El desembre de 1977, Vicenç M. Rosselló i Verger va publicar un article sobre el riu Vinalopó a la revista Serra d’Or. Era un breu assaig fluvial a tall de viatge, escrit en l’inimitable estil d’aquest mestre de geògrafs, mescla d’alta erudició i conversa amistosa. Passat quasi mig segle, l’historiador Tomàs Pérez Medina ha reeditat l’article i l’ha fet acompanyar d’altres vuit treballs que li reten homenatge, aprofundint en aspectes històrics i geogràfics d’un riu que, com diu el mestre i repeteixen ací els autors, «no té ni cap ni peus».
No tindre cap ni peus no és cap drama per a un riu, sinó més aviat una virtut mediterrània. Val a dir que no sempre ben entesa. Duts per una percepció naïf dels rius com una línia blava continua, molts troben incòmoda la presència de rius efímers o intermitents com el Vinalopó. En certa manera, això es deriva de la necessitat cognitiva de fer simples sistemes complexos, com el conjunt de caixers i endorreismes que conforma el riu Vinalopó. El riu-rambla, com mostra el capítol escrit per Oriol Pérez, no va ser reproduït com una unitat fins al segle xvi, al Theatrum orbis terrarum d’Abraham Oertel, convenientment informat per Jeroni Muñoz. Però la unitat hidrològica probablement només existia als mapes i en la ment d’algun humanista com Muñoz. El substrat físic del territori, que ací analitzen Juan A. Marco i Pablo Giménez, mostra un espai fragmentat, de fosses i endorreismes precàriament connectats per séquies i trams de rambla, els quals només tenen continuïtat entre Sax i Elx. El riu és, en certa manera, un híbrid. El cap i els peus que li falten han estat suplits per l’acció antròpica, tangible o intangible, bé dibuixant-los als mapes, descrivint-los en llibres o traçant-los amb canals. El riu és el resultat d’un procés de construcció cultural que apunten de forma clarivident aquests autors i que desenvolupen Gabino Ponce i Ángel Sánchez en un altre capítol. Una peça clau d’aquesta història és el nom del riu, que no va ser únic fins al segle xix. Abans cada tram rebia un nom diferent. Sols després de la visita de Cavanilles es va divulgar un nom comú, Vinalopó, i diverses obres hidràuliques milloraren la connectivitat dels espais endorreics de capçalera. I així al riu se l’implantà un cap.
La hibridació també és protagonista d’altres dos treballs del llibre –de Pérez Medina i de Santamarina, Herrero i García. Són dos reflexions que entenen el riu com un sistema socioecològic i que des d’aquesta perspectiva aporten ferramentes per entendre com és el Vinalopó i com podria ser en el futur. La manera de concebre el riu és determinada per diversos constructes hidrosocials divergents, analitzats des d’una posició crítica pel primer i sobre la base d’un interessant procés participatiu en el cas de les segones. Altres contribucions completen el llibre amb aportacions sobre climatologia, usos tradicionals i projectisme hidràulic. L’obra és en conjunt un treball ben confegit i embastat, però és una llàstima que l’editorial no li haja dedicat més cura. Han optat per una lletra massa menuda i han deixat alguna errada grossa de maquetació, a banda d’altres detalls menors. El llibre hauria merescut més atenció en aquest sentit, però de segur que els lectors sí que li’n pararan.
