«Desmayarse, atreverse, estar furioso… no hallar fuera del bien centro y reposo… beber veneno por licor suave… creer que un cielo en un infierno cabe». Poques paraules destil·len millor l’essència d’una cosa que ha obsessionat l’ésser humà des de molt abans que Lope de Vega les gargotejara en un paper, Jane Austen donara vida a l’imprescindible Mr. Darcy o s’esculpira la delicada efígie de la bellíssima Nefertiti. El desig sexual i la cerca de l’amor són part inextricable de la nostra vida; tot i que, en realitat, la recerca de la parella ens ha obsessionat des de molt abans que fórem humans.
Charles Darwin la va abordar en el que va denominar la selecció sexual: la idea que l’evolució afavorirà tots aquells trets que, encara que al principi semblarien fer dels seus portadors un blanc més fàcil per als depredadors, en realitat els permetrien obtenir un avantatge, davant d’altres individus de la mateixa espècie, a l’hora de reproduir-se. Aquest principi explica l’evolució de les famoses plomes del paó, així com de molts altres ornaments que han evolucionat perquè resulten més atractius als membres del sexe oposat. Aquests, al seu torn, obtenen dos tipus de beneficis en escollir parelles amb ornaments més exagerats. Beneficis directes, en forma de millors cures parentals o territoris amb més menjar o refugi, i beneficis indirectes, quan l’avantatge està relacionat amb els gens que heretarà la seua descendència.
D’una banda, aparellar-se amb un individu molt ornamentat pot significar que la teua descendència heretarà una dotació genètica associada a una alta viabilitat, supervivència i capacitat per a adquirir recursos, perquè només els individus en molt bona condició es poden permetre ser molt ornamentats (la teoria dels gens bons). D’altra banda, l’avantatge podria tenir a veure simplement amb el fet que, un cop un ornament resulta atractiu per al sexe oposat, reproduir-se amb una parella ornamentada significarà que els fills heretaran aquest atractiu i, per tant, es reproduiran més, encara que tinguen la mateixa capacitat per a sobreviure que individus poc ornamentats (la teoria dels fills sexis).
La teoria de la selecció sexual s’ha corroborat, expandit i refinat intensament des de la formulació original, però encara manté incògnites. Una és la paradoxa del Lek. Si totes les femelles d’una espècie es veuen més atretes pels mascles més ornamentats i els seus fills hereten aquestes característiques, per què no tots acaben sent igual d’ornamentats? La resposta podria estar en la bellesa del que és rar.
Fa temps que sabem que, en diverses espècies d’animals, les femelles exhibeixen preferències marcades per mascles amb ornaments relativament rars a la població, però no acabàvem d’entendre per què. Tomos Potter i els seus col·laboradors han resolt aquest enigma estudiant els colorits guppies que, a la natura, habiten els rierols de l’illa de Trinitat, però que ens resulten familiars perquè adornen els aquaris de qualsevol botiga d’animals com cal. En aquesta espècie, les femelles escullen aparellar-se majoritàriament amb peixos amb marques de coloració diferents de les dels altres mascles a la població. Això fa que els seus fills hereten els gens d’aquestes coloracions «rares», cosa que els converteix en els més atractius del lloc i en els mascles amb més descendència. Un cop transcorregudes aquestes dues generacions, però, els nets d’aquests mascles rars es troben amb un problema. Atès el gran èxit reproductiu d’avis i pares, les seues coloracions passen a ser comunes a la població, i ells resulten menys atractius. Ara seran altres mascles els rars, i començarà un altre cicle de selecció en un procés que mai no afavorirà un únic tipus d’ornament i, per tant, mantindrà una exuberant diversitat de formes, patrons i colors a la població. Queden enigmes per resoldre, com entendre l’origen evolutiu de la preferència pel que és rar, però, de moment, aquest fenomen ens ofereix una resposta a la paradoxa del Lek. Visca els rars.
