Acostar-se moltíssim a la natura

En els tres primers lliuraments d’aquesta secció hem vist com es podien anar fotografiant objectes cada vegada més petits… fins que al darrer es feia una foto a mesura real (ràtio=1). Ara continuem augmentant l’aproximació, de manera que s’arriba a una R=3.6. Així es poden obtenir detalls d’un organisme i descobrir-ne la naturalesa o estructura, com succeeix amb l’exemple il·lustrat.

Normalment, aquestes aproximacions “al límit” es fan en estudi, ja que intentar-ho al camp resultaria poc menys que impossible. En primer lloc pel moviment de l’animal –si és el cas– i, en segon lloc, per la dificultat d’enquadrar, enfocar i il·luminar correctament. I quin accessori podem utilitzar? Es poden col·locar diversos tubs d’extensió, els quals, units a un objectiu macro (el normal proporcionaria poca definició) produirien ràtios superiors a 2 o 3, però necessitaríem molts tubs. Aleshores és quan recomanem l’ús d’un altre accessori de macro…

…la manxa

Es tracta d’un element més complex que els que hem explicat fins ara. Consta d’una barra horitzontal per la qual es desplacen dues plataformes: una s’encaixa al cos de càmera i l’altra, a l’objectiu. Si les acostem (menys extensió), la ràtio disminueix, mentre que si les separem, es produeix un increment de R, és a dir, aconseguim fotografiar un detall més menut. Un avantatge sobre els tubs és que l’augment de R és continu, no a salts, de manera que proporciona l’enquadrament desitjat. I un altre és que el valor pot ser força més alt, perquè la barra horitzontal és de 20 cm o més.

Foto: Albert Masó

Les manxes solen portar, també, una peça que es desplaça per la part inferior de la barra. Connectada a un trípode o altre suport, serveix per a enfocar. També es podria enfocar movent les plataformes superiors, però aleshores estaríem modificant la ràtio i, per tant, la superfície fotografiada. En canvi, amb la peça inferior el que fem és acostar-separar tot el conjunt, de manera que quan aconseguim situar-nos a la distància adequada, ho veurem nítid sense haver modificat l’extensió (distància entre càmera i objectiu).

Com menys distància focal tingui l’objectiu que utilitzem, més alta serà la ràtio, però també estarem més a prop del que fotografiem, de manera que pot ser un problema per a il·luminar bé, ja que podem tapar l’arribada de llum a una part de la superfície captada.

    Una altra conseqüència d’arribar a ràtios tan altes és que la profunditat de camp (distància entre el punt més proper i més llunyà que surten enfocats) és mínima (menys d’1 mm). Per això, cal que col·loquem un número f alt, però eludint els dos diafragmes més tancats perquè produirien pèrdua de nitidesa a causa de la difracció de la llum. Així mateix, convé seleccionar objectes ben plans (amb relleu, és clar, per a un resultat atractiu) i situar-nos perpendiculars, és a dir, que l’eix òptic (direcció de la presa) faci un angle de 90º amb el pla que estem fotografiant. D’aquesta manera aprofitarem al màxim la poca profunditat de camp.

Les fotos

Foto: Alber Masó

La primera foto s’ha obtingut utilitzant un objectiu normal de 85 mm amb un petit tub d’extensió, de manera que la ràtio és R=1/4. La segona s’ha fet amb un objectiu macro de 55 mm i un joc de tres tubs, combinació que proporcionava una R=1.4. Per a la tercera, amb el mateix objectiu s’ha necessitat una manxa estesa de 160 mm per a arribar a una R=3.6.

Pel que fa a l’insecte, es tracta de la papallona nocturna (satúrnid) Graellsia isabelae (Josep Ylla leg.). A la segona foto surt gran part d’una ala anterior, mostrant l’ocel i la naturalesa escamosa dels dibuixos de les papallones. A la tercera, ja es poden distingir les escames rogenques –inserides sobre les nervadures– dels pèls grocs, que recobreixen la base membranosa de color verd.

© Mètode 2013 - 31. Existeix la ciutat somniada? - Tardor 2001

Doctor en Ecologia i Evolució, escriptor, professor i fotògraf de natura (Barcelona).