Entrevista a Luis González Reyes

El nom de Luis González Reyes (Madrid, 1974) sona habitualment en camps tan diversos com l’ecologisme, l’economia o la pedagogia. Membre d’Ecologistas en Acción, on va ser coordinador confederal durant nou anys, estén el seu compromís a altres experiències inserides en l’economia feminista, ecològica i solidària com Entrepatios, El Arenero i Las Carolinas –projectes dedicats a l’habitatge, criança i alimentació, respectivament. Entre les diferents publicacions de les quals és coautor, destaca el llibre En la espiral de la energía (Libros en acción, 2014) que ha sigut una referència constant per als moviments en defensa d’una transició energètica justa i sostenible.

Doctor en Química, desenvolupa la seua activitat professional col·laborant amb projectes que promouen el canvi social i ecològic, com a soci de la cooperativa Garúa i com a responsable d’educació ecosocial en la Fundación Hogar del Empleado (FUHEM). Conversem amb ell en el marc de les III Jornades d’Educació Ecosocial «Construimos futuros ecosociales posibles y deseables», celebrades el passat 21 d’octubre a València, per a parlar del canvi educatiu que es promou i de les propostes recollides en el llibre Decrecimiento: Del qué al cómo (Icaria, 2023), publicat junt amb Adrián Almazán i amb pròleg de Yayo Herrero.

Com definiria l’educació ecosocial i en quin context sorgeix aquest enfocament?
L’educació ecosocial és la que capacita a l’alumnat perquè es convertisca en un agent actiu per a la construcció de societats democràtiques, justes i sostenibles. El treball des de l’àmbit ecosocial cobra una especial importància en el moment actual de fortes crisis ambientals i socials. Quan pensem en l’educació, moltes vegades pensem que és un servei a les persones que ha de valdre per a millorar la seua vida. Però alhora també ho és per a les societats, per a la millora col·lectiva. Tots dos elements només es poden enllaçar a través de la mirada ecosocial. Només tindrem vides individuals dignes de manera universal si tenim societats que siguen justes, sostenibles i democràtiques.

Com es pot dur aquest plantejament a la realitat dels centres educatius?
Necessitem transformar el que succeeix en els temps extraescolars. Per exemple, en el menjador –un espai habitualment fora de la lògica educativa– podem introduir productes de temporada, de producció ecològica local i reduir la proteïna animal, alhora que expliquem les raons per a aquest canvi. També necessitem canviar la infraestructura dels centres, perquè no és el mateix tindre un pati dissenyat perquè els xics –em referisc als de gènere masculí– juguen al futbol que un espai polifuncional que puguen aprofitar-lo persones de diferents gèneres i capacitats. En tercer lloc, necessitem canviar el conjunt de la comunitat educativa. Quan treballem grups interactius en els quals les famílies entren dins de l’aula per a participar del procés educatiu, estem fent un treball d’integració que serveix per a l’articulació d’aquesta comunitat educativa. D’alguna manera, és canviar la nostra mirada cap a l’educació, perquè no solament ens servisca per a aprendre matemàtiques –que cal aprendre-les– sinó perquè alhora puguem aprendre justícia, sostenibilitat i democràcia.

En els centres educatius que han adoptat aquest enfocament, l’educació ecosocial comença a atresorar un cert recorregut. Quina valoració feu del treball d’aquests últims anys?
Quan vam començar nadàvem en un gran oceà en el qual hi havia unes poquetes illes, unes poques experiències i, en general, bastant desconnectades. En els últims anys la transformació ha estat molt important. De sobte, ens trobem amb un munt de centres educatius que estan fent coses molt interessants, materials didàctics que parteixen realment de la perspectiva ecosocial i gent que els posa en marxa. Així que, encara que les illes no han deixat de ser-ho, cada vegada s’assemblen més a arxipèlags amb nivells de connexió molt més amplis. Crec que estem en un moment previ a un possible salt d’escala en el qual l’educació ecosocial es convertisca en una realitat ben acollida per una part molt important del professorat.

Més enllà de la qüestió educativa, ha fet referència a un escenari de crisis ambientals i socials. En el seu llibre es plantegen una sèrie de propostes de transformació per respondre a aquest escenari des de la perspectiva del decreixement. En què es concreten?
Plantegem com avançar cap a una societat que use menys materials i energia, articulada partir de l’escala local –en els àmbits econòmics, culturals i polítics– i que, per tant, siga una societat altament diversificada. Una societat la producció de la qual estiga també inserida en el funcionament dels ecosistemes, la qual cosa ja seria un primer avanç. A això caldria afegir que una societat decreixentista seria una societat en la qual tinguérem repartida la riquesa i el poder; és a dir, en la qual trenquem aquesta tremenda desigualtat que tenim.

El terme decreixement s’associa habitualment –en especial per part dels seus detractors– a un sacrifici, quan no directament a un retrocés social. Creu que seria possible, per contra, una reducció del consum que no implique una pèrdua del que anomenem qualitat de vida?
Quins elements podem veure com a determinants per a la qualitat de vida? Podríem recollir-ne varis, però jo em centraré en dos. El primer és que necessitem uns consums energètics i materials mínims per a tindre una alimentació saludable, un recer que ens resguarde i per a poder relacionar-nos amb la resta de persones, entre moltes altres coses. No podem viure de l’aire i això ens porta a replantejar-nos com garantirem aquests elements energètics i materials. Per exemple, podem alimentar-nos amb un model agroindustrial que destrossa l’entorn o podem pensar en un model alimentari basat en l’agroecologia, la permacultura i els boscos comestibles. Són mirades totalment diferents, però que serveixen d’alguna manera per a obtindre el mateix element. En la proposta decreixentista, aquestes bases mínimes de consum material i energètic les podem garantir. Però això no és l’única cosa que necessita l’ésser humà. Algunes de les nostres necessitats bàsiques són l’afecte o l’enteniment. Això ho fem amb altres persones, no entenem el món en solitari sinó construint coneixement de manera col·lectiva. Necessitem també protecció, perquè som éssers vulnerables. Ens necessitem els uns als altres. Gran part d’aquesta socialització en la nostra societat està trencada. Tenim societats atomitzades en les quals, en lloc d’aconseguir relacions de suport mutu, moltes vegades el que aconseguim són relacions de depredació mútua, o almenys se’ns incentiva a aquestes. La proposta decreixentista generaria una capacitat de satisfer les nostres necessitats de socialització molt millor que el que estem vivint actualment. Així que per a res és una ruptura amb la qualitat de vida o una pèrdua d’aquesta, sinó una resignificació per a aconseguir qualitats de vida molt majors que les actuals.

Quines serien, per tant, les diferències en la manera de produir d’una societat decreixentista?
En el llibre proposem diverses línies amb aquesta idea força. Una primera és transcendir del capitalisme cap a altres models socials. Ara mateix les persones, per a satisfer les nostres necessitats, requerim el mercat, on comprem els béns i serveis. Per a comprar-los necessitem diners i per a obtindre’ls hem de trobar una ocupació que mantindrem si l’activitat econòmica d’aquesta empresa va bé. En general, depén del fet que el conjunt del sistema funcione bé, en un entorn altament competitiu que requereix aquest creixement infinit. Això ens està portant al desastre social i ambiental. Necessitem trencar amb això i recuperar la nostra autonomia. No dependre del mercat per a satisfer les nostres necessitats, sinó satisfer-les en comunitat, no en solitari perquè tampoc podríem. I una segona línia de transformació és que necessitem que la nostra economia funcione acoblada als ecosistemes. Aquesta no pot ser una economia basada en el sector terciari ni secundari, sinó en el primari, perquè és l’única que realment pot funcionar harmònicament amb els ecosistemes. I fer-ho, a més, enfocada sota el paradigma agroecològic, que és com funcionen els sistemes naturals. Això és acoblar la nostra vida als sistemes naturals.

Aquest canvi que es proposa en el llibre parteix d’una anàlisi del marc cultural en què ens movem. Quines són les principals crítiques que fan?
El nostre marc cultural es caracteritza per elements com la competitivitat i l’individualisme. I per què? Això no és perquè els éssers humans siguem intrínsecament individualistes o competitius. Podem, alhora, ser altruistes, solidaris… això també és part del que som. Què fa que en algunes ocasions siguem individualistes i altres solidaris? La nostra tesi és que això ve configurat, en gran part, per l’entorn; si tenim entorns que gratifiquen aquest individualisme conformarem societats individualistes, però si tenim entorns on es gratifique la solidaritat conformarem societats majoritàriament solidàries. Les nostres societats ara mateix gratifiquen, i molt, la competitivitat i l’individualisme, perquè és l’única forma en la qual, dins d’aquest mercat hipercompetitiu, som capaços de mantindre un nivell d’ingrés mínim que ens permeta satisfer les nostres necessitats. Necessitem altres maneres de viure per a tindre altres maneres de pensar. Hem de canviar les nostres quotidianitats, els nostres hàbits, els nostres entorns. No és l’opinió pública la que canvia les societats, sinó més aviat són les pràctiques públiques les que ho fan.

A què es refereixen en el llibre quan parlen de «construir comunalismes»?
La construcció de comunalismes passa perquè les persones ens autoorganitzem, perquè ningú ens farà els deures. La nostra vida ens pertany i hem de prendre el poder sobre ella. Aquest poder comença per ser capaços de satisfer les nostres pròpies necessitats de manera autònoma en coordinació amb altres persones. Així, construir comunalismes significa fer horts en els barris que ens permeten cultivar aliments, que ens sostinguen i que creen comunitat. Significa establir comunitats energètiques en les quals recuperem l’autonomia sobre l’energia. Significa que ens fem càrrec dels nostres processos educatius, i que a l’hora de pensar qui determina el currículum, ens organitzem amb les famílies per a convertir els centres en comunitats d’aprenentatge. En definitiva, significa organitzar-nos en societat per a satisfer les nostres necessitats de manera autònoma, justa i en pau amb el planeta.

En compte d’abordar aquesta transformació profunda de la societat, no seria més senzill dur a terme un programa de reformes, una espècie de Green New Deal, que permetera avançar cap a un capitalisme més verd?
Crec que aquesta proposta en 1970 tenia més solidesa que en 2023 perquè realment no estàvem xocant amb els límits ambientals ni en un període de contínues excepcionalitats. Teníem temps per a anar fent aquestes petites reformes que ens obriren el camp a canvis més radicals, però això ja no està succeint. Des del nostre punt de vista, el capitalisme pot ser més o menys predador, però no pot deixar de ser-ho. Pot avançar cap a uns ritmes de degradació ambiental i social més ràpids o més lents –no tots els formats del capitalisme són iguals–, però no hi ha un capitalisme just i sostenible. I no n’hi ha per la seua pròpia essència. El capitalisme necessita reproduir contínuament el capital en un entorn altament competitiu i això obliga a un continu creixement en l’activitat econòmica. Com aquest creixement no es dona sense consum material i energètic, això comporta una degradació ambiental. Si a més, s’acompanya d’una pressió constant per a rebaixar les condicions laborals que permeta mantindre aquesta competitivitat, el que tenim són processos de degradació social i augment de les desigualtats. I aquests només s’han revertit parcialment en alguns moments històrics fruit de lluites socials. Per tant, el capitalisme verd és un oxímoron que no pot existir.