Arbre mediterrani, com l’olivera. Cultiu mediterrani, com la vinya. Quan es passeja per la franja litoral del territori valencià encara és possible topar-nos amb algun exemplar de Ceratonia siliqua, és a dir, d’alguna garrofera.
A diferència d’aquells cultius o d’altres arbres mediterranis, la garrofera és una gran desconeguda per a la majoria de la ciutadania valenciana. Però aquesta condició no és l’únic problema, ni el més preocupant que pot patir.
És notori el desconeixement que pesa sobre ella i sobre allò que representa i que deriva de la seua pròpia marginació. Aquest arbre formava part del model agrari mediterrani tradicional; és més, constituïa un element clau en l’engranatge del funcionament d’aquest model en la seua versió valenciana. En les últimes dècades, desgraciadament, ha sofert de nou una crisi, tal vegada la definitiva, que el condemna a un paper secundari.
En el sistema agrari tradicional valencià la garrofera facilitava l’aliment necessari per als animals de tir i de labor. Durant segles, almenys des del segle XVIII fins al segle XX, era habitual trobar camps de garroferes propietat d’agricultors d’horta que necessitaven la garrofa per alimentar els seus matxos, dels seus animals de tir (preferentment el bestiar cavallí), o que la destinaven a la venda en les grans urbs i en les comarques agràries valencianes. En conseqüència hi havia certa activitat d’estil mercantil i era habitual tant la demanda com la comercialització.
Des de mitjan segle XX, el cultiu de la garrofera entra en una prolongada crisi, de tal manera que difícilment té marxa arrere. La garrofera experimenta progressivament l’abandonament; la garrofa deixava d’interessar a mesura que es mecanitzaven les feines del camp i es perseguia l’automoció dels transports.
A aquest imparable declivi s’han sumat altres factors que potser han rematat el futur de la garrofera. En els anys cinquanta, concretament el 1956, el camp valencià va patir una profunda gelada que va segar la vida a nombrosíssimes garroferes que mai no van ser substituïdes per d’altres de noves.
Exemplar de garrofera a la comarca de l’Alt Palància (Villatorcas). / Foto: Valentín Rodríguez
L’expansió de la superfície ocupada pel regadiu ha estat espectacular en els últims temps. De les 260.000 hectàrees en els anys seixanta del segle passat a més de 380.000 hectàrees en l’actualitat. Creixement motivat pels nous papers de l’agricultura, dins d’estructures capitalistes i consegüentment especulatives. La garrofera s’enfronta no sols a la competència del regadiu, sinó també a la de cultius amb una manifesta vocació comercial. Els cítrics, els trobem en el regadiu, però també al secà troba competidors que la desplacen, com és l’ametler o l’olivera, que gaudeixen de més oportunitats.
Les urbanitzacions de xalets, que han anat apareixent especialment en les àrees de secà, les més elevades, com succeeix en les proximitats de València i la seua àrea metropolitana, igual com en altres zones del territori valencià, no han cessat d’augmentar, de créixer, a costa d’altres usos del sòl.
El regadiu, els cultius comercials i el procés d’expansió del fenomen de les urbanitzacions residencials no han deixat de repercutir negativament en la superfície ocupada pels garroferars.
Així, la reducció del nombre d’hectàrees dedicades a aquest cultiu ha estat imparable: la garrofera ocupava més de 140.000 hectàrees en els anys cinquanta del segle passat i en l’actualitat, a penes unes 40.000. A la pressió exercida pels factors esmentats se sumen les condicions agronòmiques del seu cultiu. L’ecumene, l’espai vital de la garrofera, és relativament restringit, perquè es limita a l’estreta franja litoral, fuig dels paràmetres de continentalitat de l’interior valencià. El seu límit occidental coincideix amb la isoterma anual dels 15º C; depenent de la latitud i l’orientació (zones de solana o d’ombria), l’altitud màxima en què pot vegetar oscil·la entre els 450 metres sobre el nivell del mar (comarques castellonenques) i els 550 m (comarques alacantines).
En aquest context de crisi, on s’uneix la competència i la pressió de diversos processos, i la impossibilitat de desplaçar-se cap a l’interior, la garrofera valencià es localitza principalment a les comarques que volten l’Horta de València (Camp de Morvedre, Camp de Túria i Foia de Bunyol-Xiva); i als secans residuals del segment litoral de les comarques castellonenques de la Plana i el Baix Maestrat. Són molt freqüents els exemplars de garroferes que es disposen de forma disseminada, que constitueixen vestigis de temps més favorables per a aquest cultiu.
En termes absoluts, la comarca del Baix Maestrat és la que reuneix més hectàrees cultivades per garrofera, al voltant de 6.500. La segueixen amb un poc més de 5.000 hectàrees la Plana Alta, la Plana Baixa, el Camp de Túria i la Foia de Bunyol-Xiva. Amb més de 4.000 hectàrees trobem la Ribera Alta i els Serrans. En termes relatius també s’aprecia el significat de la superfície cultivada per la garrofera valenciana, perquè aquest cultiu representa més de la meitat del secà en comarques del litoral com la Plana Baixa, el Camp de Morvedre, l’Horta Nord i Oest, i la Safor.
La crisi de la garrofera valenciana contrasta amb el relatiu protagonisme que adquireix la seua producció si es compara amb el context espanyol i fins i tot mundial. La identificació dels productors de garrofa és relativament fàcil si tenim en compte les condicions naturals del seu cultiu, que, com ja s’ha avançat anteriorment, són estrictament “mediterrànies”. En aquest sentit, les regions i els països productors de garrofa es troben en dominis climàtics de temperatures temperades i estiu sec. Espanya aporta al voltant del 40% de la producció mundial, li segueix Itàlia (15%), Portugal (10%), Xipre (7%), Marroc (5%), Turquia i Grècia. També es cultiva a Austràlia (regions d’Adelaida i Perth), Nova Zelanda, Califòrnia i Sud-àfrica.
La Comunitat Valenciana representa més del 50% de la producció estatal i una quarta part (25%) de la producció mundial.És evident que s’observa un cert protagonisme que, paradoxalment, contrasta amb els problemes de la comercialització d’aquest cultiu. Dificultats que perjudiquen la rendibilitat de la garrofa. Aquests problemes deriven de les nombroses figures intermèdies que es detecten entre els productors i els industrials, de la desinformació dels agricultors, de l’excessiva dependència del preu del garrofí, i de l’excessiu control del comerç internacional del garrofí per part d’empreses que comercialitzen additius alimentaris i que estan ubicades als Estats Units, Dinamarca o Suïssa.
Garrofera, Ceratonia siliqua / Foto: Valentín Rodríguez
El panorama descrit en aquestes línies no és, evidentment, falaguer. En aquesta situació ens plantegem si realment hi ha alternatives per a la conservació de la garrofera.
Ara per ara no hi ha una raó estrictament econòmica, a pesar de les nombroses aplicacions de la goma de garrofí (conservants i estabilitzants naturals, indústria farmacèutica, etc.). Cal buscar noves eixides comercials que tornen a convertir la garrofa en un producte atractiu des del punt de vista econòmic, és a dir, rendible.
No obstant això, hi ha altres raons que justifiquen la defensa i la revaloració d’aquest arbre. No se’ns escapa el valor ecològic i mediambiental del Ceratonia siliqua, de tal manera que no ens equivoquem quan afirmem que la garrofera forma part del patrimoni natural dels valencians.
En aquest sentit, l’administració pública, especialment l’autonòmica, té l’obligació d’establir les polítiques i les accions més apropiades per a la conservació de la garrofera, per a la seua permanència com a arbre de reconegut valor patrimonial. Algunes iniciatives elogiables, però de tota manera insuficients, s’han anat adoptant en els últims anys, com és la utilització de la garrofera com a arbre de repoblació forestal o com a arbre ornamental.
Entenem que la conservació definitiva de la garrofera passa per unir esforços entre els agents implicats (productors, investigadors, administració, etc.), per la difusió i la conscienciació entre la ciutadania del significat d’aquest cultiu, i pel suport de l’administració, en tots els seus nivells, des del local fins a l’europeu. De tots depèn la continuïtat, i fins i tot la supervivència, de la garrofera.
