El concepte de ciència ciutadana implica tensions al voltant de la naturalesa social de la veritat científica
És útil parlar d'onades en la pandèmia de COVID-19 o potser altres metàfores, com la l'incendi forestal, poden ser més apropiades?
La vida i l’obra del geògraf i naturalista prussià Alexander von Humboldt continua exercint avui dia una gran fascinació. Part d’aquesta es justifica perquè la seva figura concentra i sintetitza els moviments, les idees i, fins i tot, les grans contradiccions d’una època de canvis profunds com és l’Europa del segle XIX.
El model generalitzat d’avaluació de la producció científica encaixa en el sistema conegut com a -accountability, una mesura de la ciència que no acostuma a reconèixer els desequilibris de gènere
L'etnobotànica, disciplina situada en la interfície de les ciències naturals i les ciències socials, és, en algunes ocasions, incompresa tant pels investigadors d'un com d'altre camp. En aquest article discutim els aspectes positius i negatius de la interdisciplinarietat en la matèria en qüestió i argumentem, des de diferents punts de vista, la seva condició de ciència. La nostra conclusió és que la recerca etnobotànica –com totes les etnobiològiques en general– entra sens dubte dins de l'àmbit científic i que actualment és prou consolidada, activa i productiva. A més, l'etnobotànica és una ciència ciutadana: la participació del poble és imprescindible per a la recerca, que cal difondre tant en l'àmbit acadèmic com en el de la divulgació.
El 1897, es publica, tant en lliuraments periòdics com en format de llibre, la novel·la L’esfinx dels gels de Jules Verne. És la continuació de La narració d’Arthur Gordon Pym (1838) d’Edgar Allan Poe. En aquest treball recorrerem a aquestes dues novel·les, unides argumentalment, per mostrar la diferent imatge de la ciència i de la tècnica que ens hi donen els autors. Ens acostarem a la manera d’entendre la ciència de Verne i Poe que, inevitablement, es destil·la dels seus relats de ficció. Exposarem que les descripcions científiques en el relat de Verne són molt més extenses i detallades que en Poe, i que mostren el caràcter racional i educatiu que el caracteritza, mentre que Poe presenta una imatge científica molt més barrejada amb aspectes fantàstics i imaginatius.
Antoni de Martí i Franquès, el naturalista tarragoní que va viure en la segona part del segle XVIII i primers decennis del XIX, conegut especialment pels seus notables experiments dedicats a l’estudi de la composició de l’aire atmosfèric, dedicà bona part del seu treball experimental a estudiar la generació espontània. A través dels manuscrits de Martí i Franquès que es conserven i pel testimoni dels seus contemporanis, sabem que estava convençut d’haver comprovat experimentalment l’existència d’aquest fenomen. Però, com que era un fervent catòlic, no va voler publicar res sobre aquest tema en vida per temor de ser acusat d’heretge. Tampoc el seus descendents van publicar res de la seva obra per prejudicis religiosos.
La tomaca més dolça, la tecla més negra i l’òpera més tràgica A mitjan segle XVI, el Japó va iniciar el camí de la modernitat de la mà del comerç naval
La consideració dels marcadors psicobiològics de predisposició a la violència dels homes que maltracten les dones obre una porta a la prevenció i la intervenció en el camp de la violència contra les dones. Actualment no disposem de fàrmacs efectius per al tractament de la violència contra les dones, però el desenvolupament de programes d’intervenció psicoterapèutica i de rehabilitació neuropsicològica marca una via d’esperança.
La divulgació científica ha d’afrontar un nou escenari on l’escassetat d’informació ha estat substituïda per l’abundància d’informació, que a més comença a ser generalment gratuïta i produïda per aficionats i, en alguns casos, amb la mateixa o superior qualitat que la professional. Sembla imposar-se, en conseqüència, una col·laboració entre l’àmbit professional i l’aficionat, àmbits separats per una línia divisòria que ja s’ha desdibuixat.
