dades). Però res. Bé, sí; a començament de setembre em van concedir la beca Leonardo per a anar a Poitiers a investigar en un laboratori de biotecnologia vegetal. Havia de començar el 10 d’octubre. Vaig mirar on parava al mapa, vaig demanar una excedència a l’empresa de prevenció on treballava i vaig acceptar anar a França amb el cuquet de saber què havia passat amb aquell correu enviat a Punset.
Llavors vaig pensar que la beca era una bona excusa per a enviar un altre missatge en pla «soc el que va escriure fa unes setmanes, m’han donat una beca per a anar a França, però si hi hagués alguna possibilitat d’incorporar-me al vostre equip, tingueu-me en compte, si us plau». Aquesta vegada la resposta va ser més ràpida. Un tal Marc de la productora Agencia Planetaria em va escriure explicant que en aquells moments no tenien vacants, però em va suggerir que els visités un dia per a conèixer-nos i que portés una mica de divulgació feta per mi. Jo vivia a Tortosa i quedàrem a reunir-nos el dimecres 3 d’octubre al matí en les seves oficines a la Rambla de Catalunya. D’aquest dia, recordo clarament pujar les escales de l’edifici, que m’obrís la porta un xaval més jove que jo però amb vestit (Marc) i de sobte distingir al fons uns cabells arrissats asseguts davant d’una finestra. Ostres! Hi era el mateix Punset! El meu sistema nerviós simpàtic es va disparar. Però és que no sols era aquí el meu ídol… sinó que fins i tot es va aixecar, em va cridar pel meu nom i els va dir a tots els presents que jo era bioquímic, que me n’anava a França, però que tenia molt d’interès en la divulgació i potser en el futur podria incorporar-me en algun projecte. Punset s’havia llegit el meu currículum! Jo estava emocionadíssim. Em va preguntar si havia portat alguna cosa, així que vaig treure uns cassets amb enregistraments de les meves col·laboracions en una ràdio local i un parell de textos que vaig publicar en el setmanari L’Ebre, i ell li’ls va passar a Enrique Gracián, en aquells moments l’editor de Redes. A continuació em va dir alguna cosa tan punsetiana com: «I ara anem al llit». Gràcies a la reacció ràpida d’un dels presents, vaig entendre que érem en un pis petit i que a l’habitació contigua hi havia un llit sobre el qual s’asseien a parlar quan a la sala hi havia molta gent. Allí Eduard em va preguntar per mi i em va dir que estaven desenvolupant un projecte per al qual, si anava endavant, necessitarien documentalistes que sabessin de ciències. Que, en aquest cas, ja m’avisarien, i que aprengués molt a França. Vam sortir del llit, em va acomiadar de la gent, vaig veure que va preguntar a Enrique un subtil «què et sembla?» i vaig poder escoltar un «sap escriure», i em va acompanyar fins a la porta agraint-me la visita. Jo aquest dia em vaig oblidar de menjar. No és que em quedés sense temps o que no tingués gana, sinó que va arribar la nit i vaig pensar: «Vaja; avui no he menjat». No sé si us ha passat alguna vegada de manera tan clara. A mi, mai. Estava en un núvol.
Però la història no va acabar aquí. El divendres al matí, ja de nou a Tortosa, em va cridar Marc i em va dir: «Mira, ahir una persona de l’equip de Redes se’n va anar de manera imprevista i Punset m’ha dit que et pregunti si voldries començar a treballar dilluns. Sé que implicaria cancel·lar el viatge a França i mudar-te d’imprevist a Barcelona. Si no acceptes ara ho entenem i en el futur podran sortir oportunitats, perquè a l’Eduard li vas agradar, però volíem oferir-t’ho. Et faríem un contracte de tres mesos a veure com va. Això sí, ens hauries de donar una resposta aquesta mateixa tarda.»
Wow! Encara m’emociono en recordar-ho. Vaig quedar atordit, però els dubtes van durar poc. Al migdia vaig telefonar el Marc, em vaig disculpar amb els representants de la beca Leonardo, i el dilluns 8 d’octubre a primera hora del matí vaig pujar als estudis de TVE a Sant Cugat amb l’ara gran amiga Miriam Peláez, que em va presentar a la resta d’equip i em va explicar el treball de coordinador de convidats que havia de realitzar. Considero aquest estrany i desconcertant dia, fa vint anys, com l’inici de la meva carrera com a divulgador científic. No sabeu amb quina il·lusió em vaig esforçar a aprendre ràpidament i fer una bona feina amb què guanyar-me el lloc. Era un somni. Aquell mateix divendres es van gravar dues segones parts de Redes en aquest mític plató blanc que tantíssimes vegades havia vist a la tele, i em vaig pessigar pensant «Què faig jo aquí». A vegades continuo preguntant-m’ho. Si a aquest xaval tan entusiasta com innocent i insegur li haguessin dit que amb el temps arribaria a dirigir i presentar el seu propi programa en TVE, escriure quatre llibres de considerable èxit, viure vuit anys als Estats Units, ser becat un any sencer en el MIT, parlar de ciència cada diumenge en un programa líder com A vivir de la Ser, viatjar i fer conferències per infinitat de països, i haver publicat en mitjans com El País, National Geographic, Scientific American… Mètode!,… se sentiria el més afortunat del món. I aquesta perspectiva sempre m’acompanya. Jo soc més de mirar cap endavant que cap endarrere, però quina satisfacció sento en posar context al present, i quina gratitud amb les persones que, en el terreny personal i en el professional, m’han acompanyat per aquesta aventura. Una aventura que, sincerament, es posa cada vegada més emocionant.
