Durant les festes de Nadal de l’any 2063, l’Úrsula no pot deixar de donar-hi voltes. Fa dies que el laboratori va haver de baixar la persiana a causa d’una plaga espantosa de grills. Sort que ella pot accedir a totes les dades des de casa seva a través de la tauleta connectada als ordinadors centrals, i seguir amb les seves investigacions, aquelles que la porten de corcoll i un dia la faran parar malalta. Els insectes han substituït part de l’alimentació humana i n’hi ha pertot, fins al punt del descontrol. Normalment es trituren per fabricar pinsos destinats a l’alimentació animal, sobretot les solucions en pols elaborades a base de grills. Pel que fa als humans —per dir-ne d’alguna manera— els insectes els aporten proteïnes, lípids, vitamines i minerals.
L’Úrsula fa més de trenta anys que treballa al laboratori com a embriòloga clínica, i prop d’una dècada que tant ella com els seus companys de feina han advertit un fet excepcional: nou de cada deu reproduccions assistides donen com a resultat un sol nadó. Fa molt de temps que quasi ningú té fills de manera natural. L’alimentació, la contaminació, el canvi climàtic feroç, les malalties hereditàries, les alteracions d’ordre genètic, les vacunes exprés per totes les pandèmies que s’han anat succeint al llarg del segle XXI i l’abús de drogues sintètiques i medicaments de procedència dubtosa —sobretot ansiolítics, antidepressius i antipsicòtics— han provocat una esterilització massiva de la societat. Les parelles, infèrtils tots dos en quasi el cent per cent de les ocasions, han de recórrer sí o sí a la fecundació in vitro o la inseminació artificial si volen tenir descendència. D’altra manera, l’espècie s’hauria extingit. I potser hauria estat millor, pensa l’Úrsula cada vegada més sovint.
Fa anys es va intentar avançar en una de les línies que s’havien investigat amb molts entrebancs. El desenvolupament d’òvuls i espermatozous a partir de cèl·lules mare va resultar un fracàs absolut. Si bé és cert que la implantació d’un mínim de tres òvuls per dona ha disminuït, a l’actualitat les dones que pareixen més d’un nadó són una espècie rara. Moltes vegades ja es transfereixen menys embrions per tal de minimitzar les gestacions múltiples, però fa anys que costa moltíssim veure bessons pel carrer i ja no diguem trigèmins. L’Úrsula de fet no n’ha vist mai. Els únics bessons que coneix són el seu oncle i el germà d’aquest, que ara tenen setanta-tres anys.
Passa exactament el mateix amb els nadons nascuts dels bio-sacs, els úters artificials on la gestació es produeix fora del cos de la mare. L’Úrsula va llegir amb entusiasme la novel·la que l’any 2022 es va escriure sobre el tema. Des de petita ha sentit fascinació per la genètica, des que a l’escola li van explicar les lleis de Mendel, els fenotips, els pèsols, les herències dominants i recessives, però actualment la seva feina només li genera dubtes i ansietat. Recorda que va llegir Mater el mateix dia que va arribar a les llibreries, quan encara n’hi havia d’obertes. A banda de pensar que era un excel·lent relat d’anticipació sobre els perills de la genètica, va emocionar-la el fet que l’autor concloïa que el que ens fa humans és la relació materno-filial. L’orfenesa de l’Úrsula va fer-li vessar sentiments pels ulls. I ara que ja és gran i té experiència no entén què està passant i, com a científica genetista que és, necessita una explicació. Ha començat a medicar-se per l’angoixa, ella, que sempre n’havia estat una detractora. Després de tanta evolució biotecnològica i dels progressos en enginyeria genètica, aviat farà deu anys que la tònica és sempre la mateixa: només neixen fills únics i, per dir-ho així, una mica estranys. Les criatures surten al món amb les dents definitives, grosses en proporció a la cara i més punxegudes que mai.
Però a l’Úrsula no la capfica tant això de les dents —un fet tan habitual en tots els nadons que ella i els altres científics han atribuït a un lògic desenvolupament cada vegada més precoç de l’ésser humà— sinó el fet que només neixi un sol fill de cada dona. Què se’n fa dels altres òvuls fecundats? On van a parar a l’hora de la veritat? Durant les revisions ginecològiques —de la primera a l’última, que es fa tot just la darrera setmana d’embaràs—, la màquina de les ecografies detecta més d’un embrió format i, en canvi, en el moment del part, que la majoria de vegades sol ser per cesària, només apareix una sola criatura. Un nadó fort amb la dentadura completa. El misteri no els deixa de sorprendre, als altres, i riuen, flipats. A l’Úrsula fa temps que més que sorprendre-la l’amoïna fins al límit de l’insomni, la taquicàrdia i les nàusees cada vegada més sovintejades. El mareig del desconeixement. La por.
Darrerament, i d’acord amb els equips de ginecòlegs amb què treballen al laboratori, han optat per fer una ultimíssima ecografia just el dia abans dels parts, en el cas que siguin programats: els embrions hi són. Més d’un. L’endemà només en neix un de sol. Mentre els seus companys, gens dotats de necessitat de saber, passen del fet i parlen d’una simple curiositat, l’Úrsula està embogint per moments.. Els companys de l’Úrsula parlen de la desaparició d’òvuls com d’un truc de màgia del destí, i ja ni s’immuten quan veuen el nounat solitari amb dents afilades. Ella, en canvi, pertany a la vella escola i necessita trobar una explicació racional i científica a un fet que no en té absolutament res, de racional i científic. Però tota sola no ho pot aconseguir. No dorm, no té gana i plora, plora d’impotència. Es pren càpsules per menjar i càpsules per dormir. Fa tot allò que sempre havia dit que no faria mai a la vida. I se sent bruta i robòtica. Però no es pensa jubilar mai. O, com a mínim, fins que trobi el desllorigador a tota aquesta tortura psicològica dels fills únics.
L’alimentació actual de la majoria de la humanitat és una càpsula matinal que conté els nutrients de tot el dia. O bé pedaços que s’enganxen a la pell. O degoteig intravenós. Però la gent cada vegada n’està més farta, d’aquesta merda, i fa excepcions, i torna a la forquilla i el ganivet, com en temps passats, quan les famílies s’asseien al voltant d’una taula una o dues vegades al dia i aprofitaven per parlar. Hi ha plats que s’han posat de moda, com els insectes, molt pràctics a l’hora de cuinar. Es poden produir de manera ecosostenible, en granges que requereixen poc espai i un consum mínim d’aigua, energia i nutrients, reduint tant la despesa com la contaminació que generaven les granges tradicionals d’animals de terra o de peixos d’aigua. La publicitat, durant molts i molts anys, es va encarregar de convèncer la gent. El consum diari d’insectes podia ajudar a millorar la salut intestinal, a reduir la inflamació sistèmica, a augmentar significativament les concentracions sanguínies d’aminoàcids i a prevenir malalties. La gent hi va caure de quatre potes, com passa amb totes les modes, sense tenir en compte que els insectes no es podien menjar crus perquè contenen paràsits i bactèries. L’entomofàgia, com ho va ser en els nostres ancestres, va provocar una considerable mortalitat cap a l’any 2055. Amb les algues, per sort, no va passar el mateix.
L’Úrsula no pot més. No sap si és pitjor poder anar al laboratori cada dia o estar-se a casa devorada per la cabòria monotemàtica. Com que la casa li cau al damunt, decideix marxar uns dies per desconnectar del bucle mental en què està immersa. Agafa un avió supersònic i amb pocs minuts es planta a Lecce, a la regió de Puglia, gairebé al final del taló de la bota d’Itàlia. Ha triat aquesta província per centrar el cap, ja que Lecce és banyada al nord-est pel mar Adriàtic i al sud-oest pel mar Jònic. A banda d’embriòloga, l’Úrsula és una gran amant de la metàfora. S’instal·la a Porto Cesareo —la seva deformació professional no té límits—, un municipi relativament petit amb les millors platges de la zona. L’Úrsula sap que es podrà banyar. Des de petita ha sentit fascinació per submergir-se a l’aigua i deixar de pensar. Ara les temperatures no varien en tot l’any, s’han acabat els hiverns i el mar sempre és calent. També té ganes de passejar per les botigues de roba i ceràmica que el poble encara conserva per al turisme, cada vegada més escadusser. I no pot deixar de visitar l’Illa dels Conills i l’antic Museu de Biologia Marina Pietro Parenzan, un espai buit on segur que no hi haurà ningú interessat en antiguitats i fòssils i podrà estar tranquil·la com si entrés en una església. Però sense creus, que ja n’acumula prou.
L’Úrsula se sent com un peix fora de l’aigua així que surt de l’hotel de Porto Cesareo. En tots els bars i restaurants del poble hi ha un plat estrella: el solraig clapejat, carcharias taurus, es veu que es diu en llatí el bitxo en qüestió. Al seu país, l’Úrsula no va mai a menjar a restaurants per por a una intoxicació, que estan a l’ordre del dia. Tampoc demana menjar a domicili. Li fa una angúnia superlativa des que es un company de laboratori es va trobar mitja rata morta dins l’hamburguesa que havia demanat per telèfon un dia que volia veure un partit de futbol amb els seus col·legues. Viu bastant tancada entre el seu microapartament i el laboratori, l’Úrsula. Aquí a Itàlia ha de dinar i sopar cada dia a llocs diferents: l’hotel escollit, que és una pensió, només accepta clients per dormir. I ella no pensa menjar tauró, amb la de bactèries que porta. Encara li sortirien aletes. No ho ha fet mai i no començarà ara. Només de pensar-hi li agafen esgarrifances, entra a una cafeteria i demana una infusió. Li diuen que fa molts anys que no en tenen, d’infusions. Acte seguit i presa d’una sensació freda que li amara tot el cos i li provoca tremolins, enfila el passadís cap al lavabo i es passa mitja hora suant asseguda a la tassa.
Després d’aquesta experiència i marejada com una sopa de les d’antuvi, l’Úrsula decideix entrar a un supermercat i comprar torrades integrals, gall d’indi envasat, un parell de pots de compota de poma i aigua embotellada. En això consistirà la seva alimentació durant els tres dies que passarà a Porto Cesareo. L’endemà del desagradable esdeveniment de la diarrea, la dona se sent amb prou forces com per visitar el Museu de Biologia Marina Pietro Parenzan el qual, en efecte, és buit de turisme i només hi ha un home de barba i cabells blancs fumant un cigarret electrònic a la porta. Li diu que no cal que pagui entrada, que total aquest museu fa anys que és poc més que una relíquia i que no entén perquè encara el mantenen obert. L’Úrsula agraeix la invitació i s’endinsa en les sales fosques del dipòsit de cadàvers marins.
Mentre passeja per dins de espai brut i polsegós, li arriba un missatge al mòbil. Merda. No sap per què l’ha connectat. Un dels companys del laboratori li pregunta, alterat, si està veient les notícies. L’Úrsula li contesta que no, que és fora, de viatge, perquè justament volia desconnectar de tot plegat.
—Ja m’ha estranyat que no diguessis res d’aquesta intoxicació —li diu el company—. Els hospitals estan plens de gent a punt de palmar.
—Intoxicació de què, aquesta vegada? —li pregunta l’Úrsula sense tenir ni la més remota idea de què pot haver passat en dos dies.
—De solraig clapejat —fa el company—. Un puto tauró, vaja.
A l’Úrsula li roda el cap, perd la visió i s’ha d’asseure immediatament en un banc folrat de vellut brut que troba en una de les sales. El solraig clapejat, el maleït plat estrella de tots els establiments de Porto Cesareo. Per lògica també deu ser el plat estrella de la resta d’Europa i qui sap si de tot el món. Pensa que quan arribi a la pensió obrirà xarxes i s’informarà de tot plegat. Ara volia estar tranquil·la, però es veu que això és impossible ni anant a l’altra punta del planeta. Després de fer lliscar una ampolla sencera d’aigua ganyot avall, l’Úrsula entra a una altra sala del museu. La seva mala sort no té límits. Al davant dels nassos hi té exposat, ni més ni menys, que un solraig clapejat. El cos allargat, el musell curt, sembla que se la miri directament. L’Úrsula no respira. El tauró de un color marró fosc grisós i té una distribució irregular de taques fosques per tot el cos. Deu fer uns tres-cents centímetres i deu pesar uns cent cinquanta quilos.
A sota, un cartell informatiu sobre l’animal en qüestió.
El solraig clapejat (Carcharias taurus) és una espècie de tauró lamniforme de la família dels odontaspídis que engoleix aire a la superfície i el guarda a l’estómac per aconseguir gairebé la flotabilitat neutra. És ovovivípar aplacentari.
I a mi què collons m’importa, pensa l’Úrsula, amb les mans al cap. El fet de menjar-se’l ha comportat una intoxicació massiva. Amb quina merda es deu alimentar la pobra bèstia per haver emmetzinat l’espècie humana. Com que ja hi és pel tros, decideix seguir llegint. Ja no ve d’aquí, pensa. Però no pot acabar el text del plafó perquè cau rodona a terra. L’Úrsula s’ha desmaiat.
Quan es desperta a l’hospital, no sap el temps que ha passat des de la caiguda al museu però el que té clar és que definitivament ho ha entès absolutament tot.
El solraig clapejat practica l’oofàgia i el canibalisme intrauterí. Els òvuls fecundats s’inclouen en grups de 16 a 23 en càpsules ovígeres, i d’aquests tan sols un individu en sortirà viu, ja que després de reabsorbir el seu sac vitel·li, quan l’embrió té 17 centímetres i amb la dentició ja funcional, devora els altres òvuls i embrions més petits que ell. El solraig clapejat…
