El 26 de setembre de 2022, la missió DART de la NASA va llançar un projectil de 600 kg contra el veí asteroide Dimorphos, topant-hi a una velocitat pròxima als 24.000 km/h. El motiu d’aquesta violència era provar la tecnologia necessària per a desviar un asteroide que en un futur poguera estar en rumb de col·lisió contra la Terra. El petit Dimorphos, de tot just 170 metres de diàmetre, és satèl·lit d’un asteroide més gran (i cent vegades més pesat) anomenat Didymos. La trajectòria del projectil es va dissenyar per a acostar Dimorphos cap a Didymos i reduir el període orbital del primer. Mesurant quant disminueix aquest període es pot estudiar l’eficàcia de la col·lisió. Una missió anterior, la Deep Impact, ja va enviar el 2005 un altre projectil contra el cometa Tempel 1, un astre deu mil vegades més massiu que Dimorphos. En aquell cas, no va aconseguir (ni es pretenia) desviar l’estel, ja que l’enorme diferència de masses entre projectil i estel no feia esperable que hi haguera una variació en la trajectòria, però va permetre provar la tecnologia que ara s’ha fet servir per segona vegada.
Afortunadament, els grans impactes com el cometa Tempel 1, amb capacitat de produir grans extincions massives, estan ben controlats pels programes d’observació de cossos menors del sistema solar i no n’hi ha cap que puga xocar amb la Terra els propers dos-cents anys. El problema són els cossos petits de pocs centenars de metres, com Dimorphos, amb òrbites que de tant en tant els acosten perillosament a la Terra. No coneixem ni la tercera part d’aquesta població d’objectes, estimada en desenes de milers, que podrien provocar un dany sever a escala regional. Per a posar un exemple, el xoc de Dimorphos contra València volatilitzaria completament aquesta ciutat i devastaria al seu voltant una àrea similar a la de la seua província.
Per això bona part dels observatoris de tot el món inclouen entre les seues tasques la detecció i el seguiment dels anomenats NEA (acrònim de near Earth asteroids, ‘asteroides propers a la Terra’). Aquests esforços es concentren en la gran base de dades del Minor Planet Center, pertanyent a l’Observatori Astrofísic Smithsonià, on es recopilen tots els asteroides i estels descoberts, així com les seues òrbites i característiques. A més, hi ha programes especialitzats que compten amb telescopis i instrumentació dedicats exclusivament a aquesta tasca. Tot aquest conjunt de projectes fa que el ritme de nous objectes descoberts s’accelere cada any. Si el 2000 no arribàvem als cinc-cents anuals, al voltant del 2010 ja eren mil a l’any i actualment ronden els tres mil nous cossos menors descoberts anualment.
Però no és el mateix descobrir un objecte que es dirigisca a la Terra que evitar-lo. Per això és vital la detecció primerenca de l’objecte. Primer, perquè com més aviat se li done l’empenta a l’astre que ens amenaça, més eficaç serà aquesta. I segon, per una qüestió de terminis per a dissenyar una missió espacial que l’intercepte: cal definir la potència del coet, que dependrà de la distància a l’objecte; quina serà la ruta més adequada per a arribar i que l’empenta siga efectiva; de quanta intensitat ha de ser aquest, que dependrà de la massa de l’astre. I després construir-ho tot, enviar-ho i que arribe. Parlem de terminis de com a mínim deu anys.
De moment ja sabem que el resultat de la missió DART ha estat satisfactori. Segons la NASA, més del que s’esperava: els darrers mesuraments indiquen que el període orbital de Dimorphos ha disminuït en 32 minuts! Per primera vegada, s’ha aconseguit canviar el rumb d’un asteroide. Segons aquests resultats, sembla que sí que podrem comptar amb una defensa espacial efectiva.
