El mosaic de la batalla d’Issos trobat a la casa del Faune de Pompeia, còpia romana –com tantes– d’una pintura hel·lenística (IV aC), mostra la càrrega de la cavalleria d’Alexandre contra l’exèrcit de Darios. Imposen i sorprenen la complexa composició realista amb perspectiva, les mirades de Bucèfal o del rei persa. Un detall capta la meua atenció: el soldat que, ja en terra, ens dona l’esquena i observa (potser per darrera vegada) la imatge del seu rostre en un escut lluent; un escut com el del mite, que Atenea va donar a Perseu perquè no mirara Medusa i sí el seu reflex. Instrument de vanitat des de fa mil·lennis, d’espills de coure, obsidiana o plata se n’exposen a centenars, oxidats, als museus. Pot ser que Lucy, la nostra antecessora, ja intuïra que el cel-muntanya-bosc que apareixia boca avall al costat del bosc-muntanya-cel alçat al peu d’un estany era, en realitat, la seua imatge especular.
Cossos com el Sol o una llàntia emeten llum que es propaga en línia recta i incideix sobre altres objectes que són il·luminats. Com qualsevol ona –en aquest cas electromagnètica– una porció de la llum incident es transmet i s’absorbeix, i una altra és reflectida en la superfície de l’objecte, en múltiples direccions si aquesta és irregular (reflexió difusa). Quan bona part de la llum incident es reflecteix i a més la superfície és prou llisa a petita escala, tenim un espill que ens dona una imatge nítida d’altres objectes que l’envolten. En particular la d’aquella persona que sembla ser jo, equidistant a l’espill des de l’altre costat, que mou el braç esquerre quan jo moc el dret, que s’allunya quan m’allunye i es gira cap a l’esquerra si jo ho faig cap a la dreta. Groucho i Harpo Marx imiten a la perfecció l’objecte i la seua imatge en una escena de la pel·lícula Sopa de ganso.
Quan jugàvem a la rateta amb el sol i el vidre del rellotge, practicàvem les lleis de la reflexió: el feix de llum incideix sobre la superfície plana i la part reflectida ix amb un angle igual al d’incidència; això produeix una taca lluminosa a la paret o un centelleig en l’ull de qui s’interposa. En girar el vidre, canvien els dos angles i la taca de llum es desplaça. Així s’aconsegueix il·luminar a l’hivern alguns pobles encerclats de muntanyes. Aquest joc també ajuda a entendre com es formen les imatges en un espill (vegeu la il·lustració). Qualsevol punt del rostre d’Alícia difon llum en totes direccions. Observeu, en particular, el raig que ix d’A i incideix amb un angle α en l’espill (P). Es reflecteix amb el mateix angle i continua fins a l’ull d’Alícia. El sistema visual interpreta que el raig prové d’A’, simètric a l’altre costat de l’espill. Amb la llum reflectida provinent de tots els punts d’Alícia crea una imatge, anomenada virtual, també per a la reina blanca (B) o qualsevol altre objecte.
Girant i combinant espills plans s’obtenen efectes molt curiosos, com projectar opacs (així funcionava el meu estimat joguet Airgamcolor), veure sense ser vist (periscopi), o multiplicar les imatges: tots tenim fotos infantils d’una àvia o un besavi en una espècie de calidoscopi. Efectes especials com els recollits per Heró d’Alexandria o el del «fantasma de Pepper», citat ja en el Magia naturalis de Giovanni B. della Porta (1558), nodreixen la prestidigitació i l’escenografia teatral, i pel·lícules com ara Metropolis i altres recents s’hi basen. Objecte de luxe i d’estatus en el passat, l’espill és ara ubic, també en ciència i tecnologia. Pensem en els làsers o els interferòmetres òptics, com els Michelson-Morley, incloent-hi el LIGO que detecta ones gravitatòries de cataclismes galàctics. L’art ha representat sempre l’espill, al costat de l’objecte/subjecte i el seu reflex, en àmfores gregues, frescos romans, amb nimfes, meninas i majas o en interessants instal·lacions contemporànies com la del Museu Helga de Alvear a Càceres. Sorprèn el Narcís atribuït a Caravaggio que mira absort la seua imatge en l’aigua, diuen que enamorat de si mateix. Potser només meditava sobre les lleis de la reflexió.
Atreveix-te:
A) Dibuixa una circumferència o un quadrat sobre un paper. Recolza un espillet perpendicular al paper en un diàmetre o una diagonal del dibuix, què hi veus? La imatge completa la figura. Prova també amb un vidre o amb la superfície de l’aigua.
B) En la penombra, exposa l’espill a la llum directa (del Sol o d’una llanterna) i busca la taca de llum en la paret. Traça mentalment els raigs incident i reflectit. Gira lleugerament l’espill i augmenta o disminueix l’angle. Pensa abans en com es mourà la taca. Tenies raó?
C) Col·loca l’espill boca amunt sobre la taula i subjecta damunt, perpendicularment, un regle d’angles. Dirigeix un punter làser a l’espill amb un cert angle i rasant sobre el regle per a veure el feix. Cerca el feix reflectit i verifica si el seu angle coincideix amb l’incident. Verifica de nou, canviant l’angle.
Continua experimentant amb la demo 170 de la «Col·lecció de demostracions de física» de la Universitat de València.
