Literatura elemental

La taula periòdica a la narrativa i la poesia

elements químics

D’obres literàries amb referències a elements químics n’hi ha moltíssimes, perquè només cal que en una narració o en un poema se citin l’or, la plata o el ferro, per esmentar alguns elements químics ben quotidians, per incloure-la a la llista. Però això seria una tasca inabastable. I tan exhaustiva i general que no aportaria gaire a l’estudi de la imatge literària de la química. Si volem ser més estrictes i citar només les obres en què l’element químic tingui un paper destacat en la trama, tampoc ens faltarà material. Així, en novel·les d’Agatha Christie (1890-1976) com Murder is easy (“Matar és fàcil”) o They came to Baghdad (“Intriga a Bagdad”) es fa servir arsènic com a verí. Ja tenim un element protagonista, que apareix en moltes narracions més.

Per això, l’exercici que pot tenir una certa gràcia o utilitat és buscar obres en què la taula periòdica o els elements químics tinguin un paper essencial en el procés creatiu. Amb aquesta exigència de protagonisme, trobem una primera novel·la que cal destacar, encara que no sigui pel seu valor literari. Es tracta de White lightning (“Llamp blanc”), publicada el 1923 pel nord-americà Edwin Herbert Lewis (1866-1938) (analitzada a Greenberg, 2003, p. 306–310). L’obra narra les vivències d’un jove científic, Marvin Mahan, que esdevé un brillant especialista en radioquímica. S’hi expliquen tant les seves experiències personals i acadèmiques com les seves trifulgues amoroses. La novel·la està dividida en 92 capítols, cadascun dels quals porta el nom d’un element químic. El nombre del capítol encaixa amb el nombre atòmic de l’element: el número 1 es titula «Hidrogen» i el 92 «Urani». Entremig apareixen la resta dels 87 elements químics que es coneixien el 1923. Però hem dit que l’obra té 92 capítols, perquè Lewis, com volent imitar Mendeléiev, no evita els encara desconeguts i n’inclou cinc sense títol: els números 43, 61, 75, 85 i 87. 

«Si volem citar obres en què l’element químic té un paper destacat en la trama, no ens faltarà material»

Lewis, professor d’anglès a l’Institut Lewis de Chicago –fundat per un avantpassat seu–, demostra que està al corrent dels avenços químics. Va arribar a temps de titular el capítol 72, perquè l’hafni es va descobrir el 1923 mateix. En dues ocasions posa noms vigents en aquell moment que després van ser abandonats per uns altres. És el cas del capítol 86, que no titula «Radó» sinó «Nitó», i del 91, que, en comptes d’anomenar-se «Protoactini», s’encapçala amb «Brevi».

El nom de cada capítol es justifica amb algun símil, de vegades banal. Així, en el 25, hi llegim: «La cara de Jimmy es va tornar molt més rosa que les sals de manganès». Una mica més elaborada és la que trobem en el capítol 31, «Gal·li», un dels elements químics predits per Mendeléiev i situat sota el bor i l’alumini:

Tal com Mendeléiev havia profetitzat un element com el bor i un element com l’alumini, així ell sabia inconscientment que hi devia d’haver una noia tan apassionada com Cynthia i tan exquisidament reservada com Gratia. (Lewis, 1923)

En el capítol 10 relaciona el neó, un gas noble, inert, amb la indiferència d’un científic per les implicacions morals de la seva pràctica. Menys elegant sembla el símil del capítol 18, en què l’argó, un altre gas inert, porta a dir que Jean, que acabaria sent la dona de Marvin, l’esperava sense aparellar-se amb ningú «tan inert com una monja».

Descobridors d’elements ficticis

Hi ha altres autors, més coneguts i valorats que Lewis, que han introduït la idea d’element químic en algunes de les seves obres. I de vegades han parlat d’elements químics ignots o inexistents. Això ajuda a enriquir la trama, amb el misteri que envolta el descobriment o amb l’ús que es podria fer d’unes propietats fins aleshores desconegudes. 

A la novel·la Les enfants du limon, publicada el 1938 per Raymond Queneau (en la imatge), hi apareix Daniel, un jove aficionat als experiments químics. L’autor francès també va publicar Cent mille milliards de poèmes (“Cent mil milions de poemes”) i Petite cosmogonie portative (“Petita cosmogonia portàtil”), on fa diverses referències a la química i als elements químics. / Viquièdia

És el cas de La guerra dels mons (1898), en què Herbert George Wells (1866-1946) parla d’un «element desconegut que dona un grup de quatre línies a la zona blava de l’espectre» (Wells, 1898/1998). Es refereix així a la llum emesa per un element quan se sotmet a temperatures elevades. Es tracta de bandes que permeten identificar un element, perquè són úniques, com el document nacional d’identitat per a una persona. Per això Wells parla d’uns senyals que no encaixen en cap dels elements coneguts.

A The millennium: A comedy of the year 2000 (“El mil·lenni: Una comèdia de l’any 2000”), obra escrita en 1907 per Upton Sinclair, hi apareix la por a les propietats que pot tenir un nou element. El seu descobridor, el professor Holcombe, l’anomena radiumita i diu que té «una potència d’una intensitat mai vista» i això genera la por per si «caigués en mans d’algun anarquista o algun boig» (Sinclair, 1907/2017). No feia gaire que els Curie havien descobert el radi i la possibilitat d’obtenir energia de l’àtom i fer-ne un mal ús –una cosa exposada, també, a White lighting– despertava temors.

El 1932, Howard P. Lovecraft (1890-1937) descriu, en el conte Els somnis a la casa de la bruixa, un estrany aliatge que conté ferro, platí i tel·luri, «en el qual, però, hi havia també almenys tres elements més, d’un pes atòmic altíssim, que la química era absolutament incapaç de classificar, perquè no sols no es corresponien amb cap element conegut, sinó que no encaixaven en cap dels espais reservats per a elements hipotètics dintre del sistema periòdic» (Lovecraft, 1932/2015). Novament apareix el misteri i, de manera implícita, la glòria que espera a qui aconsegueixi aïllar i classificar aquell nou element.

De vegades la invenció té una semblança curiosa amb la realitat. A la novel·la Les enfants du limon, publicada el 1938 per Raymond Queneau (1903-1976), apareix Daniel, un jove aficionat als experiments químics. S’obsessiona amb el desig de descobrir un nou element, que en un primer moment anomena chambernaci o chamberni, en honor del cognom del protagonista, Chambernac. Amb la seva germana Noémi es distreu en el laboratori on jugaven de petits. En cert moment decideix que el nou element es dirà danieli. Però per aturar els plors de la seva germana accedeix a unir els dos noms i que, un cop descobert, es digui danoemi. El símbol seria Dn i el pes atòmic, no inferior al de l’urani, se situaria al voltant de 250 (Queneau, 1938/1993).

Això recorda aquella època romàntica en què el descobridor d’un element en triava el nom, en comptes d’esperar, com ara, que es presentin propostes i que la IUPAC, la Unió Internacional de Química Pura Aplicada (en les seves sigles en anglès), n’aprovi una sense que l’autor de la troballa pugui fer gaire perquè es triï la seva. Però també a una mena de curiosa premonició de Queneau, perquè dotze anys més tard, el 1950, es va sintetitzar un nou element, el californi, de nombre atòmic 98 i pes atòmic mitjà de 251 (Bollinger, 2007).

«L’autor francès Raymond Queneau fa diverses referències a la química i als elements»

A part d’aquesta curiositat, Queneau mereix unes ratlles més. Amant de la combinatòria i els jocs de paraules, va publicar Cent mille milliards de poèmes (“Cent mil milions de poemes”) i Exercicis d’estil i va fundar Oulipo (acrònim en francès d’Ouvroir de Littérature Potentielle, “Taller de Literatura Potencial”). El 1950 va publicar Petite cosmogonie portative (“Petita cosmogonia portàtil”), un poema en sis cants i vora 1.400 versos que comença amb l’aparició de la Terra, «pâle» (“pàl·lida”) i acaba amb les màquines de calcular (Queneau, 1950/1989). Entremig, l’autor francès fa diverses referències a la química i als elements químics, com ha explicat el catedràtic de la Universitat de Barcelona Santiago Álvarez (2017). 

Queneau té clar que amb la ciència es pot fer bona poesia i per això es pregunta: «parlem dels blauets i de la margarida, / per què doncs no de la pechblenda, per què?», en referència al mineral d’on els Curie van extreure el poloni. Algunes referències són força clares. Així, quan parla del carboni es refereix als «quatre hams» –el seu enllaç tetravalent, amb el qual es pot unir a altres carbonis o a altres elements químics– i a la gran diversitat de productes que el contenen i que sovint són fruit de la síntesi química:

A partir d’aquest germà amb quatre hams
s’arquitecturarà l’albúmina bavosa
i la làmpada de petroli i la dolça aspirina
i el sucre i l’alcohol, l’indol i l’indi
i la negra anilina i la gutaperxa
per centenars i per milers es fusionaran à gogo
els fills del carboni i d’altres nombres. (Queneau, 1950/1989)

El carbó és la base de la vida i d’aquesta àmplia producció industrial, tot i que no és molt abundant. Cita així el 0,2 %, el percentatge en què el carboni està present a l’atmosfera:

I tot i així el seu sector està prop de zero
coma dos per cent que sembla miserable i magnífic
atès que l’home n’ha fet la química orgànica. (Queneau, 1950/1989)

D’altres referències són quasi esotèriques, com quan diu «de la pedra el nom més lleuger que l’aigua / preparava d’Augustin la salut del cervell». Això fa referència al liti, nom derivat de lithos, pedra, i que té un pes atòmic (6,9) menor que el pes molecular de l’aigua (18) i que es feia servir per a preparar les pols de litines a les quals s’afegia l’aigua i que s’anun­ciaven com un tractament per a la depressió nerviosa. Les més famoses eren les del doctor Augustin o Gustin, dada que aporta la clau dels dos versos. A banda d’això, i donant certa raó als partidaris de l’aigua de litines, pels volts d’aquella època el liti també es va convertir en el primer tractament contra l’agitació maníaca.

El tungstè i l’oxigen

Hi ha dues novel·les d’èpoques diferents que fan referència, ja en el títol, a un mateix element. Una és El tungsteno, del peruà César Vallejo (1892-1938), i es va publicar el 1930. Una altra es va editar el 1984, és obra de l’espanyol Raúl Guerra Garrido (1923) i es titula El año del wólfram. Hem dit que es refereixen al mateix element, perquè el número 74 tant es pot dir wolframi com tungstè, si bé el seu símbol és W. La primera novel·la denuncia les condicions dels treballadors indígenes en unes mines de tungstè explotades per una empresa nord-americana (Vallejo, 1930/2012). La segona està situada en la postguerra espanyola i descriu els buscadors de tungstè, que confiaven que aquest element els aportés mitjans de vida gràcies al gran valor militar que tenia i al preu que se’n pagava (Guerra Garrido, 1984/2010).

Un dels reptes més recents per lligar literatura i química ha estat desenvolupat per Mary Soon Lee (1965), escriptora i poetessa anglesa amb formació matemàtica i informàtica, que el 2017 va publicar Elemental haiku en versió web a la revista Science. Ten Speed Press publicarà la versió en paper en octubre de 2019. A dalt, portada de l’obra de Soon Lee i d’un haiku reproduït en la web de Science. / Science

El mateix element apareix en el títol d’un llibre molt més conegut: Uncle Tungsten (“L’oncle Tungstè”), publicat el 2001 pel neuròleg i escriptor britànic Oliver Sacks (1933-2015). Es tracta bàsicament d’una autobio­grafia, però també d’un panorama de la química i la seva evolució. El títol fa referència a un oncle de l’autor, a qui anomenaven així perquè tenia una fàbrica de bombetes, en què el tungstè era essencial. Sacks fa una cant elogiós de la química: «Molts dels meus records infantils són de metalls: des del començament semblava que exercien un poder sobre mi» (Sacks, 2001, p. 9). I descriu la seva passió per comprendre la matèria i les seves propietats, de quina manera arreplegava mate­rials –sovint amb l’ajut de l’oncle Tungstè– i com experimentava a casa mateix, fins que les olors, els fums i alguna explosió van obligar els seus pares a confinar-lo en una caseta del jardí. No hi falten referències a Humphry Davy, John Dalton, Maria Sklodowska-Curie o «el jardí de Mendeléiev», en capítols que mostren com Sacks assimilava algunes concepcions de la química i com aquestes havien evolucionat.

Una altra obra que porta nom d’element químic és Oxigen, una peça teatral estrenada el 2001. Els autors són dos químics i escriptors: Carl Djerassi (1923-2015), un dels creadors de la píndola anticonceptiva, i Roald Hoffman, nascut el 1937, premi Nobel de Química el 1981 i poeta. L’obra narra la intenció de l’Acadèmia sue­ca de celebrar el centenari dels Nobel amb un premi «històric» als descobriments més importants. I quan es discuteix sobre la descoberta de l’oxigen, salta la polèmica (Djerassi i Hoffman, 2001/2011). L’obra bascula entre l’any 1777 i el 2001. A la part moderna hi ha el debat del comitè del Nobel. A la situada en 1777 es descriu una trobada fictícia entre l’anglès Joseph Priestley, el suec Carl Wilhelm Scheele i el francès Antoine-Marie Lavoisier. Priestley va ser el primer a anunciar, el 1774, que havia aïllat un nou gas. Scheele ho havia fet dos anys abans, però no ho va publicar fins al 1777. I Lavoisier va ser qui va interpretar el paper del nou gas, l’oxigen, en la combustió. A qui s’hauria de donar aquest retroNobel és el debat que planteja l’obra, que també té un gran valor per com il·lustra els experiments dels tres científics.

Elements poètics

Retornem a la poesia. Un dels reptes més recents per lligar literatura i química ha estat desenvolupat per Mary Soon Lee (1965), escriptora i poetessa anglesa amb formació matemàtica i informàtica. El 2017 va publicar el que anomenà Elemental haiku (Soon Lee, 2017). Amb la figura poètica japonesa de l’haiku, Soon Lee dedica un poema a cada un dels 118 elements químics coneguts i un més que ja s’està intentant sintetitzar, el 119, que d’entrada tindrà el nom sistemàtic d’ununenni (Uue): 

Hidrogen
El teu únic protó
fonamental, essencial.
Aigua. Vida. Combustible d’estels.

Ununenni
S’aixecarà el teló?
Obriràs el vuitè acte?
Reclamaràs el paper de protagonista? (Soon Lee, 2017)

En la poesia catalana hem d’esmentar el físic i poeta David Jou (1953), que en el poemari Joc d’ombres, del 1988, inclou un poema dedicat a la taula periòdica. Comença amb aquesta referència als gasos nobles:

Mireu-los: a la dreta, els gasos nobles –en vermell, com els diumenges, com els dies de descans, perquè refusen combinar-se i són tranquils i desvagats–; (Jou, 1988/2002)

I acaba amb un elogi de l’ordre descobert per Mendeléiev:

Venim de més enllà d’aquestes peces, anem no sabem on, però quin goig, haver pogut comprendre rere d’elles la bellesa d’una lògica del món! (Jou, 1988/2002)

Per la seva banda, el químic i poeta mallorquí Àngel Terron (1953) ha dedicat diversos poemes a processos o elements químics. A Iniciació a la Química (1977), parla així de l’antimoni, en el poema titulat «Stibium»:

Llepadíssims cervells, noces blanques,
oblit de la força i de la sang,
recerquen fredor.
Vapors de mercuri giravolten sistemes nerviosos,
ulls ferits, mans lluents.
Dol de polseguina espurnosa,
plor de monestir.
Anti-monium serà el seu nom.
Mort és la consigna. (Terron, 1977/1996)

El text fa referència a les pràctiques alquímiques que es duien a terme amb aquest element, sovint per part de monjos en monestirs. Com que era molt tòxic, degué produir la mort de nombrosos monjos i d’aquí neix la llegenda sobre el seu nom: anti-monium, anti-monjos. En realitat, prové de l’àrab i fa referència a una pols que es posava a les parpelles, tant amb finalitats mèdiques com cosmètiques.

Si parlem de química i literatura, una obra emblemàtica és El sistema periòdic, publicada el 1975 per l’italià Primo Levi (1919-1987). Levi era químic, però també un escriptor brillant. A dalt, l’autor llegint un llibre en una imatge cap a 1960. / Digital Library

Primo Levi, química i humanisme

Hem deixat per al final l’obra emblemàtica quan es parla de literatura i química. La va publicar el 1975 l’italià Primo Levi (1919-1987): El sistema periòdic. Levi era químic, però també un escriptor brillant, que entre altres obres va deixar Si això és un home, que es considera un dels millors testimonis dels camps d’extermini nazi (ell va estar a Auschwitz).

El sistema periòdic s’estructura en 21 capítols i cadascun porta el nom d’un element. Aquesta és l’excusa per explicar històries personals, anècdotes de l’època d’estudiant o del seu ofici i records de la dictadura feixista i del captiveri nazi. El primer capítol es titula «Argó». Explica què són els gasos nobles, «tan inerts, tan pagats de la seva condició, que no interfereixen en cap reacció química». I això li fa pensar en els seus avantpassats, «inerts en el seu fur intern», als quals se’ls atribueixen fets que «tenen en comú un no sé què d’estàtic, un posat de digna abstenció, de relegació voluntària (o acceptada) al marge del gran riu de la vida» (Levi, 1975/2016).

Cada un dels elements químics que dona nom a un capítol té una relació amb allò que explica. De vegades, directa, quan parla de pràctiques de la seva època d’estudiant o de problemes que es va trobar exercint la seva professió de químic. D’altres són metafòriques, com ara en el capítol dedicat al «Ferro», on descriu un company ferm i segur, Sandro, que «semblava fet de ferro, i era aliat amb el ferro per un parentiu antic», perquè els seus avis paterns havien estat calderers. Sandro va ser fet presoner pels feixistes el 1944, va intentar escapar i va morir sota una ràfega de metralleta.

«El sistema periòdic de Primo Levi s’estructura en 21 capítols i cadascun porta el nom d’un element»

El penúltim capítol, «Vanadi», parteix d’un problema professional: una resina per a vernissos que no se solidificava correctament. El fet acaba provocant el contacte epistolar entre Levi i un químic alemany que havia estat un dels responsables civils de la indústria en què Levi va ser obligat a treballar durant el seu captiveri. Aquí esclata el gran humanisme de l’autor italià i les reflexions que és capaç de desenvolupar, en unes poques pàgines, sobre el seu sentiment envers els que varen col·laborar amb la barbàrie.

L’últim capítol, «Carboni», narra la història d’un àtom de carboni, que al principi trobem formant part d’una roca calcària, però que va a parar a un forn de calç, viatja per l’atmosfera i acaba formant part d’éssers vius. Levi fa que arribi finalment a la llet que hi ha en un got i que ell beu. Entra en el seu organisme i acaba en una cèl·lula nerviosa que, des del cervell, facilita que la seva mà escrigui. Els processos fisiològics mouen la mà, que dibuixa signes sobre el paper, fins que el senyal nerviós «condueix aquesta meva mà a imprimir damunt del paper aquest punt: aquest.» No se’ns acut millor manera d’acabar un article sobre els elements químics a la literatura.   

REFERÈNCIES

Álvarez, S. (2017). De dones, homes i molècules. Notes d’història, art i literatura de la química. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Bollinger, J. (2007). Chimie et littérature: Quand Raymond Queneau rencontre Primo Levi. L’Actualité Chimique, 311, 53–57.

Djerassi, C., & Hofmann, R. (2011). Oxigen. Una obra en 20 escenes. València: Mètode/Publicacions de la Universitat de València.

Greenberg, A. (2003). The art of chemistry. Myths, medicines, and materials. Hoboken: John Wiley & Sons.

Guerra Garrido, R. (2010). El año del wólfram. Madrid: Cátedra. (Treball original publicat en 1984).

Jou, D. (2002). Joc d’ombres. En D. Jou, L’èxtasi i el càlcul. Obra poètica I (p. 171–172). Barcelona: Columna. (Treball original pu-blicat en 1988).

Levi, P. (2016). El sistema periòdic. Barcelona: La Butxaca. (Treball original publicat en 1975).

Lewis, E. H. (1923). White lightning. Chicago: Covici-McGee.

Lovecraft, H. P. (2015). Els somnis a la casa de la bruixa. Barcelona: Laertes. (Treball original publicat en 1932).

Queneau, R. (1989). Petite cosmogonie portative. En R. Queneau, Chêne et chien (pp. 93–170). París: Gallimard. (Treball original publicat en 1950).

Queneau, R. (1993). Les enfants du limon. París: Gallimard. (Treball original publicat en 1938).

Sacks, O. (2001). El tío Tungsteno: Recuerdos de un químico precoz. Barcelona: Anagrama.

Sinclair, U. (2017). The millennium: A comedy of the year 2000. Nova York: Upton Sinclair. (Treball original publicat en 1907).

Soon Lee, M. (2017). Elemental haiku. Science, 357(6350), 461–463. doi: 10.1126/science.aan2999

Terron, À. (1996). Iniciació a la química. Palma: Moll. (Treball original pu-blicat en 1977).

Vallejo, C. (2012). El tungsteno. Barcelona: El Viejo Topo. (Treball original publicat en 1930).

Wells, H. G. (1998). La guerra dels mons. Barcelona: Quaderns Crema. (Treball original publicat en 1898).

© Mètode 2019 - 102. Ciència i nazisme - Volum 3 (2019)

Periodista científic. Director del programa El Medi Ambient de TV3, Barcelona.

RELATED ARTICLES