A l’era de casa, Can Font, un mas del Pla de l’Estany, hi acuden merles. Merles i altres espècies d’ocells: mallerengues, verdums, pit-roigs, cueretes, pardals… Hi venen de forma espontània i, potser sobretot, atrets per les menjadores que hi tenim. Són ocells granívors o omnívors, és clar. Els insectívors, malauradament, ja són cars de veure, perquè els plaguicides han exterminat els artròpodes dels camps i fins i tot dels boscos. La minva de la biodiversitat progressa de manera ràpida i inquietant.
La merla és un ocell grosset. Juntament amb el gaig i la puput són els pesos pesants de l’avifauna de la nostra era. Venen dels boscos immediats. La seva presència és benvinguda i festejada. Però no sempre. A l’hivern, quan escasseja el menjar, les merles tenen el costum, tot peonant, de sollevar la molsa i la mica de gespa que es fa entre els cairons, en cerca de cuquets. Ens destrossen aquestes filagarses de verd tan apreciades. Hem fracassat amb espantalls, menjadores suplementàries i repel·lents dissuasius. He arribat a pensar a rescatar les velles ballestes que parava de menut, però de seguida m’he fet enrere, avergonyit. Hem hagut d’acabar posant malles protectores.
Davant d’aquest petit combat domèstic, em pregunto si no hi apareixeran pintades que diguin «Salvem les merles de Can Font!». Aleshores em trobaria a l’altre costat del camp de joc. És el que els deu passar a tants pagesos que encalcen els senglars a escopetades o que, en un país petit i molt humanitzat, veuen amb recel la reintroducció d’espècies com l’os o el llop. Han tingut mai un llop al pati de casa? No és igual veure’l amb prismàtics un diumenge del SUV estant que trobar-te’l cada dia entre el bestiar de què vius.
Les cigonyes que han retornat a les closes i als aiguamolls protegits de l’Empordà i als camps de la rodalia ens omplen de joia. Em sento molt orgullós d’haver contribuït activament a la preservació d’aquells espais quan estaven amenaçats. Fa goig de veure-les. Ara podem observar-les plàcidament perquè han quasi desaparegut els molestos mosquits, car n’hem controlat les poblacions i fins n’hem eliminat algunes espècies (com les d’Anopheles, que transmeten el paludisme). Tanmateix, per què ens sembla bé afavorir les cigonyes i, alhora, eliminar els mosquits?
Perquè ens convé. Salvem el que ens convé i destruïm el que ens fa nosa. Ara també ens fan nosa les espècies no autòctones i s’han popularitzat les croades de caràcter indigenista. Alguns conversos professen horror a les espècies al·lòctones, que criminalitzen (no em refereixo a les espècies invasores, que són una altra cosa). Som prou conscients que l’estimat pi pinyer, indissociable del nostre litoral granodiorític, segurament va ser introduït, o si més no activament disseminat, en època romana? Altrament, sense les espècies al·lòctones d’origen americà o asiàtic, la nostra actual agricultura seria força miserable.
La lluita contra els excessos de l’antropocentrisme ecològic és molt lloable. Tant m’ho sembla, que hi he dedicat bona part de la meva vida professional. Però no hem de confondre l’antropocentrisme amb l’antropisme. És lògic gestionar l’entorn pro domo sua, és clar que sí. Per això fem ponts, conreem camps o hem romput boscos. La desmesura i el menyspreu per la lògica ecològica han estat desastrosos i ara ens cauen a sobre (canvi climàtic o pandèmies fulgurants, per exemple), però recuperar el bon sentit no és renunciar a gestionar l’ambient. Els castors també ho fan. No van més enllà del que els dicta l’instint, però. Els humans hem acumulat coneixements i destreses que ens permeten millorar la nostra instal·lació al planeta. Són els nostres artefactes processals naturals. Són els nostres recursos antròpics. Que no siguin deletèriament antropocèntrics, però que siguin. Nosaltres no podríem ser si no fos essent així. Altrament, és la nostra idea de bellesa ambiental.
