Aparentment, Pardals al cap. La fascinació humana pels ocells és un assaig més a propòsit de la passió per les aus, però en realitat el seu discurs subtil i elegant es pot llegir com un tractat del ben mirar. El seu autor, l’escriptor polonès Stanislaw Lubienski (Varsòvia, 1983), va desenvolupar des d’infant la capacitat d’observar de manera minuciosa i amb sensibilitat els ocells i els seus hàbitats i costums, i amb els anys va aprendre a afinar bé aquesta mirada. Els viatges, les enciclopèdies, els articles científics, els quadres a l’oli i algunes pel·lícules i novel·les contribueixen enormement, segons el seu parer, a dotar de significat les percepcions al camp o a la ciutat quan, després d’un vol en ziga-zaga, un ocell s’atura «en una canya seca com en aquell quadre de Van Gogh».
A mesura que el lector acompanya Lubienski en les seves jornades amb els binocles pel pujol Harbotka o pels terrats de Varsòvia, s’adona que té a les mans una obra volgudament original, amb una estructura fluida, on tan aviat sembla que es troba al davant d’un quadern de camp, com d’unes memòries d’infantesa, com d’un assaig d’història de l’art. Sempre hi dominen, però, dos centres de gravetat: la veu de la primera persona que observa i la realitat tangible observada. En efecte, a Pardals al cap, els picots salvatges, els martinets, els xoriguers cama-roigs, els bernats pescaires, les mallerengues cuallargues i els gamarussos dels Urals hi són retratats en el seu context: entre els joncars i en els boscos de pícees, en els paisatges tardorals que els acullen després d’una llarga travessia. «La migració dels ocells és per a mi el miracle més gran de la naturalesa», diu Lubienski després d’explicar que els tètols cuabarrats travessen «l’immens Pacífic d’una sola vegada».
Les descripcions –els moments més lluminosos de cada capítol– són harmòniques, sensitives i viscudes, i es transmuten a mesura que avancen en agudes reflexions concèntriques que es van reprenent, sense estridències ni categoritzacions, fins a arribar al punt final. El discurs està puntuat amb un bon grapat d’històries breus –de fotògrafs d’aus, de l’ornitòleg James Bond, del darrer sopar de François Mitterrand o de la primera transmissió radiofònica de la BBC des d’un camp i del paper que hi van tenir els rossinyols– que orienten la lectura i li proporcionen una coloració emocional que permet al lector desar alguns passatges escollits a la memòria.
Amb un model de llengua que, com la mirada, es presenta delicat i precís, Pardals al cap és i no és, alhora, un llibre científic. Ho és perquè l’autor ha devorat amb ànsia les grans obres i els tractats especialitzats –Svensson, Rothenberg, Collin i Dobrowolski hi són referenciats constantment– i perquè aborda amb serietat i rigor la tasca d’observar les aus. I, al mateix temps, no ho és perquè parteix de la subjectivitat i de l’anècdota particular, i perquè s’ajuda de les més variades disciplines artístiques a l’hora de retratar i pensar la vida dels ocells. Això sí, el resultat és un text excel·lent que serveix per complementar la lectura d’algunes enciclopèdies o guies d’aus, tant per a l’ornitòleg exigent com per al públic general.
