Poques paraules són més simbòliques –i més necessàries– que utopia, si del que hem de parlar és de diccionaris per a confegir futurs. És una paraula que, s’esmente directament o no, sempre està present i sobrevola la conversa, des de la referència a Tomàs Moro o al socialisme utòpic del segle XIX, fins al petit conte de Galeano. Pensadors i pensadores com Layla Martínez, Erik Olin Wright, Eric Holthaus i altres l’analitzen des d’una perspectiva epistemològica, sociològica o climàtica. Tanmateix, i tot i el coneixement acadèmic que s’està bastint sobre la qüestió, sembla un d’aquells casos que, malauradament, no tenen una translació al món real ni al debat ciutadà.
Fa un cert temps em van contar una anècdota que ho il·lustra a la perfecció. Faig un descàrrec de responsabilitat sobre la veracitat de la mateixa, perquè se non è vero, è ben trovato. Diuen que al 2019 un voluntari de la campanya de Jeremy Corbyn, el candidat més a l’esquerra que ha dirigit el partit laborista en dècades, es plantà –com era habitual– davant d’una casa per tal d’explicar el seu programa electoral. Quan li van obrir la porta, el voluntari va començar a explicar les polítiques que Corbyn volia posar en marxa, i en què es traduirien per al barri, la ciutat i la comarca. L’home que l’atenia assentia però, quan al final del míting unipersonal, el voluntari li preguntà amb un somriure si podria comptar amb el seu vot, l’home va dir que no. Votaria els conservadors. Perplex, el voluntari li preguntà per què, si semblava estar d’acord amb tot el que li havia anat contant. «I tant que ho estic! Em sembla fantàstic», va respondre. I afegí: «Però això, senzillament, no es pot fer. És irrealitzable».
Vet aquí un dels grans dilemes del nostre temps. La clau de volta de la transició ecològica. Com resumeix l’antropòleg Emilio Santiago: «La gran tragèdia del nostre temps és que allò que és ecològicament necessari és gairebé políticament impossible». Ens sembla que tot el que ens convé, que desitgem o que senzillament ens cal per tal de garantir-nos un futur habitable és completament impossible; una fantasia sense cap capacitat d’esdevenir realitat. Aquest és el gran obstacle per tal de materialitzar propostes i estratègies: que ens fa por pensar-les, perquè estem convençuts que mai no les veurem transmutar-se en quotidianitat.
I si estem equivocats? I si tenim utopies a l’abast de la mà, sense saber que ho són? I si potser no podrem filar mai futurs perfectes, però sí verds i humans?
El riu de València no és un riu. Des de fa quaranta anys és un jardí de vida, que ha anat expandint-se i ara és l’engronsador on València estira les cames, on paeix el dinar, fa esport, s’enamora i festeja, celebra aniversaris i fa pícnics d’amics. És el parc més llarg d’Europa, el més valorat a Google (si és que això vol dir quelcom) i l’artèria verda que connecta tota la ciutat, a peu i en bicicleta. Però quan es va haver de decidir què fer amb l’antic llit del riu Túria una vegada se’n va desviar el caixer, arran de la riuada de 1957, el resultat podia haver estat un altre. Una autopista de deu carrils, per exemple; sorollosa, inhumana, contaminada. Tanmateix, voilà, en comptes d’aquell malson motoritzat tenim un jardí meravellós, inclusiu i saludable. Una utopia front a una distopia. Tan clar com real.
Fixem-nos-hi més, perquè tenim al nostre voltant petites utopies que ens haurien semblat impossibles fa només uns anys. Traguem les utopies dels llibres de fantasia i també les distopies de les pel·lícules de ciència-ficció; inscriguem aquelles de nou als desitjos i esperances personals, a l’activisme, a la política; també a la ciència, és clar. La realitat és mutable i complexa i la victòria mai no serà completa. Com deia Galeano, potser no hi arribarem mai, però se hace camino al andar, que postil·laria Machado.
