El progrés rau en les ciències, en les matemàtiques, la física, la química, la geologia…
Josep Joaquim Landerer (1841-1922)
El 25 d’octubre de 2022 la Lluna lliscà per la vora del Sol i a València tapà un ridícul 2 % del disc solar. Aquesta vegada no érem al lloc adequat per veure bé la coreografia del Sol i la Lluna quan s’aparellen. En canvi, cap al nord-est d’Europa, el nostre satèl·lit va amagar més de la meitat del disc d’Hèlios. Els habitants de Kíiv, per exemple, amb un 61 % del Sol tapat, gaudiren millor del fenomen, malgrat els esclafits dels míssils. La natura celeste no coneix la maldat humana i sempre segueix impertèrrita les regles que entengué el geni d’Isaac Newton.
Fou l’astrònom i matemàtic Friedrich Bessel qui simplificà el mètode per a la predicció dels eclipsis de Sol. Ara usem l’ordinador, mentre que abans els càlculs s’havien de fer a mà, a poc a poc, amb molta paciència.
Tot això em ve al cap mentre recorde que fa cent anys, el 15 de setembre de 1922, morí a Jesús, pedania de Tortosa (Baix Ebre), un dels grans científics valencians oblidats, Josep Joaquim Landerer, geòleg, astrònom autodidacte i també caçador d’eclipsis.
El 28 de maig de 1900, la Lluna tapà completament el Sol en una franja que travessà tota la península Ibèrica. Prèviament, i durant cinc anys, Landerer calculà els paràmetres de l’eclipsi i recollí dades meteorològiques favorables que l’impulsaren a proposar el Baix Vinalopó com a l’indret més adient per a l’observació. A la seua crida s’aplegaren missions científiques de tot Europa. Així, la delegació d’Anglaterra i la d’Escòcia elegiren Santa Pola, mentre que la majoria d’astrònoms europeus es desplaçaren a Elx: els de l’Observatori de París-Meudon, els de l’Observatori del Vaticà, els de l’Observatori de la Marina de San Fernando, els de la Universitat de Tolosa i Montpeller, etc. Vingueren, a més, Camille Flammarion, famós astrònom i divulgador francès, i Josep Comas i Solà, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. L’Associació Astronòmica Britànica observà l’eclipsi des de la fonda La Confianza d’Elx, amb una bona representació de dones observadores. Teodor Llorente, director del diari Las Provincias, tampoc no faltà a la cita. Des de la finca del Toscar, Landerer mesurà la llum polaritzada de la corona solar durant el minut i 19 segons de la totalitat. Pels seus esforços en la preparació de l’observació solar a Elx, fou recompensat amb la Gran Creu del Mèrit Naval i amb el Premi Janssen. L’any 2000 l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó va fer una gran exposició per commemorar el centenari d’aquell eclipsi.
Landerer continuà treballant amb idees innovadores a Tortosa, on residia. A més de calcular els paràmetres dels eclipsis totals de 1905 i 1912, descobrí la natura geològica de la superfície lunar, comparant l’angle de polarització de la llum de la Lluna amb el que s’observa a les roques basàltiques terrestres. També estudià els satèl·lits de Mart, acabats de descobrir, la rotació de Júpiter i buscà l’hipotètic planeta Vulcà. Recorrent les terres del sogre a la Tinença de Benifassà, dibuixà el primer mapa geològic de terres de l’Estat. L’any 1904 col·laborà en el disseny de l’Observatori de Física Còsmica de l’Ebre, obra que els jesuïtes inauguraren a Roquetes, prop de Tortosa.
Des del temps de Landerer no s’ha observat cap altre eclipsi solar total en la península Ibèrica. Només vam poder gaudir de l’eclipsi anul·lar del 3 d’octubre de 2005, quan una Lluna massa allunyada tapà la zona central del Sol. Però ara estem expectants, perquè el 12 d’agost del 2026 ens trobarem novament sota l’ombra de la Lluna. Un eclipsi total que, de casa estant, ens enfosquirà el cel i que podrem veure des de Sitges a Cullera. Serà una bona avinentesa per homenatjar Landerer i recordar l’obra d’aquest savi valencià, amb un carrer minúscul a València.
