Enguany es compleixen cinquanta anys de la publicació de l’informe Els límits del creixement, encarregat pel Club de Roma. El document, coordinat per Donella Meadows, va ser pioner a advertir sobre la finitud dels recursos naturals i les conseqüències catastròfiques de continuar consumint-los. Un missatge premonitori que, tanmateix, continua tenint plena vigència. En fem memòria ara que ha passat mig segle.
El 13 d’octubre de 1972, el vol 571 de l’aerolínia Uruguayan Air Force es va estavellar en la glacera de les Llàgrimes dels Andes argentí. L’aparell transportava els integrants de l’Old Christians Club, un equip uruguaià de rugbi i les seues famílies. En total, 45 passatgers. L’impacte va seccionar ambdues ales i la secció de cua i va provocar la mort immediata d’onze passatgers. A 3.570 metres d’altitud, enmig de la neu, incomunicats i malferits, els supervivents se les van haver d’enginyar per sobreviure. Molts, de fet, no ho van aconseguir. Mancats d’aigua, aliments i roba d’abric –els elements bàsics per reeixir-se’n– la seua situació es tornà del tot extrema, inhòspita. Només la gesta de Nando Parrado i Roberto Canessa –que van caminar durant deu dies i van superar un cim de 4.650 metres sense equip– va obrar el miracle. «Viuen!».
Aquella història de supervivència i superació fou segurament el relat humà que quedarà en la memòria del 1972. Aquell any, però, ocorregueren més coses: un president nord-americà –Richard Nixon– va xafar per primera volta la URSS. A casa nostra, a Tarragona, entrà en funcionament la central nuclear de Vandellòs I. Al setembre, onze esportistes israelians eren assassinats als Jocs Olímpics de Munic.
També aquell any, sense tanta repercussió mediàtica, un grup de 17 científics, encapçalats per la biofísica especialitzada en dinàmica de sistemes Donella Meadows, va entregar al Club de Roma l’informe Els límits del creixement. En ell Meadows i els seus col·legues arribaven a una conclusió ben contundent: si l’increment en la industrialització, la contaminació, la població mundial, la producció d’aliments i l’explotació de recursos naturals continuava, la supervivència dels éssers humans en la Terra no seria viable. De resultes de tot plegat, Meadows i la resta de científics aconsellaven replantejar el model de creixement.
De Roma al futur
És, potser, un missatge força conegut a aquestes alçades, però no ho era tant aleshores. La qüestió dels límits de l’activitat i la presència humana, sí, s’havia posat damunt la taula, però mai amb aquesta contundència ni amb un aval científic com aquell. Els límits del creixement fou, segons l’ambientòleg Andreu Escrivà, un text «fundacional». «Va ser pioner perquè va ser capaç d’anticipar moltes de les coses que ara vivim», valora Alicia Valero, directora del grup d’Ecologia Industrial a l’Institut CIRCE (Centre d’Investigació de Recursos i Consums Energètics). Res del poquet que hem avançat des de la dècada dels setanta fins ara en matèria de conscienciació climàtica no s’explica sense aquell crit d’alerta.
Perquè aquelles poc més de 200 pàgines avisaven, ja aleshores, que avançàvem cap a la catàstrofe. Ho feia amb un llenguatge asèptic, estrictament científic, basant-se en la contundència dels números d’un model computacional creat a l’efecte. No parlava de petjada ecològica ni de sostenibilitat ni de pic petrolier ni de decreixement ni res de tot això. Tampoc no mencionava el canvi climàtic. Però tots aquells conceptes no s’expliquen sense els fonaments que aquell informe va començar a bastir.
El llibre mostrava una sèrie d’escenaris fins 2100, tot considerant diverses possibilitats d’acció humana, i preveia que, en cas que no es prengueren mesures en la direcció correcta, en el termini de 100 anys (és a dir, el 2070) es produiria un col·lapse mediambiental però també humà. «Meadows i la resta van ser uns visionaris, van anticipar molts dels problemes que ara continuen vigents, com és el fet que la Terra no pot suportar la sobrecàrrega actual», exposa Jaume Marlès, membre del Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya. Per fer front a aquell repte, els científics capitanejats per Meadows advocaven per un creixement zero o un creixement estacionari.
Aquesta no era, en realitat, la primera volta que la qüestió dels límits de l’activitat i la presència humana s’havien posat a sobre de la taula. Giorgos Kallis, en el seu llibre Límits: Ecologia i llibertat (Arcàdia), sosté que l’informe encapçalat per Meadows «heretava la lògica de Malthus». Efectivament, Robert Thomas Malthus ja havia teoritzat, a finals del segle XVIII, sobre la incapacitat dels sistemes agroalimentaris d’aleshores per alimentar el creixement poblacional.
Cal, però, avançar fins al segle XX per tornar a trobar aquesta preocupació. L’any 1966, a La economía de la futura nave espacial tierra, l’economista Kenneth E. Boulding advertia que el nostre planeta és com una nau espacial, és a dir, és un sistema tancat, que disposa d’una sèrie de recursos, però res més això. Podem extraure liti de Bolívia o coltan del Congo. Però quan hàgem exhaurit aquestes mines (i les següents, i les següents), ja no en quedarà més. Mai.
Quina és, doncs la virtut d’Els límits del creixement? Al capdavall, a principis de la dècada dels setanta, l’ecologisme, com a moviment social, havia començat a obrir-se pas. La preservació de la natura i el medi ambient s’havia introduït com una preocupació d’una part de la població. El model de desenvolupament capitalista, esperonat després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, estava donant senyals d’alarma.
A Donora, una ciutat industrial a l’estat de Pennsilvània, el 1948, 20 persones van morir i altres 7.000 van tenir afeccions severes a causa de la inhalació de contaminació per una inversió tèrmica sobtada. Quatre anys després, la crema de combustibles fòssils en la indústria, les calefaccions i els transports a Londres, a principis de desembre, va generar la Gran Boira, un episodi que es calcula que va causar la mort de 4.000 londinencs i va fer emmalaltir altres 100.000. El 1954, el llançament d’una bomba termonuclear a les illes Marshall, a la Micronèsia, va contaminar amb radiació milers de persones d’illes veïnes i va destruir vides humanes, animals i vegetals. Eren els temps del desenvolupament sense fre, dels vessaments incontrolats als rius, de l’emissió de fums a cor què vols. La resposta fou el sorgiment de moviments de protesta. Eren, però, planys atomitzats. Només alguns llibres tractaven d’elevar tots aquells episodis a la categoria de fenomen. Com recorda Jaume Marlès, Primavera silenciosa, on la biòloga nord-americana Rachel Carson advertia de l’ús abusiu dels pesticides, en fou un exemple.
«Ja el 1972 els científics apostaven per un creixement zero o estacionari»
«Els límits del creixement va tenir la virtut de donar a l’ecologisme una dimensió més econòmica, més social i més civilitzatòria, més enllà de la preservació d’espais naturals, espècies o episodis més o menys puntuals de contaminació. D’alguna manera, fou com si l’ecologisme entrara en l’edat adulta», contextualitza Andreu Escrivà, autor del llibre I ara jo què faig? (Sembra Llibres). No es pot passar per alt, tampoc, que en aquella època no existien encara organismes que a escala internacional i d’una forma supraestatal es preocuparen per aquesta qüestió. D’alguna forma, el Club de Roma, un selecte grup d’homes del món de la ciència i la política, estava entomant la responsabilitat que anys a venir entomaria el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GICC).
Com indica aquest ambientòleg, aquell crit d’alerta es produeix en un context d’expansió econòmica i de consolidació de la socialdemocràcia a Europa i d’un assoliment de benestar i prosperitat a l’URSS. «El creixement, doncs, és vist com una ferramenta cap al progrés. L’informe del Club de Roma el que fa és desafiar totes les convencions socials i polítiques», analitza Escrivà.
Sac foradat
«Lamentablement, les advertències del Club de Roma van ser menystingudes pels moviments neoliberals que encapçalaren Thatcher i Reagan. Allò va consagrar el mercat com el bé absolut i va introduir la creença que la tecnologia solucionaria tots els problemes i milloraria el nostre benestar. S’obvia, de forma conscient, que el desenvolupament i el creixement econòmic es basa en una sobreexplotació de recursos i l’emissió de residus i gasos d’efecte hivernacle», exposa Alicia Valero.
Aquesta professora de la Universitat de Saragossa és autora de Thanatia: Los límites materiales del planeta, un llibre on analitza com estem consumint recursos minerals molt per sobre de la seva capacitat de reposició. I posa com a exemple els problemes de subministrament que, darrerament, a causa dels problemes d’extracció de les matèries primeres, s’han donat en molt sectors, des dels microxips al ciment. «L’escassesa de matèries primeres a què assistim anticipa allò que ja van predir els científics als anys setanta», adverteix Valero, la qual es mostra segura que el món avança cap al col·lapse.
De fet, si una cosa preocupa a hores d’ara és la sensació que, a pesar de l’evidència científica que s’ha anat acumulant, la situació no ha millorat (ha empitjorat, de fet) i les mesures i els acords que s’han pres han estat purament cosmètics. El Protocol de Kyoto de 1997, com el de Copenhaguen el 2009, el de París de 2015 i el de Glasgow de 2021, han acabat convertint-se en paper mullat. A escala global, les emissions de CO2 no han parat de créixer, en bona mesura perquè els països desenvolupats hem externalitzat part dels processos productius cap a tercers països amb legislacions mediambientals més laxes. Cada any, la humanitat emet a l’atmosfera 55 gigatones equivalents de CO2. Si no volem incrementar la temperatura en 1,5 graus d’ací a 2030, les emissions s’haurien de reduir a 20 gigatones, una xifra del tot inassolible amb els actuals paràmetres de producció i consum. Com escriu Jordi Marín en el seu llibre de recent publicació Educar per al col·lapse «el capitalisme no vol ni sentir a parlar de retallar emissions si això comporta frenar l’economia. Les autoritat mundials han estat avisades pel GICC, no poden al·legar desconeixement».
De fet, són els mateixos informes del GICC –els darrers dels quals, el sisè– han advertit que portem camí de generar, a causa de la desídia institucional, afectacions irreversibles d’escala planetària per a finals del segle XXI. Potser, quan vulguem adonar-nos-en siga ja massa tard. I és probable que, a aquelles alçades, ja no disposem de la força que va dur Parrado i Canessa a obrar aquell miracle dels Andes. No podrem dir, en tot cas, que no ens ho havien advertit.
Aquest article ha estat publicat originalment a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.
