El futur del que resta de l’horta de València és ben incert per la falta de protecció institucional davant l’especulació urbanística i de relleu generacional entre els llauradors. Un dels elements patrimonials millor preservats és la toponímia, a causa del caràcter arcaïtzant propi del llenguatge dels noms de lloc.

Igual que els qui defensem l'horta creiem que és una mostra irrenunciable del nostre ser com a valencians en l'imaginari col·lectiu, també creiem que nostre litoral és una part de la nostra geografia i del nostre referent comú.

© P. Tortosa Al llarg d’una investigació doctoral en la dècada dels noranta al voltant de les activitats humanes i infraestructures a la comarca de l’Horta, vaig treballar amb sis variables fonamentals per comprendre la situació del paisatge, del medi ambient i la qualitat d’un indret

A partir de la segona dècada del segle xx van tenir lloc una sèrie de canvis importants en el món agrari que van deixar de banda tot el coneixement tradicional i el saber fer dels llauradors que des de sempre havien viscut arrelats a la terra i a les condicions del seu voltant.

Les barraques no són una construcció únicament valenciana, però ha estat a l'horta de València on s'han aixecat a la categoria de símbol d'identitat d'una ciutat i d'huna forma d'entendre el món.

Thomas F. Glick (Ohio, EUA, 1934), professor d’història medieval a la Boston University, és sens dubte un dels millors coneixedors del regadiu valencià.

Durant deu segles, la Séquia de Montcada ha anat configurant un agrosistema i una cultura de l’aigua adaptats als canvis socials i ambientals. A hores d’ara, la comuna de Montcada és una institució representativa de la tradició hidràulica valenciana, que, al seu torn, encara el seu segon mil·lenni amb reptes inèdits.