Sembla que va ser el naturalista i explorador gal·lès Alfred R. Wallace qui, a mitjan segle XIX, posà en circulació el concepte d’ecotò per referir-se al front de contacte entre dos ecosistemes diferents. Els canvis en la matriu de les condicions ambientals determinen l’ecotò. La línia de costa deu ser l’ecotò per antonomàsia: tothom entén que vida marina i vida terrestre són coses ben distintes.
Mirat de lluny i a gran escala, tanmateix. Mirat de prop, la pretesa línia de costa sol ser més aviat una banda prou ampla, al si de la qual hi ha coses ben diferents (roquissars, dunes, marjals…), separades entre si per ecotons igualment distints. Com sempre, els canvis escalars resulten en canvis conceptuals. En tot cas, aquestes solucions de continuïtat ecològica que anomenem ecotons realment existeixen i tenen una considerable rellevància, perquè comporten tensió entre sistemes (en grec, oikos i tonos signifiquen ‘lloc’ i ‘tensió’, justament). S’hi produeixen interaccions i intercanvis energètics, la biodiversitat és alta… Són llocs engrescadors.
Investigacions recents suggereixen que els humans apareguérem fa uns tres milions d’anys en una zona d’encreuament d’ecotons entre llacs, sabanes i boscos, plena d’oportunitats, en l’actual aiguabarreig de fronteres entre Botswana, Namíbia, Zàmbia i Zimbàbue. Aquestes fronteres no existien aleshores, és clar. Ni aquestes ni cap altra. Les fronteres són d’invenció recent i no tenen res a veure amb els ecotons, però solen presentar algunes similituds curioses quant a les matrius socioambientals operatives a banda i banda. No és com passar del mar a la terra, òbviament, però tot sovint comporten canvis vistents. La qüestió és: les fronteres van ser establertes a causa de les diferències o les diferències són el resultat de les fronteres? És a dir, les fronteres són ecotons sociològics o els artefactes que els propicien?
L’any 2002, l’historiador neerlandès Willem van Schendel encunyà el terme Zòmia per referir-se a la dilatada zona muntanyosa que comparteixen Myanmar, Tailàndia, la Xina, Laos i el Vietnam. Ignorant les fronteres postcolonials (i algunes de més antigues), setanta milions de persones hi comparteixen diferents cultures i formes de vida rural, al marge de la reglamentació dels estats moderns. El seu ecotò és hipsomètric, perquè el seu sistema és la muntanya. Però cap mapa no reflecteix aquesta realitat, car la cartografia sol representar només les figures del poder polític. En efecte, fronteres i ecotons sociològics col·lideixen sense avinença en aquest cas. En aquest i en tants altres.
Vicent Partal ha publicat un llibre interessant al respecte (Fronteres, 2022). Posa de manifest que les fronteres amb fites, barreres viàries i control de passaports són un invent recent, nascut amb l’estat nació sorgit a la pau de Westfàlia i consagrat per la França revolucionària de final del XVIII. Un invent recent i europeu, exportat arreu del món amb desastrós entusiasme per l’imperialisme dels segles XIX i XX. No hauria estat viable sense el desenvolupament de la cartografia científica, que feu possibles representacions geogràfiques precises en un tros de paper. Potser el primer cas clar fou el del grandiós i memorable mapa de França, a escala 1:86.400, format al llarg del segle XVIII mitjançant triangulació geodèsica pels cartògrafs de la família Cassini, el qual permeté executar amb exactitud les decisions de l’Assemblea Nacional i les napoleòniques posteriors. De tot plegat, fa només dos o tres segles.
Han bastat perquè les fronteres ens semblin avui ecotons socials clars i quasi immutables. No ho són. Al llarg del segle XX, els jueus caraïtes de Trakai, sense moure’s de casa, han estat alemanys, polonesos, soviètics, bielorussos o lituans per mor de volàtils línies frontereres. Només s’han sentit una cosa: jueus de Crimea emigrats. Ben cert: les fronteres no són ecotons. Però acaben exercint-ne.
