Pilar Benito no vol escriure un altre estudi acadèmic sobre Spinoza (1632–1677), sinó que s’implica a títol personal en la reivindicació de la filosofia com a experiència vital. I és llavors quan troba en Spinoza un autèntic mestre que combina intel·ligència i exemplaritat, el qual defineix així: «Era un filòsof estrany, duia a la pràctica allò que pensava». Tan sols des d’aquesta perspectiva combativa i irònica s’entén que manifeste sense embuts la seua intenció d’aportar una lectura original i nova, sense eludir l’ús de la primera persona per tal de prendre posició. I cal dir que ho aconsegueix en bona mesura. Fins i tot es podria dir que es tracta d’un llibre ambiciós, desafiant, ple de matisos i disquisicions, minuciós i a vegades torrencial.
Fins a cert punt, l’anàlisi detallada que dedica als llibres 3, 4 i 5 de l’Ètica é s u na continuació a ctualitzada d els e studis exhaustius que al seu moment Martial Gueroult va dedicar als dos primers (1968 i 1970). La semblança resulta evident en la voluntat pel rigor i el detall, en la capacitat d’estructurar els continguts principals i d’enumerar les seues variants menors, així com en la intenció de cercar els punts de contacte amb molts autors més. Però prompte s’afegeix una triple lectura –física, òptica i ontològica– que travessa tot l’estudi i n’és distintiva: la que proporciona l’ajustament nítid i clar de les coses per mostrar–ne el bastiment transversal i de fons, també present en diversos nivells de realitat i desxifrada en diversos plànols discursius. Perquè si hi ha quelcom que la filosofia ha de rebatre és la barbàrie de la simplificació i el reduccionisme que ens envolta, ja siga en l’escriptura d’un inèdit o en el comentari que se’n fa. I aquí ho fa.
Al final, la qüestió és molt senzilla i per tant molt difícil: Spinoza critica de manera implacable tot engany, superstició, automatisme, ideologització, excuses i alienacions per tal de traure a la llum la realitat de les coses. Això significa avançar de manera brillant la tasca de la Il·lustració i dels anomenats «autors de la sospita», com tantes vegades s’ha comentat, però no per romandre en una posició negativa, sinó al contrari. Pilar Benito resumeix bé la qüestió: potència racional, llibertat i felicitat són el mateix en última instància, variants totes elles de la «virtut», concebuda com a la plenitud ètica d’un subjecte expansiu i altament eficaç que governa el seu destí, encara que mai per complet ni per a sempre. Allò interessant és que no hi ha una dissociació entre mitjans i fins, com tampoc cap recompensa ulterior, sinó una vivència integral –en l’ací i l’ara– on el coneixement canvia qualitativament a cadascú en les seues entranyes emocionals més íntimes. Tot té graus i riscos, certament, però el missatge central n’és clar: l’ésser humà compta amb els recursos suficients per recórrer el camí filosòfic de l’emancipació privada i pública. Amb la cautela precisa, conscients de la ubiqua vulnerabilitat, però sense renunciar a res. L’autora ens guia amb pols ferm i bon judici per aquest recorregut («diagonalitat») d’obertura creixent en aquesta visió transformadora. Cloure aquest viatge amb èxit no és qualsevol cosa.
