Rossana Zaera té els cabells grisos, la pell clara i una mirada profunda. No obstant açò, no són els seus trets físics els que la caracteritzen, sinó la personalitat de la seua obra. De menuda volia ser metgessa, però més tard va decidir llicenciar-se en filosofia i ha acabat sent artista plàstica, evolució que deixa petjada en la seua obra. De fet, la seua última exposició està inspirada a partir del sistema nerviós central, però no deixa de ser un crit d’esperança. En el jardí de la neurobiologia, que es pot visitar al Palau Cerveró de la Universitat de València fins aquest divendres 5 de juny, ofereix un tractat d’anatomia replet de sensibilitat i precisió. Però a més, mostra una estada en l’habitació 450 de l’Hospital General de Castelló, en la qual l’artista va haver de passar nombroses hores a causa d’una malaltia neurològica del seu fill. La plasmació d’aquestes circumstàncies personals aconsegueix crear una dimensió íntima i una complicitat especial entre l’autora i l’espectador. Però, sobretot, aconsegueix fer present que ciència i art continuen caminant de la mà.
Anava per a metgessa però, després de llicenciar-se en filosofia, va acabar dedicant-se a les arts visuals. A simple vista és un gran canvi, no?
Jo crec que només és un camí. Hi ha camins més llargs que uns altres. Quan en el col·legi vaig haver de triar entre ciències o lletres, vaig triar ciències perquè volia estudiar medicina però vaig tenir la sort que, en els plans d’estudis de llavors, els de ciències, encara poguérem estudiar filosofia. La filosofia em va fer viure en les preguntes. El dia que vaig anar a València a matricular-me de medicina, vaig tornar a casa amb el resguard de la matrícula de filosofia. Aquells primers anys van ser meravellosos i molt intensos, i em vaig adonar que la meua vertadera vocació era l’art. En tercer de filosofia vaig entrar en la Facultat de Belles Arts, però només vaig fer un curs. Vaig haver de deixar-ho per problemes de salut. En llicenciar-me i tornar a Castelló, em vaig matricular en l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló. En 1989 vaig crear el meu propi estudi on, des de llavors, m’he dedicat amb passió a les arts visuals, compaginant-les amb projectes de disseny.
«Allò ideal seria que tots poguérem percebre el món com un tot. La vida és la mateixa, com a objecte d’estudi, tant per al científic com per al poeta»
Pepa Granados
Com s’explica que actualment en el sistema educatiu hi haja una separació tan pronunciada entre ciències i humanitats?
El paradigma imperant de la nostra societat occidental segueix tenint una concepció del món mecanicista i compartimentada. Segueix volent explicar el món analitzant-lo per parts. No obstant açò, els problemes no es poden estudiar separadament. Una visió més holística del món ens permetria veure que tot està connectat, que la part no explica el tot si no és mitjançant la seua interacció amb ell. Per posar un exemple, és com mirar a través d’un teleobjectiu o d’un gran angular. El paisatge és el mateix però amb el teleobjectiu només veus una petita part i amb el gran angular ho abastes tot. Allò ideal seria que tots poguérem percebre el món com un tot. La vida és la mateixa, com a objecte d’estudi, tant per al científic com per al poeta.
Endinsem-nos en la seua obra, ja que en ella s’observa que l’exploració del cos humà és una constant. A què es deu?
Jo diria més aviat que la meua constant és l’exploració de les ombres de l’ésser humà: el sofriment, la malaltia, la solitud, la mort i, entre elles, el cos com a territori comú, espill de marques i signes on tots podem reflectir-nos. En molt poques ocasions he dibuixat la figura humana com a tal. Sempre he explorat el seu interior. No obstant açò, quan el meu fill va estar malalt vaig sentir, per primera vegada, la necessitat de pintar-ho. La seua cara trista, el seu cos en el llit, els seus peus, les seues cames sota els llençols. Tot el contrari de les habitacions i els llits que he pintat tantes vegades: buides, anònimes, sense testimonis.
Explica que de menuda li espantava el Tractat d’anatomia humana de Leo Testut. No obstant açò, amb el pas dels anys, passa a ser fonamental en la seua vida. Com s’explica aquest canvi? M’espantaven en general tots els llibres de ciències naturals que parlaven del cos humà. Com funcionava, de què estava format, els seus increïbles glòbuls blancs i rojos que corrien pel meu cos sense que jo poguera intervenir, o el cor que seguia bategant mentre jo dormia. Eren coses que no entenia. Però un dia mon pare es posa malalt i jo el vull guarir. I per a açò és necessari saber més sobre el cos, sobre l’aigua, les vitamines i proteïnes que necessita, i en el col·legi prepare una dieta per a guarir-lo. Però en arribar a casa ja no està. No vaig poder acomiadar-me. Jo tenia dotze anys. Ser metgessa em semblava una obligació. Amb els anys vaig comprendre que encara que ho haguera estat, no haguera pogut retornar-lo a la vida. I hi ha altres formes de guarir. L’art també és terapèutic.
«La meua constant és l’exploració de les ombres de l’ésser humà: el sofriment, la malaltia, la solitud, la mort i, entre elles, el cos com a territori comú»
«Amb els anys vaig comprendre que encara que haguera estat metgessa, no haguera pogut retornar mon pare a la vida. I hi ha altres formes de guarir. L’art també és terapèutic»
Pepa Granados
En la seua última exposició, En el jardí de la neurobiologia, representa el sistema nerviós. És conscient del gran exercici de divulgació científica que realitza a través de les seues obres?
Bé, si és així m’alegre. Per a mi no hi ha fronteres entre l’art i la ciència. És important comunicar, connectar amb l’altre perquè així s’interesse pel que està veient, llegint, escoltant. L’art sempre aporta una nova mirada, i si eixa mirada aporta coneixement, molt millor, doncs, com va escriure Nietzsche, no hi ha res més dolç.
A quin tipus de públic va dirigida?
A tot el públic en general. Bé, tal vegada, als xiquets i xiquetes que com jo van tenir por dels seus propis cossos, i també a les persones que no ho van tenir i continuen tenint curiositat pel que no està simplement a la vista. M’agradaria arribar al cor dels metges i estudiants, i contribuir a humanitzar la medicina.
Referències a Leo Testut, Ramón y Cajal, i fins i tot a Rachel Carson amb les papallones… Com ha sigut el procés de documentació?
El Tractat d’anatomia humana de Leo Testut sempre ha estat a casa, i he passat moltes hores llambregant-lo. Un dia vaig decidir donar color a aquells petits dibuixos, i realitzar el meu propi tractat d’anatomia sobre el sistema nerviós central. Testut cita també Ramón y Cajal, a qui sempre he admirat com a científic. Vaig triar el seu text sobre el jardí de la neurobiologia perquè crec que situa l’espectador justament en el centre del jardí d’aquesta exposició. No obstant açò, jo no coneixia Rachel Carson. Va ser Àlvar Martínez, director adjunt de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero, qui em va parlar d’ella. Jo encara no havia trobat el títol definitiu per a la sèrie composta de xicotets fanals de cristall, en l’interior del qual, sobre arrels, es posen libèl·lules realitzades amb agulles hipodèrmiques antigues i llavors d’arce. «Primavera silenciosa –em va dir Àlvar–, jo el titularia Primavera silenciosa.» I va ser llavors quan em va explicar la història i em va parlar del llibre de Rachel Carson. Ell va batejar aquesta sèrie. Primavera silenciosa em va semblar un títol preciós.
«Per a mi no hi ha fronteres entre l’art i la ciència. L’art sempre aporta una nova mirada, i si eixa mirada aporta coneixement, molt millor»
«El sistema nerviós, i en general la ciència, segueixen oferint-nos imatges bellíssimes que ens fan seguir preguntant-nos. Açò és bell i ens fa avançar»
Pepa Granados
«El jardí de la neurobiologia brinda a l’investigador espectacles captivadors i emocions artístiques incomparables», va escriure Ramón y Cajal. Quasi cent anys després continua sent vàlida aquesta afirmació?
Jo crec que sí. I més ara amb les noves tecnologies, amb els nous mètodes de microscòpia electrònica. El sistema nerviós, i en general la ciència, segueixen oferint-nos imatges bellíssimes que ens fan seguir preguntant-nos. Açò és bell i ens fa avançar. No puc ni imaginar el que haguera fet Cajal si haguera pogut utilitzar un d’aquests nous microscopis electrònics…
Quant té l’art de recerca i la recerca d’art?
És que jo crec que en l’art hi ha recerca. La recerca no solament és patrimoni de la ciència. Sense recerca no hi ha art, tampoc no n’hi ha sense reflexió, sense experimentació. L’artista i el científic comparteixen els mateixos moments de fracàs i d’èxit en el seu camí cap a l’objectiu final: produir coneixement. El taller s’assembla molt al laboratori. El procés creatiu és el mateix. La intuïció que guia l’artista és la mateixa que guia el científic.
Émile Zola entenia l’art com a manera d’expressar la naturalesa, la creació. Com l’entén vostè?
L’art és la meua forma d’estar en el món. A través d’ell entenc la vida, la meua relació amb els altres, amb la naturalesa. No sé explicar-ho d’una altra manera. Tal vegada amb paraules de Marina Tsvietáieva: «Per a mi la vida solament té sentit quan ha sigut transformada, és a dir, en art».
«L’artista i el científic comparteixen els mateixos moments de fracàs i d’èxit en el seu camí cap a l’objectiu final: produir coneixement. El taller s’assembla molt al laboratori»
Pepa Granados
Pepa Granados
Pepa Granados
Pepa Granados
