Entrevista a Joan Fontcuberta
«La tecnologia no ens ha de fer por»
Fotògraf i artista
Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) és l’autor de la portada i de les imatges dels separadors que il·lustren el número 119 de Mètode, titulat «#Storytelling: La ciència a través d’històries». Destacat fotògraf i artista, ha exposat el seu treball en alguns dels museus més importants del món com ara el MoMA de Nova York o el Science Museum de Londres. També ha rebut nombrosos reconeixements com el Premi Internacional Hasselblad en 2013, entre altres.
Les obres del monogràfic de Mètode formen part del projecte De rerum natura (2023), una sèrie amb fotografies de plantes i paisatges que no existeixen en la realitat i que l’autor ha generat amb intel·ligència artificial (IA). Aprofitem la seua darrera visita a València per parlar amb ell sobre fotografia, ficció, realitat i el procés de crear imatges amb aquesta nova tecnologia.
En les seues obres vostè juga a desdibuixar els límits entre la realitat i la ficció. Per què es va decidir per aquesta aposta?
A mi no m’interessa plantejar una oposició, una dialèctica entre la veritat i la ficció. Hi ha una cita molt bonica de Picasso que diu que l’art és una mentida que ens permet entendre la realitat, explicar-la. La ficció vol dir [treballar amb el] llenguatge. I bàsicament jo el que vull és analitzar les entranyes del llenguatge, quins són els seus mecanismes. Per tant, el meu treball té un cert propòsit pedagògic.
En quin sentit?
Sovint veiem una espècie de confrontació entre allò que és real i allò que és fictici, però en el fons són les dues cares de la mateixa moneda. Si desapareix la ficció, ho fa també la nostra manera per arribar a la realitat. És a dir, que la ficció no ha de suplantar la realitat, no ha de reemplaçar-la sinó que, senzillament, ha de ser el camí a través del qual ens apropem a aquesta realitat. Evidentment, aquí entren qüestions de tipus filosòfic, ontològic, etc.
Com ha influït la tecnologia en aquestes propostes?
La tecnologia ha estat sempre present en diferents graus de sofisticació. Un llapis és tecnologia, una pintura a l’oli és tecnologia. Què passa quan aquestes tecnologies s’escapen d’una certa comprensió i esdevenen com una caixa negra? Que pràcticament semblen d’efectes màgics. Carl Sagan, l’autor de Cosmos deia això, que tota tecnologia refinada i sofisticada té quelcom de miraculós, de màgic. Aleshores, la tecnologia és el repertori d’opcions que se’ns dona per a elaborar un determinat discurs, per a crear, per a expressar-nos. La tecnologia no ens ha de fer por, no hem de ser tecnòfobs. Al revés, hem d’entendre que la tecnologia el que fa és ampliar la nostra paleta, el nostre repertori d’opcions expressives.
Hi ha tot un debat sobre la IA i la informació falsa perquè cada vegada és més complicat per al públic distingir on acaba la realitat i on comença la ficció.
La irrupció de determinades modalitats d’intel·ligència artificial han causat alarma. Primer caldria constatar que la IA no irromp com un bolet espontani, sinó que hi ha hagut dècades de preparació en què hem estat treballant amb algoritmes que s’han incorporat a la nostra vida d’una manera molt natural. Els telèfons mòbils que utilitzem són un conjunt d’aplicacions d’IA. El que ha passat és que, de sobte, amb ChatGPT i amb Dall-E, amb el text i la imatge, ens hem trobat amb unes eines a l’abast de tothom, accessibles, molt fàcils d’utilitzar i amb resultats espectaculars. I aleshores això dona la sensació que ens ha obert els ulls i ens ha dit: «estem davant d’una nova etapa, d’un període revolucionari, amb un abans i un després». D’acord. Estem davant d’una revolució, però hem de decidir a quina part de la barricada ens volem posar: si volem ser uns dinosaures, ignorant que hi ha tot un canvi en la tecnologia mediàtica o, al revés, si volem impregnar-nos dels valors més positius d’aquestes noves tecnologies i traure’n partit. Hi ha, com a resultat d’això, també un cert debat sobre si les imatges de generació algorítmica confonen l’espectador entre allò que és real i allò que és fals. Per mi aquest és un fals debat i el que jo diria és que benvingudes siguin aquestes sensacions, aquests dubtes, perquè el que fan és treure’ns la bena dels ulls i fer-nos adonar que, en el fons, fins ara, hem sigut molt innocents. Hem tingut una absoluta candidesa en pretendre que les imatges que procedien d’una càmera eren el resultat d’una transcripció literal de la naturalesa. No hi ha imatges objectives. Tota imatge és una construcció i, com tota construcció humana, és una interpretació a la qual cal abocar sentit. Si la IA provoca aquests dubtes, per mi són positius perquè fan que l’espectador maduri i sigui capaç de fer una crítica dels seus mecanismes de percepció respecte a imatges a les quals abans –d’una manera una mica cega, per convencions culturals, per prejudicis–, se’ls hi ha concedit tota mena de certesa, tota mena de confiança.
En el número de Mètode dedicat a l’storytelling presenta imatges d’una proposta, Rerum natura, on integra la IA per crear fotografies de plantes que no existeixen. Quina història ens volia contar?
Rerum natura és el títol d’un poema de Lucreci, del segle I, que ve a ser com una interpretació apologètica de la filosofia epicúria. En aquesta filosofia s’establia una idea model, la de l’anticipació. I aquesta anticipació, al meu entendre, és el que està passant ara amb els models generatius, és a dir, amb algoritmes capaços de generar imatges pseudofotogràfiques convincentment fotorealistes perquè el que fa és jugar dintre del que són els espais latents dins de les categories visuals. Per exemple, parlem d’arbres. Tenim el cirerer, la palmera, el pi, l’avet, etc. El que fa la IA és –a partir d’unes imatges etiquetades amb aquests noms– entendre que hi ha un fil conductor, un denominador comú, que dona a aquestes entitats la categoria d’arbre, malgrat que hi hagi després unes singularitats. Però entre la palmera i l’avet, o el xiprer, hi ha uns espais latents dintre dels quals la IA és capaç d’introduir-hi variants mantenint unes estructures que identifiquem com a arbre (és a dir, un tronc, unes branques, unes fulles, unes arrels, uns fruits, etc.) amb què és capaç de crear imatges que nosaltres identificarem com a arbres encara que no existeixin a la natura. Això em sembla una mena d’al·lucinació fabulosa que permet un lligam amb l’storytelling.
Quin?
Vaig preparar una exposició per a una Fundació a Sevilla amb motiu de la commemoració d’uns actes pel descobriment d’Amèrica. A Sevilla hi ha una sèrie de jardins i de parcs que el que feien és celebrar aquesta trobada del nou món a força d’importar-hi espècies botàniques que no existien abans a Europa. Això em va interessar. El meu projecte Rerum natura es basa en el fet que, de la mateixa manera que els primers europeus que van arribar a les costes americanes es van meravellar en descobrir unes espècies desconegudes al seu lloc d’origen, avui nosaltres com a visitants, com a exploradors, com a viatgers cap a un nou món tecnològic també ens sentim desconcertats per aquestes noves meravelles que ens està produint la IA. És a dir, el nou món des d’una perspectiva tecnològica. A Rerum natura el que feia era agafar un llibre, una crònica d’un dels primers naturalistes espanyols que van fer una descripció de la història natural de les Índies. Bernabé Cobo fa una descripció de les plantes, animals, amb aquell castellà arcaic, tan florit, però des de la perspectiva d’algú que està desconcertat per unes espècies botàniques, zoològiques, amb unes propietats de vegades molt estranyes. El que faig és agafar descripcions de Bernabé Cobo i utilitzar-les com a prompts, és a dir, com a instruccions del llenguatge natural que es dona a la intel·ligència artificial per produir una imatge. Això sí, una mica retocat, per tal que la màquina entengui el llenguatge d’un espanyol missioner evangelista, explorador, del segle XVII per tal d’arribar a unes interpretacions visuals d’aquestes plantes. I és clar, aquí també entra el deliri tecnològic, produint unes formes que reconeixem com vegetals, que ens semblen versemblants però que, en realitat, no tenen parangó amb la realitat.
En el projecte va un pas més i també nomena les plantes que no existeixen.
El projecte no és només la creació de les imatges, sinó tota una constel·lació on intervé la taxonomia, el context, aquest storytelling, la història. O siga, que hi ha unes imatges finals, però que són el producte de tota una narrativa, d’una discursivitat. Per exemple, per als noms de les plantes també jugo amb altres aplicacions tecnològiques com és un programa molt senzillet, gratuït, que molta gent porta als mòbils, que es diu plant.net. S’enfoca una planta, una fulla, una tija, una flor, i aleshores el programa identifica el nom científic, la seua procedència, les seues característiques, etc. El que passa és que jo li dono les imatges d’unes plantes que no existeixen i el programa fa el que pot per mostrar-me les plantes de la natura que més s’hi acosten. Aleshores, a partir dels noms que em dona, li demano a ChatGPT variants plausibles i, entre les opcions que m’ofereix, trio la que em sembla més versemblant. És a dir, que hi ha tot un treball amb diferents facetes de la IA per arribar a compondre un nou sistema natural de plantes inexistents, amb una història i un recorregut, diguem-ne, literari al darrere.
