La capsa de Dillenius (2020) és una fascinant novel·la de Josep Cuello sobre el botànic català Joan Isern i les seves peripècies i tribulacions durant l’expedició per l’Amèrica del Sud, Cuba i Califòrnia (1862-1865) com a membre de la Comissió Científica del Pacífic. A propòsit de la història dels diferents sistemes de classificació dels éssers vius, un dels personatges del relat sosté que «si bé els grans clàssics de la literatura mai no perdran la importància que tenen, totes les obres científiques, també les més grans, estan destinades a l’oblit». Lapidari, però exacte. El coneixement científic és un procés helicoidal que es desmenteix a ell mateix per falsació continuada.
Més que a l’oblit, diria que les obres científiques estan destinades a l’arxiu. Amb els anys, permeten d’establir la genealogia dels conceptes, és a dir, el procés de generació del coneixement. Sense aquesta consciència genealògica no es podria entendre per què som on som i, aleshores, la falsació esdevindria impertinència. És gràcies a l’encadenament d’hipòtesis successivament superades que gaudim de les tesis actuals, provisionalment admeses. Però no sacralitzables; la ciència no és una religió. Ni menyspreables; la ciència no és una insolència.
El personatge de ficció de la novel·la de Cuello exposa les diferents propostes taxonòmiques de Tournefort, de De Candolle o de Linné. Més encara, reflexiona sobre el concepte de taxonomia. Un tàxon, terme derivat del grec τάξις (táxis, ‘ordenament’) és un conjunt d’organismes emparentats que comparteixen un nom científic inequívoc. El tàxon per antonomàsia és l’espècie i la taxonomia biològica és el ventall de tàxons ordenats i convenientment relacionats segons criteris filogenètics. Això modernament, perquè la filogènia té a penes unes quantes dècades. Amb la més gran de les naturalitats, els llibres escolars actuals ofereixen arbres filètics evolutius d’on pengen els diferents tàxons, una proposta que hauria astorat Linné: batejà més tàxons que ningú, però sense saber com relacionar-los.
Tanmateix, un cop creades les paraules, venen les especialitzacions semàntiques, és a dir, els diferents sentits que els donen els usuaris. Així, el terme grec παράδειγμα (parádeigma, ‘model’) es va fer servir primer en gramàtica per referir-se a la flexió o a la conjugació verbal; després, a la darreria del segle XIX, el semiòleg suís Ferdinand de Saussure el va fer extensiu a la lingüística, i, finalment, el físic i filòsof de la ciència estatunidenc Thomas Samuel Kuhn l’aplicà als models científics, amb gran fortuna. Amb la taxonomia ha passat una cosa semblant.
En efecte, es veu que aquest terme biològic va atreure l’atenció del pedagog també nord-americà Benjamin Bloom. Identificà diversos objectius de l’educació, jerarquitzats segons els diferents nivells de complexitat de les operacions mentals. Exposà les seves idees a l’obra Taxonomy of educational objectives (1956), l’anomenada «taxonomia de Bloom», que no té res a veure amb la taxonomia biològica. Recentment (2020), la Unió Europea ha obert un nou camp semàntic per a la taxonomia, en donar aquesta denominació a un conjunt de reglamentacions per a la consecució dels objectius sostenibilistes de descarbonització de l’economia per tal de mitigar el canvi climàtic. Es tracta d’identificar què és realment sostenibilista i què no passa de greenwashing, és a dir, de destriar els paquets d’actuacions o tàxons econòmics que són gra dels que no passen de mera palla.
Així que, actualment, tenim tres famílies de taxonomies pel cap baix. La complexitat conceptual avança. Proliferen taxònoms distints i taxonomies diferents que s’ignoren entre si: Linné, Isern, Bloom, ara la Unió Europea… Complexitat conceptual o embolic terminològic? Inquietant confusió polisèmica, en tot cas.
