Zaratustra

Il·lustració: Anna Sanchis

Per als grecs clàssics, l’ordre natural emanava d’una èpica creació basada en la lluita. Ho explica la Teogonia d’Hesíode (segle VII aC), amb el triomf de Zeus sobre el caos dels titans primigenis. Per contra, el mazdeisme predicat pel profeta persa Zaratustra o Zoroastre (segle X aC) sostenia que el déu suprem i etern Ahura Mazda creà amorosament totes les criatures. És a dir, una benigna creació basada en la generositat divina. El judaisme, et pour cause el cristianisme, begueren d’aquesta doctrina, és evident. El nostre mite d’origen, doncs, és més zoroàstric que hesiòdic.

D’aquí l’encert de Stanley Kubrick a recórrer al poema simfònic de Richard Strauss Així parlà Zaratustra (1896) com a fons musical per obrir el seu film 2001: Una odissea de l’espai (1968). Aquest inici sonor acompanyant la seqüència d’un primat llençant enlaire un os com a primera eina i, per tant, estrenant l’antropocè, esdevingué icònic. Mig segle després, el 2001 queda enrere sense que hàgim arribat al futur imaginat pel film, amb l’ordinador Hall revoltat, però la intel·ligència artificial ha fet grans progressos i ens movem pel sistema solar amb una certa desimboltura. La de Kubrick va ser una gran pel·lícula de ciència-ficció.

La ciència-ficció és un gènere molt interessant, bé que sovint rebordonit. Va néixer al segle XIX, amb obres esdevingudes clàssiques, com Frankenstein (1818) de Mary Shelley, algunes de les novel·les de Jules Verne o L’estrany cas de Dr. Jeckyll i Mr. Hyde (1886) de Robert L. Stevenson. L’any 1938 una emissió radiofònica d’Orson Welles sobre una suposada invasió de la Terra per part dels marcians –adaptació de la novel·la de Herbert G. Wells La guerra dels mons (1898)–, provocà pànic generalitzat als Estats Units i propicià la saga de films sobre extraterrestres. La solvència científica d’aquests productes era feble, o inexistent, però aconseguiren una gran popularitat. Epistemològicament parlant, crida l’atenció que exhibeixin molta més fantasia novel·lesca que imaginació científica. Més que situacions científicament estimulants o solucions tecnològiques innovadores, solen presentar deliris literaris sobre realitats tecno­científiques ja conegudes. Al film de Richard Fleis­cher Viatge fantàstic (1966), discreta adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima d’Isaac Asimov, uns humans esdevinguts microscòpics són capaços de circular pel torrent sanguini d’una persona, però fan operacions matemàtiques amb una troglodítica regla de càlcul, sense ni intuir el rol futur de l’aleshores ja incipient informàtica. En rigor, totes aquestes fanta­sies no són ciència-ficció, sinó ficció pseudocientífica.

«No sabem què ens depararà la ciència del futur, però sí que constatem la resiliència dels conceptes acientífics del passat»

La dificultat d’aquests productes per moure’s en la diacronia també crida l’atenció. Davant d’esperpèntics alienígenes avançadíssims –i sorprenentment antropomorfs–, exhibeixen tecnologia «moderna» que mig segle després fa morir de riure. Pressuposen que el seu present és el punt àlgid de la història, sense adonar-se de la seva ineluctable obsolescència immediata. I és que, a partir del present d’un mateix, costa d’imaginar el present «dels altres» i, encara més, el nostre propi futur. Per això la ciència-ficció resulta més convincent quan no abandona la sincronia i, per exemple, s’inventa monstres de Frankenstein o senyors Hyde com a nèmesi de doctors Jekyll. Tanmateix, l’electricitat metal·lúrgica del doctor Frankenstein o la farmacopea quasi alquímica del doctor Jekyll en els seus laboratoris de fa un segle ens provoquen ara més rialles que admiració.

No sabem què ens depararà la ciència del futur, però sí que constatem la resiliència dels conceptes acientífics del passat. Mig segle després de la metàfora futurista de Kubrick, perviu el creacionisme mític de Zaratustra, que continua essent el nord cosmogònic d’alguns. Desconcertant: això sí que sembla ciència ficció…

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència - Volum I (2019)

Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF, Barcelona.