Educar en el decreixement

Recentment han estat aprovades dues lleis que, tot i pertànyer a àmbits diferents, tenen un denominador comú que trobem al preàmbul d’ambdues: els objectius de desenvolupament sostenible (ODS). Aquestes normatives són, d’una banda, la coneguda com LOMLOE o Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 2/2006, de 3 maig, d’educació (2020), i, de l’altra, la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica (2021). Mentre que la primera es presenta com una modificació d’una llei anterior amb la finalitat d’adaptar-la, entre altres aspectes, al nou context d’emergència climàtica, la segona té com a objectiu establir i regular les mesures necessàries per a assolir els objectius marcats per l’Agenda 2030 de l’ONU.

«Parlar al nostre alumnat de la manca de recursos energètics i materials, de relocalitzar o de reduir el consum sembla que haja de ser un tabú»

D’altra banda, en 2022 es commemoren els cinquanta anys de la publicació de l’informe The limits to the growth –també conegut com «Informe Meadows» (pel nom de l’autora principal del document, la científica ambiental Donella Meadows)–, encarregat pel Club de Roma, organisme que reuneix destacats representants del món de la ciència, de l’empresa i de la política. Aquest document, de caràcter científic, feia un toc d’alerta sobre la impossibilitat d’un creixement infinit de l’economia i, per tant, de les societats, en un món de recursos finits. Sobta, doncs, que mig segle després els estats estiguen desenvolupant normatives que no només ignoren aquests estudis sinó que, a més, van en el sentit contrari.

Cal explicar la veritat

Davant d’aquest panorama, les persones que ens dediquem a la docència no podem ser còmplices d’aquesta mena d’engany massiu a què s’està sotmetent la població. La transició energètica que se’ns ven des de certes instàncies és senzillament impossible d’assolir sense admetre que ha d’anar acompanyada d’una reducció dràstica de la producció i consum d’energia. No podem substituir el parc mòbil basat en combustibles fòssils per un altre d’electrificat, per exemple. Actualment, no hi ha prou liti per a fer-ho (Pulido-Sánchez et al., 2021). No podem crear totes les cel·les fotovoltaiques que ens agradaria perquè ens falta plata, cobalt i níquel, ni tampoc podem construir tots els aerogeneradors que ens prometen perquè no hi ha prou neodimi, per citar un altre exemple. Això, sense tenir en compte la gran quantitat de combustibles fòssils necessaris per a extreure aquests recursos minerals, processar-los, fabricar els diferents components i finalment instal·lar-los a les centrals. Per no parlar del coure necessari per a electrificar tots aquells processos que avui dia depenen dels combustibles fòssils.

Foto: Jordi Marín Monfort

En definitiva, és materialment impossible fer una transició energètica tal com s’està projectant, de manera que no podem enganyar l’alumnat, malgrat que hi ha qui aposta decididament per tot el contrari (Fresco, 2020). Per respecte, per decència i, sobretot, perquè és la seua generació la que haurà de fer front de forma imminent a aquesta situació de manca de recursos energètics i minerals (Valero et al., 2021).

És des d’aquesta posició de respecte cap a la ciutadania més jove de la nostra societat que hem de fer un esforç per explicar-los la gravetat de la situació en la qual ens trobem. Malauradament, les polítiques educatives no van en aquest sentit. Malgrat que aposten per promoure la consciència climàtica, ho fan des de l’òptica del desenvolupament sostenible i amb pautes marcades pel mercat. És desesperant veure com l’educació està patint un procés de mercantilització que, si bé fa uns anys es dissimulava, a hores d’ara és totalment desacomplexat. Veure com entitats financeres i grans multinacionals posen el focus sobre la comunitat educativa és preocupant. Darrere del posat innocent de qui vol treballar per l’educació, s’amaga l’interès d’aquells que busquen modelar la futura mà d’obra a les seues necessitats. Si el segle XVIII va comportar la divisió del treball, el segle XXI va pel camí d’instaurar la divisió de l’aprenentatge (Zuboff, 2020).

Que les diferents administracions educatives estiguen posant el sistema formatiu al servei d’aquests interessos amb l’argument d’una pretesa innovació educativa –sovint sense base científica que la sustente– o de l’emergència climàtica i energètica des de l’òptica dels ODS, és per posar-se a tremolar. S’està fiant tot a un futur altament digitalitzat i en el qual la globalització seguirà sent la norma de les relacions comercials en l’àmbit mundial quan els fets, dia rere dia i en un degoteig de realitat implacable, mostren noves evidències que ens recorden contínuament que això no serà així. Per contra, parlar al nostre alumnat de la manca de recursos energètics i materials, de relocalitzar o de reduir el consum sembla que haja de ser un tabú. Tanmateix, la realitat és molt tossuda i parlar-ne s’està convertint en una obligació urgent.

Decréixer, el verb prohibit

La nostra tasca a l’aula no es pot limitar a explicar la situació actual, sinó que com a formadors, tenim l’obligació de donar al nostre alumnat aquelles eines que considerem més útils per al futur que hauran d’entomar. D’entrada els hem de treure el sentiment de culpabilitat (Escrivà, 2021) i transmetre’ls una actitud proactiva que va més enllà de la resiliència. Si bé és cert que hauran d’afrontar temps complicats, també és veritat que se’ls obriran oportunitats i hauran de poder estar en disposició d’aprofitar-les. Sovint s’associa benestar a aspectes materials i en particular a l’adquisició de béns, però això no deixa de ser una visió creixentista –capitalista, en definitiva– del benestar. Caldrà ensenyar al nostre alumnat a trobar la felicitat en altres llocs i en altres estils de vida que no passen pel consum desmesurat. S’ha de ser conscient que és remar contra corrent tal com està organitzada la societat ara mateix, però també cal tenir present que aquesta manera de viure té els dies comptats. Quan abans en prenguem consciència, millor. És per això que hem d’introduir en la nostra pràctica docent el concepte de decreixement i no només des del pla teòric, sinó que també l’hem de fer visible en la nostra activitat acadèmica.

La transició energètica és impossible d’assolir sense admetre que ha d’anar acompanyada d’una reducció dràstica de la producció i consum d’energia. No podem substituir el parc mòbil basat en combustibles fòssils per un altre d’electrificat. Actualment, no hi ha prou liti per a fer-ho. / Pexels

Decréixer, però, s’ha convertit en un verb prohibit. I no és una afirmació gratuïta. L’estiu de 2021 es filtrava part del contingut del sisè informe que el Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) havia de dur a la Cimera de Glasgow (COP26) el novembre d’aquell any i que finalment no es va fer públic més que l’abril de 2022, després de passar pel sedàs dels polítics. En aquesta filtració –forçada pels científics que havien elaborat l’informe– es parlava obertament del decreixement com a única opció seriosa d’assolir els objectius de París (COP21) de limitar l’escalfament del planeta per sota dels 1,5 ºC respecte als valors preindustrials. Al resum de l’informe dirigit als polítics, el terme decreixement havia estat eliminat.

«Malgrat que decréixer no siga vist com una opció, la nostra civilització ho haurà de fer més prompte que tard»

Malgrat que decréixer no siga vist com una opció, la nostra civilització ho haurà de fer més prompte que tard (Bordera i Turiel, 2022). I podem fer-ho de forma mínimament endreçada o de forma descontrolada. Si és d’aquesta darrera manera, serà molt probable que les actituds més intolerants i autoritàries s’imposen. Per tant, i amb les dades que tenim a l’abast, resulta irresponsable no començar a preparar adequadament les generacions que més intensament ho viuran. Si no ho fem, estarem estafant tota una generació i alguns no en voldríem ser còmplices.

A l’aula, per on comencem?

Educar en i per al decreixement implica, d’entrada, explicar al nostre alumnat la impossibilitat física d’un creixement infinit. Cal fer-los veure que quan es parla de desenvolupament sostenible el que es fa sovint és maquillar el mot desenvolupament. Es canvia l’adjectiu econòmic per sostenible, però en definitiva el que es pretén és seguir creixent econòmicament amb les consciències tranquil·les.

En el sisè informe que el Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) havia de dur a la Cimera de Glasgow es parlava obertament del decreixement com a única opció seriosa d’assolir els objectius de París (COP21) de limitar l’escalfament del planeta per sota dels 1,5 ºC respecte als valors preindustrials. Al resum de l’informe dirigit als polítics, el terme decreixement havia estat eliminat. / IPCC

Com podem treballar això a l’aula? Per exemple, amb un full de càlcul senzill es pot simular el comportament d’una variable X que augmente un determinat percentatge cada cert temps. L’alumnat veurà que aquesta representació tendeix, si no s’hi posa un límit superior, irre­meiablement cap a l’infinit. El pas següent seria l’aplicació de la funció a un cas concret: un hipotètic augment anual del 2,5 % per al producte interior brut (PIB). Aquest creixement sostingut suposa duplicar el PIB cada trenta anys, quadruplicar-lo, si fa no fa, cada seixanta i multiplicar-lo per dotze cada segle aproximadament.

És important fer notar al nostre alumnat que el PIB i, en conseqüència, l’economia d’una societat, depèn dels recursos de què disposa: materials i energètics. Això els portarà a concloure que la demanda d’aquests recursos hauria de seguir un patró similar. El problema rau en el fet que això és completament impossible perquè en la fórmula matemàtica que la dibuixa no s’hi inclou una variable clau: la disponibilitat.

Una vegada entès això, cal fer veure a l’alumnat que amb el ritme de vida que tenim actualment s’estan consumint més recursos dels que teòricament ens pertoquen. Una dada que permet visualitzar-ho és l’anomenat «dia de l’excés de la Terra», una idea per a conscienciar sobre l’esgotament dels recursos. Fa referència al dia de l’any en què es calcula que el planeta exhaureix els recursos que pot subministrar anualment. Per a l’Estat espanyol, la data calculada en 2022 ha estat el 12 de maig (Global Footprint Network, 2022). És a dir, des del dia 13 de maig estem consumint recursos que pertanyen a generacions futures i que no es poden regenerar.

Arribats a aquest punt, l’alumnat entendrà la injustícia que comporta seguir com fins ara i com és d’urgent actuar per tal d’aturar i, en el cas òptim, revertir aquest procés. I això passa inevitablement per detenir el creixement per després planificar un decreixement. Explicar-ho a una generació que té al seu abast i a un sol clic de distància tot allò que desitja –en termes generals– suposa un repte majúscul. Un repte que, com a docents, no només no podem defugir sinó que és el més important i estimulant que tenim ara mateix a les aules.

L’exemple com a model

Són moltes les accions que es poden prendre a l’aula per educar en el decreixement, però, com qualsevol altra, aquesta educació també implica predicar amb l’exemple. L’escola ha de ser coherent amb allò que vol transmetre o, en cas contrari, correm el perill d’educar en la doble moral i, en el cas que ens ocupa, en el «postureig» climàtic, energètic i ecològic.

La societat n’està plena, de casos de blanqueig verd –allò que en diuen greenwashing (pràctiques de màrqueting per mostrar una imatge de sostenibilitat que, en realitat, l’empresa o organització no promou a través de les seues accions)– i l’escola no es pot permetre ser un espai més on conrear aquestes actituds. Això vol dir que no ens podem limitar a fer tallers de reciclatge o a celebrar tots els «dies internacionals de» si paral·lelament no actuem en conseqüència. Situar papereres de diferents colors al pati no és suficient: cal que promovem entre l’alumnat la reducció d’envasos i embolcalls en l’esmorzar que cada dia duen a l’escola, per exemple. Cal que siguem molt acurats en els materials que fem servir en qualsevol mena de celebració a l’escola o quan preparem una activitat a l’aula. Podem reutilitzar? Podem reduir? Sovint expliquem a l’aula que el millor reciclatge és aquell que no és necessari perquè no hem arribat a fer servir res. Apliquem-ho a la nostra pràctica diària.

És crucial que l’alumnat conega com es produeixen els aliments perquè els valoren com cal. / Montse Sorribes

La globalització és un altre concepte que hem d’explicar tranquil·lament a l’alumnat i, en particular, les implicacions ambientals i energètiques que comporta transportar béns de consum d’una punta a l’altra del planeta. Cal parlar-los de relocalització de la producció i aprofitar els menjadors escolars per a treballar-ho de forma pràctica. L’escola hauria de vetllar perquè els menús escolars foren amb productes de proximitat, i posar en valor el producte fresc i de temporada. Expe­riències com les proposades pel Pacte de Milà –que té com a objectiu desenvolupar sistemes alimentaris sostenibles i segurs– evidencien la reducció en les emis­sions de CO₂ quan s’aposta per aquest tipus de política alimentària (Comune di Milano, 2020).

Un altre aspecte a treballar i sobre el qual la comunitat docent tenim molt a reflexionar és el de la planificació i organització de les activitats extraescolars, especialment aquelles que comporten desplaçaments: excursions, viatges… Ens hem plantejat mai introduir com a element de judici, per a valorar la seua idoneïtat, les emissions que comporten? Fer-ho pot convertir-se en una qüestió compromesa alhora que incòmoda, però fer partícip de la decisió i de la valoració el mateix alumnat pot esdevenir una oportunitat magnífica perquè prenga consciència del que vol dir decréixer.

Cultivem un hort

L’alimentació es convertirà en el gran maldecap de les pròximes dècades i des de l’escola n’hem de ser coneixedors. És crucial que el nostre alumnat conega com es produeixen els aliments perquè els valoren com cal. Fins i tot en alguns casos els podrien cultivar ells mateixos. En tot cas, un hort és un espai ideal per a treballar aspectes com la paciència, l’esforç continuat, la dedicació i la cura dels altres –ni que siga una planta–, valors tots que si bé ja són necessaris ara, encara ho seran més en un futur pròxim. Aprendre que sovint, malgrat el treball, la collita no és com voldríem per culpa de mil i un imprevistos també és una gran lliçó de resiliència. Resiliència entesa no com una actitud d’abnegació davant l’adversitat, sinó d’acceptació d’una realitat en la qual no sempre ens bufa el vent a favor però en la qual, malgrat tot, cal continuar lluitant. Aquesta actitud proactiva els serà molt útil i hem de transmetre’ls-la tan bé com puguem.

«Caldrà ensenyar al nostre alumnat a trobar la felicitat en altres llocs i en altres estils de vida que no passen pel consum desmesurat»

No tots els centres escolars disposen d’un espai per fer un hort, així que serà necessària la complicitat de l’administració educativa per veure de quina manera es pot facilitar una solució a aquesta situació. Si bé tenim laboratoris, aules de dibuix, d’informàtica i de música, gimnàs i pati, també s’haurà d’exigir que els equipaments educatius disposen d’hort. El seu potencial educatiu és enorme i més de cara al futur al qual ens dirigim.

Tenim un repte majúscul no únicament com a comunitat docent sinó com a societat –recordem aquell aforisme que diu que cal tota una tribu per educar un infant–. Així que caldran molts esforços, i des de molts àmbits diferents, perquè les generacions més joves estiguen en la millor situació possible per tal d’acarar un futur que ara tot just albirem i que acabarà per convertir-se en el seu present.

Jordi Marín i Monfort és autor del llibre Educar per al col·lapse (Onada, 2022).