De la selva a la sala d’operacions
Sobre el curare i les seues aplicacions mèdiques
A la tardor de 1946, Robert Macintosh va viatjar a Espanya convidat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques. L’anunci de la seua visita havia generat un cert enrenou en el món mèdic nacional, perquè venia a presentar una nova tècnica que estava revolucionant la pràctica quirúrgica. Ningú quedaria defraudat. Per una vegada, la realitat va superar àmpliament les expectatives creades. No hi ha millor prova d’això que el mateix diari de l’anestesista britànic. Després de la primera de les seues demostracions a Madrid, va escriure: «El segon cas era un home amb un gran tumor abdominal, que va resultar ser un quist hidatídic múltiple. Li vaig administrar pentotal, èter lleuger i 15 mg de Tubarine. La relaxació resultant va ocasionar rialles i sorpresa, i el cirurgià va alçar moltes vegades la musculatura per demostrar la flacciditat. Em van recordar els indígenes amb un joguet nou.» Idèntic èxit recollirien la resta de les seues sessions al nostre país, que es van desenvolupar en sales d’operació plenes d’espectadors àvids per presenciar el singular esdeveniment (Unzueta, Hervás i Villar, 2000).
«A començament del segle XX la cirurgia es veia condicionada per les infeccions postoperatòries i per la necessitat d’utilitzar grans dosis d’anestèsics»
A què es devia aquesta alegria? Per a comprendre-ho, hem de retrotraure’ns a una època en què els metges disposaven de moltes menys armes amb què vetlar per la nostra salut. Si ens restringim a l’àmbit de la cirurgia, aquesta es veia condicionada per dos inconvenients ben seriosos: les infeccions postoperatòries i la necessitat d’utilitzar grans dosis d’anestèsics per a aconseguir la relaxació muscular del pacient, un fet que de vegades produïa arrítmies cardíaques i problemes respiratoris de diversa gravetat. Curiosament, ambdós obstacles desapareixerien quasi al mateix temps. El primer, gràcies al descobriment dels antibiòtics, amb la penicil·lina com a punta de llança. El segon, per mitjà del component essencial de la tècnica que mostrava Macintosh, el Tubarine, un nom de marca que amagava un inesperat origen. I és que aquest sorprenent relaxant muscular procedia del verí tribal per antonomàsia, el curare. El curare, sí, com ho sentiu, el gran temor dels conquistadors espanyols en les seues incursions per les conques de l’Amazones i l’Orinoco. De quina manera el principal principi actiu d’una substància que va despertar una por cerval durant segles es va convertir en un fàrmac vital en cirurgia? Heus ací la seua història.
El verí
Les cròniques d’Índies en van plenes, de mencions a l’ús de fletxes enverinades fabricades pels natius (Miguel i Vela, 1953). Des de la primera d’aquestes cròniques, les Décadas de Orbe Novo de Pedro Mártir de Anglería, que ja en el seu llibre i descriu: «[…] Los nuestros fueron derrotados; mataron al segundo del capitán Ojeda, Juan de la Cosa, que fue el primero que recogió oro en las arenas del Urabá, y a setenta soldados, pues untan las saetas con el jugo mortífero de cierta hierba […]», trobem ressenyes d’aquest tipus d’enfrontaments en la majoria dels autors que van narrar la conquesta d’Amèrica al llarg del segle XVI. Per descomptat, molts d’ells van tenir altres substàncies nocives com a protagonistes, perquè, com va escriure Gómez Suárez de Figueroa, més conegut com l’Inca Garcilaso de la Vega, «[…] los indios empleaban varios venenos para embadurnar sus flechas; unos mataban con rapidez y otros lo hacían lentamente […]» No poden referir-se a la utilització del curare, per exemple, els relats que parlen de morts amb gran dolor, «rabiant» segons l’expressió de l’època, ja que el seu mecanisme d’acció, el bloqueig de la transmissió d’impulsos nerviosos als músculs, condueix a una poc turmentosa mort per asfíxia.
Aquesta dada impedeix que fora el corsari anglès Walter Raleigh el primer a descriure els efectes del curare, com apunten molts textos anglosaxons, ja que les seues cròniques de viatges al·ludeixen a agonies semblants en els infeliços membres de la seua tripulació ferits per fletxa. Com tampoc podem assenyalar en aquest sentit cap dels conquistadores espanyols, perquè els combats donaven poca opció a l’intercanvi d’informació i mai sabrem quin verí en concret van usar els indígenes en cada cas. Per això, si hem de posar un nom al primer europeu que es va referir a aquesta substància sense possibilitat de confusió, necessitem avançar unes quantes dècades en el temps i arribar a una època més pacífica.
Aquesta la trobem, ja en el segle XVIII, en un dels experiments socials més cridaners de l’Amèrica Colonial. La Corona espanyola havia concedit vastos territoris de selva amb prou feines explorats a la Companyia de Jesús i aquesta va mirar de crear-hi una Nova Jerusalem. Amb aquest propòsit, havia tractat de concentrar els indis en assentaments a la vora dels grans rius, les anomenades reduccions, des d’on va organitzar una xarxa de comunitats que van intentar combinar la fe cristiana amb un cert respecte als valors culturals natius. No va ser un model perfecte, però, tenint en compte que fora d’aquestes missions imperava la llei dels traficants d’esclaus, les podem considerar un oasi de convivència, sense oblidar l’estimable esforç d’aprenentatge de les llengües i les formes de vida indígenes que van protagonitzar els jesuïtes per a dur-ho a terme.
«Els xamans eren normalment els responsables de preparar el curare de la tribu, d’acord amb receptes transmeses oralment»
Dins d’aquest procés d’immersió cultural s’enquadra el llibre El Orinoco ilustrado y defendido. Historia natural, civil y geográfica de este gran río y de sus caudalosas vertientes escrit en 1741 pel pare José Gumilla, el capítol del qual «Del mortal veneno llamado curare: raro modo de fabricarlo, y de su instantánea actividad» constitueix la primera al·lusió fiable a aquesta substància (Raviña, 2017). Com a missioner que va viure quinze anys en la conca d’aquest riu, Gumilla sabia ben bé de què parlava i aquesta obra conté diversos apunts molt interessants. Per exemple, ja adverteix que el curare «[…] no tiene sabor ni acrimonia especial: se pone en la boca, y se traga sin riesgo ni peligro alguno; con tal que ni en las encías, ni en otra parte de la boca haya herida con sangre […]». Aquesta curiosa circumstància, que permet ingerir sense por la carn dels animals caçats amb ell, el va convertir en un verí tan preat entre els pobles amazònics de l’època que els jesuïtes el van usar per a pagar el seu treball en les reduccions i com a article d’intercanvi en els acostaments a noves tribus, la qual cosa al seu torn va eixamplar-ne l’àrea d’ús (Cipolleti, 1988).
L’elaboració del curare, però, sempre va recaure en mans indígenes i, en particular, en les dels xamans. Ells eren normalment els responsables de preparar el curare de la tribu, d’acord amb receptes que es transmetien oralment de generació en generació. Totes elles seguien un procediment semblant: extracció en aigua dels materials de partida i posterior concentració mitjançant escalfament de la mescla resultant fins a aconseguir una substància de consistència semisòlida que podia ser untada en fletxes o dards. Diferien, això sí, en els ingredients utilitzats. I no sols pel distint patrimoni cultural de cada poble, sinó també per la diversitat del medi natural que els envoltava. La flora de l’Amazònia no es distribueix en absolut de manera homogènia i la majoria de les espècies habiten en àrees molt concretes.
Aquestes diferències van complicar en gran manera la resposta a la qüestió: quin és l’origen del curare? No van ser pocs els naturalistes europeus que van intentar contestar aquesta pregunta ni escasses les controvèrsies que els van enfrontar per la seua causa. Així, per exemple, encara en el segle de les llums, trobem que Hipólito Ruiz i José Pavón, responsables de l’expedició botànica al Virregnat del Perú promoguda per la Corona espanyola, van identificar la planta Chondrodendron tomentosum com a principal font d’aquest verí, mentre que l’alemany Alexander von Humboldt i el francès Aimé Bonpland van fer el mateix amb la liana Strychnos toxifera, que van descobrir durant la seua estada al poblat La Esmeralda de l’actual Veneçuela (Carod-Artal, 2012).
«Les cròniques d’Índies en van plenes, de mencions a l’ús de fletxes enverinades pels natius»
A hores d’ara sabem que ambdós bàndols tenien raó. Un d’aquests dos vegetals és sempre el seu ingredient fonamental. L’ús d’un o altre depèn simplement de l’espècie que es dona en la zona en què s’haja preparat. Però van passar dècades fins a arribar a aquesta conclusió i això va propiciar que fins ben entrat el segle XX tot el que concernia aquesta substància estiguera envoltat per un exòtic halo de misteri. I mentrestant, incapaços de trobar un criteri millor, les mostres que arribaven a Europa es catalogaven pel recipient que les contenia. D’ací venen els anomenats curares en tub, curares en carabassa i curares en pot, noms que fan referència a les tres maneres que tenien els pobles amazònics d’emmagatzemar el seu verí de caça predilecte.
A aquest desconcert és degut que el principi actiu del Chondrodendron tomentosum porte el nom de tubocurarina. Quan en 1935 el químic Harold King va aïllar aquest producte natural per primera vegada, desconeixia de quina planta provenia. Tan sols sabia que el curare que li havia subministrat el Museu de la Societat Farmacèutica Britànica es conservava en una canya de bambú (Raviña, 2017).
En 1942, l’anestesista canadenc Harold Griffith va utilitzar per primera vegada la tubocurarina com a anestèsia en una operació quirúrgica. En la imatge, bombolles de clorur de tubocurarina de la marca comercial Tubarine en la seua caixa original, de la companyia Burroughs Wellcome and Co. Aquesta marca va ser la que utilitzaria anys més tard l’anestesista Robert Macintosh en el seu viatge a Espanya i que va causar impacte en la comunitat mèdica./ The Board of Trustees of the Science Museum
Abans d’aquest fet, no obstant això, es va produir una altra troballa digna de ser mencionada. La va protagonitzar Charles Waterton, un hisendat anglès que posseïa una plantació de canya de sucre a la Guaiana britànica, actual Guyana. Hi va viure vint anys, durant els quals va passar mesos sencers per les selves de la zona dedicat a la seua gran passió, l’estudi de la flora. Gràcies a això es guanyaria un cert renom com a naturalista, a pesar que la seua condició de catòlic li havia impedit cursar estudis universitaris al seu país. La seua aportació més rellevant va tenir lloc en 1814, quan, en una de les seues visites a la seua terra natal, va efectuar juntament amb el metge Benjamin Brodie un assaig clau per a aclarir el mecanisme d’acció d’aquest verí. Per a fer-ho, van inocular mostres del curare que havia portat des de Guyana en una de les potes de tres burros. Al primer simplement per a provar la potència del tòxic, aspecte que es va evidenciar ràpidament perquè va morir en dotze minuts. Sobreviuria un poc més el segon, perquè li van fer un torniquet damunt del tall i va continuar pasturant durant una hora sense símptomes d’enverinament. Ara, així que li van retirar la lligadura, va seguir la sort del primer animal. El més afortunat acabaria sent el tercer. Li van realitzar una incisió a la tràquea i li van insuflar aire amb una manxa fins que, després de quatre hores, va despertar, es va alçar i va començar a caminar sense símptomes de dolor. Encara tindria temps de viure 25 anys més i convertir-se per això en una petita celebritat local (Birmingham, 1999).
El fàrmac
Amb aquest experiment, Waterton i Brodie van demostrar que el curare mata per asfíxia. Com que és un potent relaxant muscular, provoca la paràlisi temporal dels músculs intercostals i del diafragma, la participació del qual és imprescindible per a la respiració. Un descobriment que va canviar totalment l’estatus d’aquesta substància, que va passar de la categoria de verí a la de fàrmac. Però quedava un important obstacle que salvar: la impossibilitat de mantenir un subministrament constant mentre no se n’aclarira l’origen. I així, encara que els metges van començar a receptar-ne per a tractar distintes malalties que comporten forts dolors i contraccions musculars, no hi hagué manera d’atendre convenientment aquesta demanda fins que, ja en ple segle XX, un insòlit personatge va entrar en escena.
El nom del principi actiu de Chondrodendron tomentosum, la tubocurarina, té el seu origen en el desconcert sobre l’origen del curare. Com que es desconeixia l’origen de la substància, les mostres que arribaven a Europa es catalogaven pel recipient que les contenia. D’ací venen els anomenats curares en tub, curares en pot o curares en carabassa, que fan referència a la forma en què els pobles amazònics emmagatzemaven el verí. En la imatge, recipients de carabassa contenidors de curare provinents de Sud-amèrica (esquerra) i de la Guaiana britànica, actual Guyana (dreta).
/ Wellcome Library
La peripècia personal de Richard Gill dona per a una novel·la (Betcher, 1977). Agent de l’American Rubber Company, hisendat a Equador després del crac del 29, la vida d’aquest vividor nord-americà es va veure completament alterada quan a començament dels anys trenta del segle passat va començar a patir freqüents espasmes musculars. Aquesta malaltia l’obligaria a tornar al seu país, on se li va diagnosticar esclerosi múltiple, si bé ell sempre va culpar dels seus mals a una caiguda de cavall que havia patit mentre vivia a Sud-amèrica. Siga com siga, va quedar fortament impedit, per moments pràcticament paralitzat. Només eixiria d’aquest estat de postració després de visitar un neuròleg que li va recomanar curare per a la seua malaltia, un suggeriment que no pareixia molt pràctic perquè topava amb la coneguda falta de subministraments d’aquesta substància però que va tenir la virtut de portar-lo a revoltar-se contra el seu infortuni de manera heroica.
En 1938 estava de tornada en la selva equatoriana. El seu objectiu: adquirir tot el verí que poguera trobar. Els seus problemes de mobilitat no havien desaparegut, però gràcies a la inestimable ajuda dels indígenes de la zona, se les va apanyar per a suportar els rigors de la jungla durant cinc mesos. No els desaprofitaria. En aquell temps, va aconseguir reunir dotze quilograms de curare elaborat amb la planta Chondrodendron tomentosum, que va lliurar a la companyia Squibb una vegada va tornar als Estats Units. Els químics d’aquesta empresa n’extraurien el principi actiu, que van identificar com la ja coneguda tubocurarina. L’operació seria tot un èxit, perquè es va aïllar prou quantitat de producte com per a posar-lo en el mercat. Els dies d’escassetat d’aquest fàrmac havien acabat.
«El curare mata per asfíxia: com que és un potent relaxant muscular, provoca la paràlisi temporal dels músculs intercostals i el diafragma»
L’audàcia de Gill no sols va tenir premi per a ell, que va poder disposar d’un remei capaç d’alleujar els seus dolors, sinó també per a tota la humanitat. La sobtada abundància de tubocurarina va possibilitar que els metges n’exploraren l’ús en noves aplicacions, i no va tardar a descobrir-se un ús terapèutic que marcaria un abans i un després. Aquest moment va arribar a començament de 1942, quan l’anestesista canadenc Harold Griffith la va utilitzar per primera vegada en una operació quirúrgica i va aconseguir de manera simple una relaxació muscular desconeguda fins a aquell moment (Betcher, 1977). Les virtuts d’aquesta innovació eren múltiples: facilitar la intubació del pacient, disminuir la dosi de l’anestèsic principal i millorar el control de la ventilació mecànica. Només la coincidència amb la Segona Guerra Mundial va frenar momentàniament que es difonguera ràpidament pel món. Per això, fins a 1946 no es va produir la visita a Espanya d’un dels popularitzadors d’aquesta tècnica, Robert Macintosh, que tant va sorprendre en l’ambient mèdic del nostre país gràcies a aquest producte natural.
La tubocurarina revolucionaria la pràctica anestèsica en els anys quaranta i cinquanta del segle XX, però tindria un regnat curt. Prompte es van dissenyar altres fàrmacs amb lleugeres variacions en la seua estructura química que milloraven les seues prestacions, i van anar substituint-la gradualment. Continuen utilitzant-se avui dia, convertits ja en un element habitual en les sales d’operacions. Curiosament, no pertany a aquesta categoria el principi actiu de l’altra planta utilitzada com a ingredient principal del curare, la Strychnos toxifera. Es va denominar toxiferina, però la seua excessiva potència va impedir que tinguera una aplicació mèdica. Un fet semblant ha ocorregut amb el mateix verí tribal del qual provenen ambdós compostos, perquè l’art de la caça amb sarbatana de què és part essencial pràcticament ha desaparegut. A pesar de comptar amb un evident avantatge sobre les armes de foc –el silenci evita espantar la resta de les possibles preses–, aquestes l’han relegat a l’oblit en l’Amazònia. Queda, això sí, el record d’una substància mítica que va aterrir unes quantes generacions de conquistadors i exploradors europeus.
RREFERÈNCIES
Betcher, A. M. (1977). The civilizing of curare: A history of its development and introduction into anesthesiology. Anesthesia & Analgesia, 56(2), 305–319.
Birmingham, A. T. (1999). Waterton and Wouralia. British Journal of Pharmacology, 126(8), 1685–1689. doi: 10.1038/sj.bjp.0702409
Carod-Artal, F. J. (2012). Curares y timbós, venenos del Amazonas. Revista de Neurología, 55, 689–698.
Cipolleti, M. S. (1988). El tráfico del curare en la cuenca amazónica (Siglos xviii y xix). Anthropos, 83, 527–540.
Miguel, J., & Vela, R. (1953). Contribución española a la historia del curare. Hypnos, 1, 7–64.
Raviña, E. (2017). Las medicinas de la historia española en América. Santiago de Compostel·la: Servicio de publicaciones de la Universidad de Santiago de Compostela.
Unzueta, M. C., Hervás, C., & Villar, J. (2000). A new toy: La irrupción del curare en la anestesia española (1946). Revista Española de Anestesiología y Reanimación, 47, 343–351.
