És cert que el cicle de la seda no acompanya, com havia passat durant segles, la vida dels pobles mediterranis. A hores d’ara, la

Els procediments metafòrics són la base del llenguatge tècnic i popular que ha segregat el món de la sericicultura. A més, el cuc de

«Fer anyades», «criar cucs» o «collir seda» són alguns dels noms que rep l’activitat agrícola que designem amb el tecnicisme de «sericicultura». Una pràctica que precisa d’uns procediments i dedicació constants.

Marcello Malpighi (1628-1694) fou el metge italià que divulgà per primera vegada l’estructura i la metamorfosi del cuc de seda. Féu la primera descripció completa de l’anatomia interna d’un invertebrat, en concret la del sistema respiratori, digestiu i excretori d’un insecte.

El Thesaurus Puerilis d’Onofre Pou, publicat a València el 1575, inclou l’apartat «Història dels cucs i robes de seda», inspirat en el poema del segle XVI titulat «De Bombyce» de l’italià Marco Girolamo Vida, que fou durant vora tres segles un codi per a la criança de la seda per a tots els seders. Gregori Maians fou un ferm defensor de la cultura de la seda: «Uno de los frutos naturales que, según la economía de la Divina Providencia, tocó al reino de Valencia, es la cría de los gusanos de la seda», sentencià.

Més del 94% de la seda que es produeix avui al món procedeix d’Àsia. En concret de la Xina, i en menor mesura de l’Índia. Lluny queda el protagonisme del Japó, anterior a la Segona Guerra Mundial, i més encara el d’una Europa en plena revolució industrial on Itàlia i França eren uns forts centres productors de fil de seda. En aquest context, l’esplendor valenciana en la producció de seda crua data del segle XVII i, amb daltabaixos cíclics, es perllonga fins els inicis de la industrialització.