En aquell remot poblat malgaix es va córrer la veu: hi havia uns estrangers interessats en la fauna local. Aquells estrangers érem nosaltres. Mitja hora més tard l’escena era, en el seu sentit més literal, espectacular. La meua incansable cerca de rèptils, amfibis i artròpodes en diferents llocs del món sempre ha suscitat una gran curiositat en la població local. Per a què buscar fardatxos en plena platja patagònica mentre la gent beu mate i gaudeix del sol? Per què fotografiar gecònids fluorescents a Namíbia? Per a què buscar amfibis en ermots perduts dels turons nicaragüencs? Però aquesta vegada va ser diferent. Sense preguntar res, davant nosaltres van aparèixer dones, homes, xiquets i xiquetes amb sengles pals en els quals subjectaven multitud de camaleons pantera (Furcifer pardalis) i camaleons de Parson (Calumma parsonii). Fins i tot per al millor dels rastrejadors, trobar aquesta quantitat de camaleons en mitja hora és una campanya quasi irrealitzable. En algunes zones de Madagascar la població local manté i controla camaleons aïllats en arbres i arbustos esperant que apareguen estrangers amb ganes de fer-se una foto amb ells. Els mantenen en una llibertat fictícia. Com a científic i fotògraf la meua intenció no era aquesta, però per als habitants d’aquell poblat els matisos no eren importants.
El maltractament animal enfocat al turisme a la recerca d’instantànies amb animals «salvatges» s’ha incrementat en els últims anys. La tinença generalitzada de telèfons mòbils amb càmera i la gran oferta de paquets turístics a llocs remots del planeta han pogut ser algunes de les causes. Elefants a Tailàndia, peresosos al Perú, serps al Marroc… són només alguns dels exemples documentats de fauna maltractada en benefici del turista ociós. No obstant això, en aquest enquistat problema les víctimes no sols són els animals, sinó a vegades també els seus posseïdors, que veuen en aquest camí l’única manera de subsistir. Encara que per a progressar en aquesta difícil realitat serien necessàries mesures de caràcter global, les nostres accions individuals poden marcar la diferència. Evitar allotjaments on la fauna captiva s’oferisca com a atracció, especialment en aquells on els animals estiguen en mal estat, o no col·laborar en accions que comporten el maltractament de fauna, com el cas de la fotografia o els espectacles a peu de carrer, poden ser un primer pas prometedor. Se li acudeixen al lector altres iniciatives?
Aquell matí buscava immortalitzar la bellesa de l’herpetofauna malgaixa amb la meua càmera. Llavors, la fotografia més interessant va aparèixer inesperadament davant meu. Una imatge que contenia moltíssima informació. Adaptar els plans de treball en fotografia és igual d’important que l’ús de la tècnica i dels diferents paràmetres. Improvisar pot ser el millor aliat en la cerca de resultats diferents amb la nostra càmera