Una de les pel·lícules recents de més èxit ha estat No mires arriba. La trama planteja una situació en què un cometa s’aproxima a la Terra en trajectòria de col·lisió. Els científics tracten d’avisar la gent, però es topen amb els interessos dels polítics i empresaris, la manca de seriositat de la premsa i la volubilitat de l’opinió pública. Al final (espòiler), el cometa arrasa la Terra.
Una curiositat és que la història de la pel·lícula admet moltes lectures. Molta gent s’hi ha sentit identificada partint de posicions radicalment oposades. Una persona amb trellat podria pensar que el cometa és una metàfora de la pandèmia i que la trama és una crítica a tots els grups conspiranoics i antivacunes que ens han estat dient que «no mirem cap amunt» quan el virus campava per tot arreu. La gent partidària de les conspiracions, però, quan veu el film s’identifica amb els científics i assumeix que els polítics i els empresaris són els que estan impedint que es difonga la pretesa veritat (que no és tal, en el seu cas).
En la darrera escena del film, una nau arriba a un altre planeta on suposadament s’establirà la nova humanitat, formada principalment per l’elit de la humanitat antiga, que és la responsable de no haver fet res. Però… es pot formar una nova humanitat en un altre planeta amb les premisses que es veuen a la pel·lícula? La resposta és que no. Establir una colònia és molt complicat. Has de ser capaç de portar un grup de gent amb tots els recursos per a ser autosuficients en un entorn completament nou i ser capaç de mantenir-s’hi en el temps. La història ens dona molts exemples d’intents de colonització fallits. El primer intent de formar una colònia a l’actual ciutat de Buenos Aires va ser un fracàs perquè els colons no hi trobaven recursos i les relacions amb els nadius de la zona no eren gaire bones. Així, van buscar un altre indret i riu amunt van fundar la ciutat d’Asunción al Paraguai, on els guaranís eren força més amistosos. Al nord les coses no van anar gaire millor. La primera colònia a Roanoke, a l’actual Virgínia, va desaparèixer, i encara avui és un misteri quin va ser el destí dels primers colons. La primera que va triomfar, la del Mayflower a Plymouth, va ser un desastre organitzatiu, ja que varen arribar a la destinació just al començament de l’hivern, la pitjor època: no podien sembrar ni recollir. Van sobreviure gràcies a l’ajut dels nadius, fet que es recorda amb el Dia d’Acció de Gràcies.
Tot i la complicació, podríem establir una sèrie de criteris mínims per a evitar el fracàs. El primer seria el de la diversitat. Cada persona de l’expedició ha de ser capaç de saber fer moltes coses per a cobrir les primeres necessitats de la colònia: saber conrear la terra, caçar o pescar, construir cases, potabilitzar l’aigua, atendre els malalts… També cal diversitat genètica. Si vols colonitzar un planeta i fundar una nova civilització no hi pots portar parents, ja que tindries molta consanguinitat. I ací tenim una altra limitació: l’edat. Necessites un recanvi generacional. La gent que vaja a colonitzar ha de ser molt jove i estar en capacitat de reproduir-se per garantir que la població es mantinga i cresca; per tant, hauria d’establir-se una limitació de vint-i-cinc o trenta anys per als colons. Per això sobta que, en No mires arriba, les persones que arriben al nou planeta siguen empresaris, polítics i periodistes i que la mitjana d’edat siga molt alta (Meryl Streep té setanta-dos anys). Una colònia amb gent sense les capacitats necessàries per a aconseguir aliment i habitatge, i sense capacitat de reproduir-se, sols pot aspirar a veure com els colons van morint-se de vells i el més jove s’encarrega de soterrar-los. Per tant, no paga la pena que mireu cap amunt: els que s’escapen tampoc sobreviuen.
