És la bellesa un criteri de veritat?

Perceben la bellesa de les flors l’abella o el colibrí que s’hi acosten per a recol·lectar-ne el nèctar? És a dir, poden els animals no humans apreciar-la? Existeix una veritat universal sobre la bellesa? O només és un atribut útil, un indicador d’un tret valuós? Com succeeix amb tants altres fenòmens naturals, no hi ha una resposta simple a aquestes preguntes. En l’article següent analitzem diferents aspectes sobre la selecció natural i la seua relació, o no, amb els criteris estètics i amb l’anomenat principi del hàndicap.

Paraules clau: selecció sexual, bellesa, biologia evolutiva, evolució.

Les restes fòssils d’Anchiornis huxleyi, un dinosaure de la mida d’un corb, van permetre caracteritzar-ne el plomatge. Era predominantment gris, amb un monyo castany com una cresta de mohawk i unes plomes blanques llargues amb lluentons negres a les extremitats. Les plomes, amples i planes, no eren bones per a volar.

Els plomissols haurien ajudat Anchiornis a aïllar-se de l’exterior –del fred, la humitat o la calor– i a mantenir així la temperatura corporal dins d’uns límits confortables. Però una cosa són els plomissols i l’altra, les plomes, sobretot si són grans i tenen, a més, colors vistosos. Richard Prum, el líder de l’equip investigador que va publicar la troballa de les restes de les plomes de colors, creu que la raó de ser d’aquelles és, senzillament, la bellesa. Segons ell, eren així perquè eren boniques, susceptibles de ser admirades pels membres de l’altre sexe de la mateixa espècie. Aquesta seria la pressió selectiva que ha impulsat la gran explosió estètica dels rèptils aviaris després de la seua aparició, així com, en menor mesura, en altres grups animals (Li et al., 2010).

De la bellesa

Uns 155 milions d’anys després, els mascles de milers d’espècies d’aus, hereus d’aquells primers dinosaures emplomats, exhibeixen els seus ornaments davant de les femelles per convèncer-les que s’aparellen amb ells. A més de resultar-nos belles, les plomes de les aus, junt amb altres trets anatòmics i fisiològics, haurien conferit als seus posseïdors, després, la facultat de volar. Estètica i utilitat haurien confluït, per tant, en el plomatge de les aus.

En la mateixa època en què Anchiornis mostrava ufanós el seu plomatge al món, fa uns 150 milions d’anys, moltes plantes depenien del vent per a espargir el pol·len que produïen i així reproduir-se. Però certs insectes van començar a alimentar-se d’aquests grans de pol·len rics en proteïnes i els transportaren de forma accidental d’una planta a una altra. La fecundació va resultar ser molt més eficient per aquesta via que pel moviment de l’aire. Les plantes més riques en pol·len van ser especialment exitoses. De la mateixa manera, els insectes més hàbils per a trobar pol·len també ho van ser.

A través d’un procés de coevolució, algunes plantes van començar a modificar les seues fulles i van sorgir-ne les flors: estructures que cridaven l’atenció dels pol·linitzadors i els atreien. Les formes i colors cridaners les van ajudar a destacar sobre el fons verd. Les olors i l’emissió de llum en una gamma molt àmplia de freqüències –arribant a la ultraviolada– van generar una resposta coincident per part dels pol·linitzadors. El nèctar va proporcionar un incentiu en forma d’aportació energètica addicional. Els insectes, les aus i els mamífers van començar a competir-hi per l’accés i van desenvolupar ales, llengües i encèfals més adequats per a la cerca de l’aliment floral. A mesura que s’intensificava la pressió d’ambdues parts, les plantes i els seus pol·linitzadors van establir relacions cada vegada més específiques, i es llançaren mútuament cap a extrems estètics i adaptatius: un ocell diminut, que brunzeix i voleteja com un insecte, o una orquídia que imita l’aparença i l’olor d’una abella femella.

Milers d’anys després, les flors ens fascinen. Ens captiven els seus colors, formes i aromes. Per què ens agraden? Són, de la mateixa manera, belles per a l’abella o el colibrí que s’hi acosten per a recol·lectar-ne el nèctar? Algunes de les seues característiques exerceixen un efecte semblant en l’abella, el colibrí o qualsevol de nosaltres? I, de forma més general, quina és l’essència de la bellesa? Poden els animals no humans apreciar-la? Existeix una veritat universal sobre ella?

Segons el físic David Deutsch (2011), «les flors ens agraden perquè són belles». No perquè ens ho semblen, sinó perquè ho són. A parer seu, a més del component subjectiu, que depèn de diferents circumstàncies que afecten l’observador, hi ha un component objectiu en la bellesa, de manera que, segons ell, no seria del tot cert el conegut adagi «beauty is in the eye of the beholder»¹ («la bellesa és als ulls de qui mira»). I el fet que les flors ens agraden als éssers humans seria la prova que la seua bellesa és un tret objectiu, ja que ens hi sentim atrets malgrat que no n’obtenim un profit equivalent al que obtenen els pol·linitzadors. Deutsch sosté que el recurs a estàndards objectius de bellesa és la millor forma de dificultar que puguen falsificar-se els senyals que utilitzen per a comunicar-se els éssers vius, flors i insectes pol·linitzadors en el cas que ens ocupa. La bellesa de les flors no seria un efecte secundari accidental, perquè els gens que més es repliquen serien aquells que incorporen la bellesa objectiva. En una entrevista de K. Sainani (2015), per a la revista Nature, arriba a afirmar que hi ha veritats estètiques tan objectives com les lleis de la física.

De la percepció de la bellesa

Com en tants altres casos, Charles Darwin ja es va ocupar d’aquesta qüestió, i ho va fer, a més, en la que seria la seua segona gran contribució a la història del pensament humà, L’origen de l’home. Sobre la bellesa, afirma el següent:

Sentit de la bellesa. S’ha dit que aquest sentit era peculiar de l’home. [Em referesc així només al plaer que proporcionen certs colors, formes i sons, i que bé poden ser considerats com un sentit d’allò que és bell; en els homes cultivats, però, aquestes sensacions es troben íntimament associades a idees complexes i a pensaments encadenats.] Però en veure com els ocells mascles estenen les plomes i els seus magnífics colors davant les femelles mentre que els ocells que no estan així de decorats no fan l’exhibició, és impossible dubtar que les femelles admiren la bellesa de la parella mascle. […] Si els ocells femelles no poguessin apreciar la bellesa dels colors, els ornaments, les veus dels seus companys mascles, tota la feina i ansietat que mostren per exhibir els atractius davant d’elles serien inútils i això no es pot admetre (Darwin, 1877).²

Percep de la mateixa manera la bellesa d’una flor el colibrí que s’hi acosta per a recol·lectar-ne el nèctar que un ésser humà que la contempla?/ Foto: Chris Charles

En aquest paràgraf, i en molts altres passatges de L’origen de l’home, deixa clar el seu parer segons el qual els animals tenen sentit de l’estètica i que, per tant, no hi ha un abisme entre la nostra i la resta d’espècies animals, sinó que el continu que existeix en la natura també es manifesta en el sentit de l’estètica. Expressant-se en aquests termes, Darwin estava antropomorfitzant; és a dir, atribuïa a altres espècies trets genuïnament humans, simplement perquè així li ho dictava l’aparença del seu comportament. D’aquesta opinió és, per exemple, el filòsof Anthony O’Hear (citat en Buskes, 2006). Ara bé, en una qüestió com la que ens ocupa, és possible evitar l’antropomorfisme?

Quan interactuem amb una altra persona, no tenim la seguretat que les nostres percepcions i les seues, davant els mateixos estímuls sensorials, siguen les mateixes. Com que pertanyem a la mateixa espècie, és normal pensar que, davant d’un determinat estímul, els nostres receptors respondran de forma molt similar. Una cosa, però, és la recepció i una altra la percepció. En aquesta, hi intervenen l’experiència, la memòria, la cultura i fins i tot l’estat anímic o emocional en què es troba el subjecte en el moment en què percep un estímul. Ho fa de formes diverses, des del filtratge que du a terme a través d’un control eferent (top-down) per part dels centres de processament encefàlics sobre els sistemes de filtratge sensorial en els mateixos receptors, fins a l’elaboració central de percepcions en què intervenen diferents subsistemes o circuits. La percepció converteix els estímuls sensorials en estats mentals, genera imatges, sons, olors… i molt més, de manera que és molt dependent de la informació continguda per l’encèfal amb anterioritat³ (Kandel, 2016).

Si, en lloc de tractar-se d’individus que pertanyen a la mateixa espècie, en són de dues diferents, les coses diferiran encara més, de manera que caldria preguntar-se, fins i tot, si les experiències perceptives són d’alguna forma similars o, com a mínim, equivalents. En aquest cas, a més, no tenim la capacitat de posar-nos al lloc de l’altre individu. A aquesta impossibilitat o dificultat s’hi va referir ja fa quasi mig segle el filòsof Thomas Nagel quan es va preguntar, en un article que ha esdevingut una peça de culte, com és ser un ratpenat (Nagel, 1974).

Nagel assenyala que si tracta d’imaginar en què consisteix per a un ratpenat ser un ratpenat, es veu limitat als recursos de la seua pròpia ment, i aquests recursos són «inadequats per a la tasca». És a dir, hi pot haver fets per als quals els éssers humans manquem dels conceptes que ens permetrien representar-los o comprendre’ls. És més, hi pot haver fets que, fins i tot si visquérem eternament, mai arribaríem a representar o comprendre, simplement perquè la nostra estructura no ens permet operar-hi els conceptes necessaris. Incidint en la paradoxa, es pregunta què es pot entendre pel caràcter objectiu d’una experiència a la qual no tenim accés. «Què romandria d’allò que és ser un ratpenat si s’eliminés el punt de vista del ratpenat?», es pregunta. De la mateixa manera que no és possible accedir a l’experiència perceptiva del ratpenat, tampoc no estem en condicions d’atribuir a éssers d’altres espècies sintents la facultat d’experimentar percepcions similars a les humanes. A aquest efecte resulta molt útil la noció de l’umwelt (‘ambient’ o ‘entorn’, en alemany), que fa referència al món subjectiu de la percepció. Com diu Antonio José Osuna (2017), hi ha un umwelt per a cada espècie o per a cada organisme; els umwelten són els distints mons perceptius en què viuen les espècies. L’umwelt representa el model del món d’un organisme; cadascun dels components funcionals, que corresponen aproximadament a característiques perceptives, té un significat per a l’organisme. De fet, Nagel fa referència, sense recórrer al terme, a l’umwelt del ratpenat en contraposició a l’humà.

Una vegada arribats a aquest punt, tenim dues alternatives. L’una és renunciar a prosseguir amb l’anàlisi. L’altra és indagar sobre el caràcter de la percepció per part d’altres espècies d’allò que els éssers humans jutgem bell. I amb aquesta finalitat, el més operatiu consisteix a valorar, partint de la seua definició, si allò que perceben éssers amb umwelten tan diferents dels nostres és equivalent a la percepció que experimentem nosaltres. És a dir, no es tracta d’atribuir a, per exemple, un ratpenat, una experiència perceptiva com la nostra, sinó d’indagar en el processament que fa el seu sistema nerviós central i les implicacions d’aquest. Perquè si els circuits implicats en aquesta percepció duen a terme tasques equivalents a les dels nostres, estaríem autoritzats a pensar que potser responen de forma similar.

Segons la Viquipèdia, «la bellesa és una qualitat d’una persona, animal, lloc, objecte o idea, que proporciona una percepció plaent, de valor personal i cultural, o de satisfacció». La RAE defineix bell com allò «que, per la perfecció de les seues formes, complau a la vista o a l’oïda i, per extensió, a l’esperit». El Diccionari Oxford en línia, per la seua banda, defineix bellesa com «la característica que resulta molt plaent o satisfactòria per a la ment». I en un context més formal, Chatterjee et al. (2022) assenyalen que «l’estètica comprèn les interaccions amb entitats o esdeveniments que evoquen sentiments i emocions intenses, característicament vinculades al plaer, incloent-hi l’art, però sense limitar-se a aquest». En tots els casos, es fa referència a la satisfacció que produeixen les coses belles. Ens introdueixen així en la neurofisiologia del plaer i la motivació. Doncs bé, en aquest terreny, hi tenim constància que els circuits de recompensa s’activen en animals no humans en resposta a la recepció de senyals –visuals, auditius o olfactius– emesos per altres membres de la seua mateixa espècie per a expressar preferències i formar parella reproductora (DeAngelis i Hofmann, 2020; Hoke et al., 2004). D’això es desprèn que, si s’escau parlar de percepció de la bellesa per part d’altres espècies animals, no ha de limitar-se a la de tipus visual o auditiu, sinó que abastaria totes les formes possibles de recepció sensorial.

En aquesta línia i referint-se de forma explícita als orígens de l’apreciació estètica, Nadal i Cela-Conde (2022) afirmen que «compartim amb molts altres animals, primats i altres, molts dels sistemes neurals que medien els processos cognitius i afectius implicats en l’apreciació estètica». A més, assenyalen:

Gran part de la maquinària neural que ens permet experimentar la bellesa existia milions d’anys abans dels orígens del llinatge humà: és part del kit cognitiu bàsic que faculta els mamífers –fins i tot aus i rèptils– a estimar els valors d’actuals o possibles objectes i situacions significatives a la llum de l’experiència passada i de l’estat actual. El que consideràvem «la capacitat humana per a produir i apreciar la bellesa» la veiem ara com una entre moltes variacions sobre el tema d’un sistema de valoració hedonista; és a dir, un sistema de regions encefàliques compartides per moltes espècies que informa l’organisme sobre quant vol o li agrada alguna cosa (Nadal i Cela-Conde, 2022).

I Brown (2022) proposa que el sistema estètic de l’encèfal va evolucionar originalment per a valorar objectes d’importància biològica –sobretot fonts d’aliment i parelles potencials– i més endavant va ser reclutat per a l’apreciació d’obres d’art, com les pintures i la música.

Per tant, si espècies tan allunyades entre si com la humana i, per exemple, la granota túngara, processen en circuits funcionalment equivalents estímuls que nosaltres considerem plaents, podem pensar que en ambdues espècies poden donar lloc a un comportament d’atracció similar i que, d’aquest comportament, en podria emergir alguna cosa equivalent a la percepció de la bellesa. No obstant això, recordem la cautela d’O’Hear (citat en Buskes, 2006): el fet que la valoració qualitativa dels estímuls sensorials es produïsca en substrats neurològics equivalents des del punt de vista funcional no indica res sobre les experiències mentals en si, per la qual cosa aquest enfocament reduccionista no podria explicar el sentit de la bellesa.

De la utilitat de la bellesa

En L’origen de l’home, Darwin no solament va tractar l’origen de l’espècie humana, sinó que també va elaborar les seues observacions relatives al mecanisme mitjançant el qual els animals adquireixen caràcters sexuals secundaris; ornaments, principalment. D’aquest mecanisme, en va dir selecció sexual. En les seues paraules:

Hi ha moltes altres estructures i instints que s’han d’haver desenvolupat per selecció sexual, com les armes d’atac i de defensa que tenen els mascles, per lluitar amb els rivals i fer-los fugir; el coratge i bel·licositat; diferents ornaments; òrgans per a produir sons musicals, i glàndules que emeten olors; moltes de les darreres estructures tan sols serveixen per a excitar la femella. Sens dubte, molts d’aquests caràcters no es deuen a la selecció natural, ans a la selecció sexual, ja que els mascles sense armes, sense ornaments i sense atractius tindrien el mateix èxit en la lluita per la vida si no fos per la presència de mascles més ben dotats. (Darwin, 1877).⁴

La selecció sexual comprèn, per tant, dos mecanismes diferents i potencialment contraposats. El primer, que Darwin va anomenar llei del combat, era la lluita entre individus del mateix sexe –mascles, normalment– per a controlar sexualment els de l’altre sexe. El segon, que ell va denominar gust per la bellesa, feia referència al procés mitjançant el qual membres d’un sexe –femelles, normalment– escullen les parelles sobre la base de preferències innates. Els trets ornamentals pels quals es guien les femelles com a criteri d’atracció inclouen des de cants, plomatges acolorits i exhibicions per part d’aus, fins a la cara i els quarters posteriors blavencs del mandril Mandrillus sphinx.

En el marc de la selecció sexual, els membres d’un sexe –femelles, normalment– escullen les parelles sobre la base de preferències innates. En el cas del mandril mascle (Mandrillus sphinx), els trets ornamentals que determinen aquestes preferències són la cara i els quarters posteriors blavencs./ Foto:  Meg Jerrad

Amb la selecció sexual, Darwin va trobar una explicació per a trets als quals no trobava sentit en el marc de la selecció natural. Tal com va escriure al botànic Asa Gray el 3 d’abril de 1860: «Em pose malalt només de veure una ploma en la cua d’un paó!» (Darwin, 1860). No entenia com s’havien seleccionat trets tan cridaners, que podien fins i tot comprometre la supervivència del seu posseïdor, si no hi reportaven cap avantatge. Fins que es va adonar que la clau estava en la reproducció: els mascles que es reproduïen deixaven descendència, de manera que era la tria de les femelles la que condicionava tot el procés.

Des que va publicar la teoria de la selecció sexual, Darwin va ser objecte de fortes crítiques. No era fàcil que s’acceptara que les femelles es guien per criteris estètics a l’hora d’elegir parella reproductora i que aquesta elecció fora un mecanisme evolutiu per si mateix. Un dels oponents més significats de la teoria va ser Alfred Russel Wallace. Era, d’una banda, escèptic amb la possibilitat que els animals tingueren capacitats sensorials i cognitives que els permeteren fer tries de parella. D’altra banda, creia que l’ésser humà havia estat creat per Déu de manera especial, i dotat de capacitats cognitives que els animals no humans no posseeixen. A més, estava convençut que l’única forma d’explicar els fets observats era suposant que el color i els ornaments animals estigueren correlacionats de manera estricta amb la salut, el vigor i l’aptitud general per a sobreviure.

Ja en el segle XX, l’estadístic i genetista Ronald ­Fisher va proposar que, donada una certa preferència per un tret ornamental per part del membre del sexe que tria la parella, aquesta preferència conferia un avantatge reproductiu als individus que el posseïen. Es desencadenaria així el que s’ha anomenat evolució desbocada (runaway evolution), en virtut de la qual els trets seleccionats anirien exagerant-se generació rere generació, fins a arribar a desplegaments tan aparatosos com la cua del paó comú (Pavo cristatus), tan elaborats com les danses dels manaquins (família Pipridae) o tan sofisticats com les construccions dels ocells jardiners (família Ptilonorhynchidae), per citar-ne alguns exemples emblemàtics. No obstant això, durant el segle XX hi va haver una forta resistència a acceptar el model de Fisher, basada, sobretot, en les objeccions de Wallace a la proposta original de Darwin.

El panorama va canviar amb la publicació d’una proposta que buscava fer compatible la idea de la selecció desbocada amb la utilitat final dels trets fruit de la selecció (Zahavi, 1975): el principi del hàndicap. D’acord amb aquest principi, la selecció sexual és efectiva perquè millora la capacitat del sexe que tria per a detectar la qualitat en el sexe escollit; com més elaborat és un tret, més grans són els costos que imposa, més gran és el hàndicap, més rigorós és el test i, per tant, millor és la parella sexual. De fet, la femella que se sent atreta per un mascle amb trets tan costosos no respondria a la bellesa, per se, sinó a allò que aquesta bellesa indica sobre la capacitat del mascle per a superar-ne els costos.

El principi del hàndicap no ha tancat el debat sobre el significat real dels ornaments masculins i la selecció de parella per part de la femella. D’acord amb Prum (2012), el tret que seleccionen les femelles és la bellesa, en els termes en què va ser formulada la selecció sexual per Darwin en L’origen de l’home. Segons el seu parer, la proposta de Zahavi (1975) hauria de ser considerada «neowallaciana» (Prum, 2017). Pensa que, en utilitzar termes com bellesa, gust, atractiu, apreciar, admirar i amor, Darwin va voler suggerir que les preferències per a l’aparellament van poder aparèixer sense que tingueren cap altra utilitat per a l’individu que tria, només valor estètic; en altres paraules, que la bellesa hauria sorgit perquè és plaent per a l’observador. Prum, que ha estudiat la gran diversitat i complexitat de les danses de festeig dels manaquins mascles de les selves de Mesoamèrica, entén que, si s’atribueix als trets desenvolupats mitjançant selecció sexual valor diagnòstic de qualitat genètica, hauria d’atribuir-se a cada element d’aquests trets, i no només al fet que siguen complexos i molt elaborats. No és un argument menor.

Juan Moreno (2013), en una documentada repassada de la selecció sexual, sosté que no és correcte afirmar que Darwin defensara la selecció de parella d’acord amb criteris purament estètics, ni que hi haguera una gran diferència entre els punts de vista de Darwin i de Wallace. Recorre a cites textuals en L’origen de l’home per a concloure afirmant que «per a Darwin, la selecció no era un capriciós concurs de modes, sinó més aviat la manifestació de les preferències femenines pels pretendents millor dotats».

«Amb la selecció sexual, Darwin va trobar una explicació per als trets que no li encaixaven en el marc de la selecció natural»

Gerald Borgia, l’ornitòleg que potser millor coneix el comportament i la biologia dels ocells jardiners, ha constatat que els mascles que són millors resolent problemes també són més atractius per a les femelles. Això té sentit, ja que la capacitat per a resoldre problemes reflecteix el nivell de les habilitats cognitives i, al seu torn, d’aquestes depenen la complexitat i grau d’elaboració de les pèrgoles que construeixen. Per tant, les femelles es guien per la pèrgola en escollir el mascle, perquè, en última instància, aquest criteri remet a habilitats cognitives els efectes de les quals abastaran també funcions directament relacionades amb la seua aptitud biològica (Keagy et al., 2009; 2011). I com que la construcció de la pèrgola exigeix uns recursos i una dedicació que no poden dedicar-se a funcions essencials o, simplement, importants, ens trobaríem davant d’un clar exemple del principi del hàndicap en acció. No obstant això, una metaanàlisi posterior de noranta estudis, amb un total de cinquanta-cinc espècies de diferents taxons, no va proporcionar suport al principi del hàndicap, encara que sí que va trobar correlació positiva entre l’atractiu del mascle elegit i certs trets de la progènie, com ara la immunocompetència i la condició física (Prokop et al., 2012).

Rosenthal i Ryan (2022) constaten, per últim, que la trajectòria que segueixen el desenvolupament dels sistemes sensorials, la dieta, el risc de ser depredat, la infecció per patògens i la transferència d’hormones maternes a la progènie, entre altres factors, pot tenir un efecte important sobre l’elecció de la parella masculina. Sostenen, per aquesta i per altres raons, que la selecció de parella reproductora és un procés molt més complex del que va expressar Darwin en la seua obra i que s’ha donat per bo des d’aleshores.

És la bellesa un criteri de veritat?

En el debat sobre el caràcter i significat de la selecció de trets bells ressonen els ecos dels últims versos del cèlebre poema de John Keats en la seua Oda a una urna grega: «Beauty is truth, truth beauty, –that is all/ Ye know on earth, and all ye need to know»⁵. En aquest cas, la «bellesa» és la del membre de la parella reproductora que és elegit per la seua capacitat d’atracció i la «veritat» fa referència l’honradesa dels senyals visuals, olfactius o auditius amb què tracta de convèncer l’altre membre perquè s’aparelle amb ell.

Doncs bé, aquesta qüestió no es pot respondre de forma inequívoca. Com passa amb tants altres fenòmens naturals, no hi ha base per a optar per una de dues categories extremes. El més probable és que hi haja espècies en què, efectivament, els trets seleccionats ho hagen sigut per ser indicadors sincers de «bons gens». En altres casos, els biaixos perceptius a què fa referència Ryan (2018) han pogut condicionar el procés selectiu. I en altres, per aquesta o altres raons, ha pogut actuar el criteri «estètic» d’elecció, de manera que un procés d’evolució runaway fisheriana haja conduït a desplegaments espectaculars sense que aquests hagen de ser, necessàriament, indicadors de qualitat genètica.

Dos segles després que Keats escriguera la seua oda, continuem sense saber si, en la matèria que ens ocupa, la bellesa és o no criteri de veritat. Però el segle i mig transcorregut des de la publicació de L’origen de l’home no ha passat debades: en sabem molt més; però la frontera d’allò que desconeixem és molt més gran.