La nostàlgia de futur de la qual parlava el pintor i cartellista valencià Josep Renau, apel·lant a la possibilitat passada d’imaginar un demà millor però no nat, s’ha transformat els darrers anys en la negació de l’avenir. El present pòstum, concepte inquietant popularitzat per la filòsofa Marina Garcés, ha esdevingut el pentagrama en el qual s’inscriu la realitat. Batega amb un ritme accelerat, un crescendo fòssil impossible de sostenir, però que, tanmateix, ens sembla l’únic ritme possible. El futur és ara l’abocador del present, i allà només hi ha deixalles, misèria i patiment. Qui hi vol anar?
El setembre de 2021 un grup d’investigadors, encapçalats per Christopher Lyon, de la Universitat McGill de Mont-real, i Erin E. Saupe, de la Universitat d’Oxford, publicaren un article de títol imperatiu: «La recerca i l’acció en canvi climàtic han de mirar més enllà de 2100». Així és. Atrapats entre un present perpetu i les fites temporals marcades pels informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, en els quals l’augment de temperatura –els famosos llindars d’1,5 o 2 graus Celsius– sempre fa referència al final de segle. Què passarà el 2105? I el 2122? Ja hi ha persones a les escoles, als instituts i també al món laboral que ho viuran. Penseu-hi.
El seu estimulant exercici de prospectiva arriba fins a l’any 2500, una data que sembla de ciència-ficció, però que algun dia arribarà, tal com ara llegim els versos d’Ausiàs March cinc segles després. I ens obliga, més encara amb les troballes que exposen a l’article («Les nostres projeccions per a 2500 mostren una terra alienígena per als humans»), a preguntar-nos quina mena d’avantpassat volem ser. Això és el que s’inquireix Roman Krznaric a The good ancestor (editat en castellà com a El buen antepasado per Capitán Swing) i és una qüestió cabdal. Allunyat dels postulats d’allò que s’ha anomenat longtermism (‘llargterminisme’) –una fantasia capitalista bastida sobre el transhumanisme i l’exploració espacial–, Krznaric ens suggereix que pensem més enllà del curt termini que impregna el nostre dia a dia. No només per als nostres fills, en tinguem o no –quina mena de fraternitat és aquesta que trasllada les fronteres de l’avui al món de demà?–, sinó com a ancestre biològic, civilitzatori i fins i tot geològic.
La crisi d’atenció que vivim avui dia és tan sols un dels símptomes d’aquest neguit que ens formigueja la quotidianitat. Res no és per a sempre i el present d’indicatiu és l’únic temps verbal que sabem conjugar. Per a recuperar el futur, hem de reconquerir l’ara i despullar-lo de garlandes i manaments: fer-lo nostre, serf de l’avenir i esglaó per al demà. Potser no és casualitat que aquesta aversió a mirar a la dreta del calendari haja coincidit amb una presència desmesurada de la nostàlgia als mitjans de comunicació, productes culturals i discursos polítics. Enyorar el passat és una altra forma d’evitar pensar en allò que vindrà. Però és aquesta una tasca indefugible.
Cal defensar l’avenir amb més eines que no només un optimisme buit i una esperança ensucrada. Cal lluitar socialment i també planificar políticament amb la millor ciència disponible, decidir democràticament, fugir de la tecnocràcia i establir prioritats incòmodes. Assumir que els escenaris són només eines, no un oracle que ens mostra un destí irrenunciable.
Jo, com Renau, tinc també una nostàlgia de futur, d’aquella època en què desitjàvem un món millor perquè el sabíem possible. Se m’escola com un embalum de ferralla per l’esòfag amb cada xifra que certifica la catàstrofe, però això és ara. No demà. Acréixer aquesta fam pel futur serà el que ens retorne un avenir que ha naufragat entre promeses d’infinitud –la festa no s’acaba mai al capitalisme neoliberal– i les flames d’un món en guerra. No és tard.
