Escric aquestes línies enmig de la polèmica sobre el consum excessiu de la carn roja; una d’aquelles controvèrsies que agombolen ciència i política com ben poques. Segurament quan vostès llegisquen aquestes línies la polèmica ja no tinga el ressò mediàtic que té en el moment en què em situe davant el teclat, però continuarà tenint, els ho assegure, la mateixa rellevància a l’hora de pensar-nos el futur a aquest planeta que habitem i devorem cada dia. La cosa, els ho refresque, ha anat més o menys així: en primer lloc, el ministre de Consum, Alberto Garzón, llença un vídeo que, més enllà de la qüestionable factura i la idoneïtat del canal emprat, diu allò que fa temps que diuen els organismes internacionals –IPCC, OMS, etcètera– sobre el consum de carn roja, si bé ho fa amb algunes imprecisions tècniques i errades conceptuals menors. El que diu al vídeo no és nou, ni tan sols per al govern del qual forma part: ja es podia llegir al document España 2050, presentat amb pirotècnia i fanfàrria només unes setmanes abans. En segon lloc, poques hores després, el mateix president del Govern desautoritza el seu ministre amb una brometa improcedent, tot evitant recolzar-lo enmig d’una tempesta d’articles d’opinió, editorials enfurismats i peticions de dimissió.
«Al segle XXI, si volem garantir-nos el futur i buscar horitzons de sostenibilitat, hem de tornar a plantejar-nos què mengem»
És gairebé impossible resumir el debat que s’ha bastit al voltant del vídeo del ministre (fet que, potser, més enllà de les seues mancances, en demostra l’oportunitat). Arguments econòmics a banda, menjar carn és una qüestió identitària, vinculada en alguns casos a una masculinitat fràgil que s’exalta quan la qüestionen, però també, en molts altres, a la cultura i receptari familiar, al mateix gust per la cuina, al paisatge i la memòria compartida. Ningú nega que el marc cultural i socioeconòmic siguen dos obstacles fonamentals a l’hora d’arribar al moll de l’os de la qüestió. Però les dades són les que són: la ramaderia ocasiona més del 10 % de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. El detall sobre si la dada s’apropa al 14,5 %
–controvertida xifra que emana d’un informe qüestionat de la FAO– o al 8-9 % –com clamen alguns ramaders i empresaris del sector– és, al meu parer, improcedent, i només serveix per a demorar la presa de decisions contundents. Bona part de l’escalfament global prové del funcionament de l’actual sistema alimentari, capaç per si mateix de fer-nos traspassar el llindar de seguretat marcat per l’Acord de París el 2015: 1,5 °C d’increment sobre les temperatures preindustrials. Cal, doncs, modificar-lo com més prompte millor. Part d’aquesta transformació demana disminuir el consum de carn als països més desenvolupats. D’això, no n’escaparem, ens posem com ens posem.
Fa uns pocs milions d’anys, la fisonomia cranial d’un avantpassat nostre va canviar perquè va aprendre a emprar ferramentes i començà a menjar carn crua. Això li va permetre disposar de més temps, nodrir-se millor i la possibilitat d’utilitzar la gola per a emetre sons més complexos. Aquesta adaptació a l’entorn i l’explotació d’un recurs mitjançant la tecnologia li suposaren un avantatge evolutiu, i la resta de la història ja la sabem. Però erraríem, i de quina forma, si pensàrem que aquest comportament incorporat al nostre llinatge fa dos milions d’anys continua representant el mateix paper avui dia. Si ens volem adaptar de nou a un món canviant, persistir en el que ens donà un avantatge en el passat pot no ser la millor estratègia. Al segle XXI, si volem garantir-nos el futur i buscar horitzons de sostenibilitat, hem de tornar a plantejar-nos què mengem. Això sí, amb ferramentes diferents d’una llesca de pedra esmolada… però sembla que amb un cervell ancorat encara a la prehistòria. N’aprendrem?
