Òrbites climàtiques

Del risc d’extinció dels óssos polars àrtics al repte d’aconseguir economies baixes en carboni. La pèrdua de biodiversitat i les previsions d’alteració dels patrons climàtics van centrar les primeres advertències de l’escalfament global provocat per emissions antròpiques als anys noranta. Dues dècades després, els tentacles del canvi climàtic s’estenen cap a vessants diversos, com ara la salut o la seguretat, tanmateix hi destaca la temptativa de conquerir el discurs econòmic i, amb ell, la complicitat política i social per integrar aquest fenomen com una prioritat inqüestionable.

Les febleses de la narrativa ambiental han esdevingut escletxes per on distreure i arraconar la rellevància del canvi climàtic. Sobretot, perquè els missatges ambientalistes no són especialment benvinguts. Ni per un model de base capitalista –al posar en escacs el suposat benestar aconseguit per una espiral creixent de consum de recursos i de demanda energètica– ni per una societat acomodada, amb una ètica d’alliberament de responsabilitats amb la cura de l’entorn.

El sensacionalisme i l’escassa proximitat d’un fenomen il·lustrat, sobretot, per l’enderroc de catedrals de gel als pols, han marcat el mainstream de la informació sobre l’escalfament planetari. Per una banda, aquestes alarmes ambientals arribaven en un moment de crisi de les vocacions ecologistes, agreujada per l’ascens de l’individualisme al món desenvolupat, cada vegada més despreocupat per béns comuns com ara la natura. Mentrestant, la successió d’informes científics de les Nacions Unides –el 2014 es publicava el quart– avançava paral·lela a una profunda transformació del paradigma comunicatiu en l’àmbit global. L’era digital no solament feria de mort el periodisme tradicional, sinó que canviava radicalment les regles del joc de la difusió d’informació.

L’entorn web 2.0 ha aportat gran avantatges per a la circulació de missatges ambientals. Però també inconvenients. Una transmissió marcada per la rapidesa i la immediatesa, alhora que per la pèrdua dels rols d’intermediari i de gatekeeper dels periodistes, en un entorn on la multiplicació d’emissors i receptors, posa en perill la qualitat comunicativa, fins i tot, dinamita el model de negoci de la premsa tradicional. Les xarxes socials, tot i els seus beneficis, primen el missatges senzills, cridaners i fugaços, els quals xoquen frontalment amb la divulgació del relat científic de complexitat, com ara el canvi climàtic, i a través de flashos atractius afavoreixen l’alarmisme o la difusió viral de continguts sense consens científic com ara els negacionistes.

Entre el trencaclosques de cimeres mundials i informes de la comunitat científica, el canvi climàtic s’obre pas al repte econòmic en un context d’innovació tecnològica per descriure noves vies de creixement a fi de superar el cicle de crisi. De fenomen apocalíptic a oportunitat de negoci. L’informe encarregat pel govern britànic a l’economista Nicholas Stern ja advertia del rerefons econòmic d’enormes dimensions el 2006. I instava a invertir l’1% del PIB mundial per a mitigació a fi de poder evitar una recessió que podria assolir el 20%. Així, se succeeixen les iniciatives empresarials i d’ONGs per avançar cap a societats baixes en carboni alhora que es consoliden projectes com ara el partenariat Climate-KIC, la iniciativa europea públic-privada més gran d’innovació, promoguda per l’Institut Europeu d’Innovació i Tecnologia.

Les diverses òrbites climàtiques –biodiversitat, seguretat, salut, economia, política i comunicació– haurien de confluir perquè són complementàries i enriqueixen el diàleg per a afavorir implicació i responsabilitats. El canvi climàtic es vol interpretar com a eina de recuperació econòmica; la qüestió és que aquesta perspectiva aconseguisca suport polític i empresarial suficient de cara a la cimera climàtica de les Nacions Unides a París, prevista per a finals de 2015, quan s’han de renovar els compromisos internacionals per frenar amb contundència i compromís les emissions d’efecte hivernacle arreu del planeta.

Maria Josep Picó. Periodista i divulgadora ambiental. Càtedra de Divulgació Científica de la Universitat de València.
© Mètode 2015.

«Els missatges ambientalistes no són especialment benvinguts. Ni per un model de base capitalista ni per una societat acomodada»

«Les diverses òrbites climàtiques –biodiversitat, seguretat, salut, economia, política i comunicació– haurien de confluir perquè són complementàries i enriqueixen el diàleg per a afavorir implicació i responsabilitats»