L’ any 1901, amb només dinou anys, Andreas Madsen abandonà la seva Dinamarca natal, rumb a l’Argentina. A Buenos Aires, s’enrolà en la Comisión de Límites de Francisco Pascasio Moreno (el famós Perito Moreno) i es trobà, ell que era mariner, posant fites a la frontera entre Xile i l’Argentina, als Andes patagònics. S’hi quedà. Fou un dels primers colonitzadors de la zona, al costat d’una escassa i bigarrada colla d’altres europeus i americans hiperboris que van aprendre a conviure amb els igualment escassíssims indis tehueltxes de l’àrea. La vida d’aquella gent fou una epopeia, tots sols en aquelles gèlides immensitats. Al Canadà o als Estats Units ja s’havien viscut històries semblants, com les de Daniel Boone o David Crockett. Foren estrenus i veritables pioners.
Antigament, els francesos anomenaven pionniers els soldats d’infanteria que marxaven al davant dels exèrcits. El dendròleg i escriptor anglès John Evelyn, a Sylva or a discourse of forest-trees (1664), ja utilitzà el terme pioneer en el modern sentit de persona capdavantera. La colonització dels far west nord i sud-americans fou obra de pioners, tasca reflectida més tard en innombrables pel·lícules més o menys passables. La seva dimensió èpica va ser convenientment exaltada, però no sempre es feu notar prou la remarcable inscripció ambiental d’aquella gent, sens dubte forçada per la necessitat, però també conseqüència de l’imaginari d’arrel calvinista que arrossegaven dels seus països d’origen. Els abusos i les matances de bisons o de cérvols andins vingueren després.
«El pioner conquereix, però no destrueix», deixà escrit Andreas Madsen, tot lamentant-se de les aniquilacions faunístiques i de les tales abusives. En efecte, després dels pioners, arribaren els aprofitats. Segles abans, havia passat el mateix al Vell Món. L’abundància relaxa els costums i aboca els marginats a emigrar per rejovenir el sistema en terres encara verges. Però a la Terra s’han acabat els exteriors colonitzables. Potser per això hem posat l’esguard fora del planeta i, ja des dels anys seixanta, vam començar a enviar a l’espai les sondes justament anomenades Pioneer. N’és hereu l’astromòbil Perseverance, que, des de febrer de 2021, campa pels deserts de Mart. Algunes veus són partidàries de colonitzar el planeta vermell, tasca no gens senzilla i no sé si gaire sensata: després dels pioners, hi enviarem els aprofitats de consuetud per reproduir la nostra brillant trajectòria d’espoliadors esbojarrats i ineficients…?
En tot cas, aquestes hipotètiques noves fronteres no ens estalvien l’endreça domèstica. L’any 2007, Thomas L. Friedman argumentà a les planes de The New York Times la conveniència de plantejar-se un Green New Deal, és a dir un “nou repte verd” o “nou repte ambiental”. Era una idea oportuna, reeixida paràfrasi del New Deal socioeconòmic propugnat l’any 1933 pel president Franklin D. Roosevelt per fer front a les conseqüències de la Gran Depressió provocada pel crac de 1929. Sí, a la vista del canvi climàtic galopant, necessitem fer alguna cosa.
«A la Terra s’han acabat els exteriors colonitzables. Potser per això hem posat l’esguard fora del planeta»
La Comissió Europea ha llançat l’European Green Deal. Es proposa aconseguir la neutralitat climàtica europea l’any 2050. Potser no és un objectiu tan ambiciós com colonitzar Mart, però sens dubte més immediatament convenient. Mentre comencen a preparar-se uns encara onírics pioners dels deserts marcians, els terrícoles de tota la vida hauríem de restaurar les condicions climàtiques per arribar sense excessius sobresalts al segle XXII. Ens hauríem de convertir en els pioners d’aquest nou statu quo climàtic, de consecució no pas fàcil, però possible i en tot cas molt desitjable. Tindria la seva èpica i una gran utilitat.
A la tanca de la seva estancia Fitz Roy, el pioner Andreas Madsen col·locà un cartell que deia: «Pensar alto, sentir hondo, hablar claro». M’hi apunto.
