Les carabassetes, també conegudes com a carbassons, pertanyen a l’espècie botànica Cucurbita pepo, que resulta ser una espècie molt interessant: treballs recents la mostren com una de les espècies domesticades des de més antic; n’hi ha restes de fa aproximadament 10.000 anys. Molt més antiga que altres cultius americans com la tomaca o el pebre, C. pepo va ser domesticada inicialment per les seues llavors. Després van aparèixer plantes de carn dolça. Però no acaben ací les dades d’interès: com que va ser domesticada tan prompte, ha donat lloc a moltes formes diferents. Una de les moltes formes cultivades d’aquesta espècie, l’anomenada Zucchini, és la carabasseta que acostumem a trobar als mercats, la que tots coneixem. Però n’hi ha molts altres tipus.
«Com que les carabassetes creixen molt ràpidament, en podrem collir pràcticament cada dos dies»
El carabassó és un cultiu fàcil a l’hort, la planta és rústica i de creixement ràpid, i sols demana llum i calor. Per tant, la sembrarem en passar el risc de gelada al camp. La sembra de les llavors a la terra dóna plantes amb arrels més fondes i potents, però si fa mal oratge, podem fer el planter protegit i després traure les plantes al bancal. Si fem planter o comprem les plantes, les mates han de ser joves quan les trasplantem. A vegades comprem plantes de viver amb flors, i això no és gens recomanable, ja que la floració i els primers fruits frenen el creixement de la planta, que, d’aquesta manera, s’endureix. Per tant, caldrà llevar les flors fins que la planta tinga una mida considerable.
Foto: Josep Roselló
Pel que fa a la sembra, el marc de plantació per a aconseguir una planta compacta és d’un metre per un metre. Li agraden les terres fèrtils i ben femades; també l’aigua, però sense embassar, ja que és molt sensible a malalties de fongs, que augmenten amb l’excés d’humitat.
Igual com les carabasses, les carabassetes tenen, en la mateixa mata i separades, les flors dels dos sexes. Ací el treball de les abelles és necessari per a pol·linitzar. Les flors mascle apareixen primer, de manera que, quan floreixen les femelles, llestes per ser fecundades, les abelles ja han après el camí. És convenient tenir dues o més plantes a l’hort perquè les abelles troben sempre pol·len disponible, tot i que les carabassetes són molt productives i una mata pot donar més de trenta peces, si tot va bé.
Foto: Josep Roselló
Com veiem, la pol·linització és delicada. Un dels aspectes que afecta aquest procés i que preocupa molt els hortolans és la pèrdua de flors, que provocarà que, finalment, no es formen fruits. Una altra situació que impedirà bones fecundacions són les temperatures per sota dels 10 o 11 ºC al llarg del dia.
El fruit creix ràpidament: entre cinc i set dies després de la fecundació arriba a la grandària comercial de 15 a 20 centímetres de llargària i 3 o 4 de grossària. Realment encara és un fruit molt jove, però les normes de comercialització actuals exigeixen que siguen rectes i no sobrepassen aquestes mesures. Això fa que es rebutge una part molt important de la collita, malgrat ser peces excel·lents. Nosaltres no farem cas de la normativa i aprofitarem els fruits fins que les llavors es marquen molt.
El carabassó collit és molt delicat: es ratlla i es marca amb facilitat, ja que la pell és molt fina, així doncs el tractarem amb molta cura. Com que les carabassetes creixen molt ràpidament, en podrem collir pràcticament cada dos dies. Si algun fruit es passa de collita, el deixarem per a llavor. Això és quan la carabasseta és llarga i gran, de color crema a taronja i té moltes llavors dins. Per cert, tant les llavors com les flors de les carabassetes es mengen amb profit. Els mexicans, que en saben molt, d’això, prefereixen les flors masculines dels carabassons a les de les altres carabasses. Diuen que són més digestives, i se les mengen bullides o fregides. Com veiem, la carabasseta és una altra meravella per al nostre hort.
