Flors entre l’arena al Sàhara Occidental

Fauna i flora en temps de guerra

Acàcia. Foto: Anselmo Fariña

El Sàhara, la terra ferida

Un jeep esgavellat travessa un territori infinit en zig-zag per a evitar que els algoritmes matemàtics de l’artilleria enemiga el localitzen i encerten el vehicle i els seus ocupants. El xaloc provoca dos remolins que marquen arran de terra dues mànegues d’aire calent i arena que semblen engolir-s’ho tot en un instant. A una banda, una mar de sorra i, a l’altra, una sorprenent planícia lluent de pedra negra que sembla la porta de l’infern. El territori lliure del Sàhara Occidental, el 25 % del país, és l’interior més pobre de l’enclavament. L’altre 75 %, el litoral més ric, està sota control del regne del Marroc.

L’antiga colònia espanyola del Sàhara és un rectangle sota el sol de l’Àfrica del nord que limita amb el Marroc, Algèria, Mauritània i l’oceà Atlàntic. És l’extrem occidental marítim del desert del Sàhara, un topònim que, traduït de l’idioma local, vol dir exactament “el gran desert”.

«L’antiga colònia espanyola del Sàhara és un rectangle sota el sol de l’Àfrica del nord que limita amb el Marroc, Algèria, Mauritània i l’oceà Atlàntic»

Pel que fa a la radiografia humana, el Sàhara ocupat té uns 500.000 habitants, vora 200.000 dels quals són sahrauís i viuen, sobretot, a Al-Aaiun, Dakhla (antiga Villa Cisneros), Bojador i Smara. A Tindouf, al sud d’Algèria, malviuen des de fa vora cinquanta anys 174.000 exiliats sahrauís. En la frontera amb Mauritània, al Cap Blanc, prop de Guerguerat, es troba La Agüera, un poblat blanc de pescadors sahrauís que no pertany a cap estat, però que es manté sota control del Front Polisario i Mauritània. Als territoris alliberats del Marroc viuen també, en enormes tendes de pell, uns 50.000 beduïns envoltats del ramat propi, sobretot cabres i dromedaris. Viatgen amb la família, transporten les raberes i viuen de la carn, de la pell i de la llet de camella, espessa com la sang. Completen la dieta amb la recol·lecció d’algunes plantes comestibles, els ous de les gallines i la caça. El llangardaix del desert a la brasa té una carn blanca i delicada i és agradable al paladar.

El territori lliure del Sàhara Occidental, el 25 % del país, és l’interior més pobre de l’enclavament. L’altre 75 %, el litoral més ric, està sota control del regne del Marroc. / Mètode

La capital política, administrativa i militar està formada per tres «ciutats» ubicades en allò que denominen els territoris alliberats, és a dir, la part controlada per la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD): Tifariti, Meheriz i Bir Lehlou (“la font bella”, en el dialecte local), on es troba part de l’administració sahrauí i la ràdio nacional.

El mur, el foc amagat

Amb 266.000 km2, un poc més que el Regne Unit i deu vegades el territori del País Valencià, el Sàhara està trencat en dues parts per un mur de sorra que divideix el territori entre la franja costanera que ocupa il·legalment el Marroc i els territoris interiors sota control del Polisario i la RASD. Es tracta del segon mur més gran del món, una barrera construïda sobre l’arena, com una ferida sagnant que separa famílies, impedeix artificialment el pas natural dels animals i arrasa la flora d’aquest racó oblidat del planeta. Són els efectes de la guerra sobre el delicat equilibri ecològic del desert.

«L’alçament del mur ha destruït molts pobles i llogarets que existien en aquesta immensa ratlla de sorra que arriba a la mar»

El mur té una llargària de 2.720 km, des d’Algèria fins Guerguerat, al sud, prop de l’Atlàntic, al costat de la frontera de Mauritània. Aquesta barrera bèl·lica està controlada a dues bandes pels dos exèrcits, el marroquí i el sahrauí, i té establides dues demarcacions restringides, desmilitaritzades, al voltant de la muralla de sorra, per a evitar els enfrontaments directes. I en aquestes dues zones coexisteixen, amagades entre l’arena, més de set milions de mines, materials explosius i munició de dispersió que provoquen, cada dia, la mort o la mutilació de persones i animals, sobretot de camells. Segons l’ONG britànica Action on Armed Violence, aquesta és una de les parts més minades del planeta, el camp de mines més llarg del món.

Sàhara Occidental mur

Un mur de sorra, construït pel Marroc, divideix el territori del Sàhara en dues parts. En aquestes dues zones coexisteixen, amagades entre l’arena, més de set milions de mines, materials explosius i munició de dispersió que provoquen, cada dia, la mort o la mutilació de persones i animals, sobretot de camells. / Gaici Nah / Anselmo Fariña

Des de Rabuni, la capital administrativa provisional de la RASD a Tindouf, el cap d’operacions de l’Oficina Sahrauí d’Acció Contra les Mines (SMACO, per les sigles en anglès), Gaici Nah, explica que l’exèrcit del rei del Marroc ha sembrat, en plena pandèmia, més de 12.000 mines antipersones i antitancs al pas de Guerguerat, que uneix Mauritània amb una estreta franja controlada per la RASD i els territoris ocupats. «Aquesta era una zona que ja havien descontaminat i ara estem pitjor que al principi. La gent que habitava ací, ara, de nou, ha hagut de fugir de la primera línia de foc. Tot açò provocarà noves morts i amputacions als seus habitants», declara. L’alçament del mur també ha destruït molts pobles i llogarets que existien en aquesta immensa ratlla de sorra que arriba a la mar, pobles vius i habitats abans de l’abandonament de la colònia per part del govern espanyol, després de la firma dels acords de Madrid. És l’únic mur del món que s’ha construït amb materials de l’entorn i això ha destrossat encara més el territori.

La tensió a la zona es va disparar l’octubre del 2020 quan un grup d’activistes sahrauís bloquejaren el pas fronterer del Guerguerat per evitar l’entrada il·legal de les mercaderies provinents des del nord de l’Àfrica cap a Mauritània.

«El territori lliure del Sàhara Occidental és l’interior més pobre de l’enclavament. El litoral, més ric, està sota control del regne del Marroc»

El mur fragmenta en dues parts l’excolònia espa­nyola i, quan plou, molt poques vegades en els últims anys, funciona com un assut, com una resclosa o un pantà que reté artificialment les aigües. Gaici Nah destaca que, amb la construcció d’aquesta infraestructura, el 92 % dels pous dels aqüífers registrats en els mapes elaborats pels militars espanyols en temps de la colònia han quedat ara dintre dels territoris ocupats, una política que obliga al despoblament d’aquesta part del desert que s’ha quedat sense aigua. Aquesta estructura de guerra ha provocat una nova migració forçada en un terreny extremat per la climatologia i les hostilitats bèl·liques, una bardissa d’arena que és també un punt de narcotràfic i d’immigració il·legal vehiculada per bandes criminals. El mur deixa tancats, a més, els sahrauís en una presó immensa que impossibilita la mobilitat humana, l’intercanvi del comerç i l’accés al mercat laboral de la població local i també el dels veïns algerians i mauritans.

La flora i la fauna es ressenten en tot el país per la geografia de guerra i la caça, un altre problema. Des de la part ocupada, els militars marroquins cacen per a menjar o per oci desqueferat. Això provoca que moltes espècies en perill d’extinció estiguen a punt de desaparèixer. Els atacs constants, moltes vegades realitzats amb drons d’alta precisió, maten o fereixen el bestiar de camells i les raberes de cabres. I provoquen també la mort de civils.

Sàhara fauna

En territori bèl·lic, la fauna local es volatilitza i desapareixen animals com el fennec o rabosa del desert (Vulpes zerda, a dalt), que són comuns a la resta del territori del desert. En canvi, les dunes poden ser plataformes extraordinàries per a fotografiar aus com (d’esquerra a dreta) l’escrivà saharià (Emberiza sahari), el corredor del desert (Cursorius cursor), o el còlit tuareg (Oenanthe leucopyga), a sota a la dreta. / Anass Errihani / Christiaan Kooyman / ChriKo / Nir Ofir – Wikimedia

L’antropòleg, investigador i poeta hispanosahrauí Bahia Mahmud Awah afirma que l’exèrcit ocupant destrueix arbres i plantes, les acàcies i els esbarzers, per a tindre sempre a l’abast l’skyline del desert, perquè l’artilleria visualitze i localitze l’enemic de manera fàcil i ràpida. Considera que la intenció del Marroc va dirigida a convèncer el món que el Sàhara no té cap valor, que és un espai vacu, i és per això que practica una política de terra cremada.

En aquesta zona dunar sense verd, en territori bèl·lic, la fauna local es volatilitza i desapareixen el fennec o rabosa del desert (Vulpes zerda), l’arruí o be de Barbaria (Ammotragus lervia), l’escorpí verinós i letal (Leiurus quinquestriatus), la gasela (Gazella dorcas), l’escurçó cornut del desert (Cerastes cerastes), el ratolí de les piràmides (Jaculus jaculus), el varà del desert (Varanus griseus), l’addax (Addax nasomaculatus) i el camell aràbic o dromedari (Camelus dromedarius), que són comuns a la resta del territori del desert. De guepards del desert (Acinonyx jubatus hecki) només en queden, i en perill d’extinció, al Sàhara central. L’estruç de coll vermell (Struthio camelus camelus) ja ha desaparegut de la cadena animal del Sàhara Occidental.

Tanmateix, el fotògraf professional d’aus Pau Lucio, de Birdwatching Spain, assegura que el desert és el millor lloc per a retratar els ocells. Algunes de les dunes arriben als 200 metres d’altura i són plataformes extraordinàries per a fer fotos d’aus com la gralla becvermella (Pyrrhocorax pyrrhocorax), el corredor del desert (Cursorius cursor), el còlit tuareg (Oenanthe leucopyga), l’escrivà saharià (Emberiza sahari), l’ànec canyella (Tadorna ferruginea), el teuladí saharià (Passer simplex) i algunes rapinyaires.

Les flors del desert

En l’imaginari col·lectiu occidental, potser, no s’és conscient de la rica biodiversitat que existeix al país. La flora del Sàhara Occidental té registrades centenars d’espècies vegetals, i moltes amb flors. Els arbres més comuns són l’Acacia ehrenbergiana i l’Acacia nilotica o Vachellia nilotica, molt apreciada per les seues propie­tats medicinals i la seua fusta per a fer mobles, i l’arbre Tamarix aphylla. Entre els matolls i els arbusts trobem la planta de la rosa de Jericó (Anastatica hierochuntica), la planta porpra del safrà del desert (Androcymbium gramineum), l’Andryala canariensis, de groc intens; l’Asteriscus graveolens; la morera del paper (Broussonetia papyrifera), de color taronja viu; la bellíssima Caralluma hesperidium; la floricol de Bou Hammama (Fredolia aretioides); el Glinus lotoides, que creix entre les escletxes del fang cuit de l’última pluja; les delicades Lavandula mairei, la Koelpinia linearis o la Trichodesma calcarata. I entre totes elles, un rosari de plantes que creixen, miraculosament, al damunt de les dunes, com la Stipagrostis pungens.

Sahara_Web3

Entre els matolls i els arbusts del Sàhara hi ha un rosari de plantes que creixen, miraculosament, al damunt de les dunes, com la Stipagrostis pungens (dalt, a l’esquerra). També hi trobem, entre altres, la floricol de Bou Hammama (Fredolia aretioides, dalt a la dreta) i l’Asteriscus graveolens (a sota).  / Claude Lemmel & Zahora Attioui – Wikimedia / Rafael Medina – Flickr / Anselmo Fariña

Moltes d’aquestes espècies són de fulla amarga o de cos punxós per a defensar-se dels depredadors en un medi tan agrest. Són habituals les palmeres, matolls i esbarzers d’espines adaptats a les àrides condicions ambientals. Ara fa tres anys que a penes plou, però quan ho fa creixen enormes prats que apareixen, de sobte, després de la pluja, i transformen el paisatge de manera abrupta.

«L’exèrcit ocupant destrueix arbres i plantes perquè l’artilleria visualitze i localitze l’enemic de manera fàcil i ràpida»

Les zones més humides, com les graras i els rius secs, són les més riques en vegetació. La humitat en aquests llocs afavoreix el conreu del blat i la civada i és un bon indicador de l’existència d’una capa d’aigua a escassa profunditat. A l’interior, en les zones rocoses, la vegetació es torna més densa i constant, i abunden les gramínies, els joncs i les figueres. Les graras són espais naturals cultivables ubicats en depressions de grandària variable produïdes per les infiltracions d’aigües que acaben enfonsant el terreny. El fons és argilós i condensa les aigües d’una extensió molt més gran. En les graras poden créixer també arbres resistents com l’eucaliptus, el tamat (Acacia ehrenbergiana), l’ignin (Capparis decidua), la talha (Acacia tortilis), l’eydari (Rhus tripartita) i la palmera (Phoenix sp.). A la costa apareixen plantes ben distintes al voltant de les salines i la mar.

L’agricultura, motor colonitzador

En el darrer informe de Western Sahara Resource Watch (WSRW) de 2021 es denuncia l’aprofitament que Rabat fa de les infraestructures i de les noves instal·lacions d’energia verda encarregades a Siemens i a altres empreses internacionals. Denuncien la utilització que es fa de l’agricultura per a colonitzar el territori. La ciutat de Dakhla ha triplicat en vint anys la seua població. Allí viuen ara, segons l’últim cens de 2014, més de 110.000 habitants, en gran part súbdits de la monarquia alauita que provenen de les terres del nord. Els immensos camps de tomaques –bàsicament cherry–, de melons, de melons d’Alger i de nabius estan esgotant els pous dels aqüífers. Per a resoldre-ho, Rabat ha encarregat a l’empresa francesa ENGIE la construcció d’una planta dessaladora al costat de Dakhla. Avui dia hi ha quatre grans companyies agroindustrials que cultiven les plantacions agrícoles de Dakhla: Rosaflor, Soprofel, Azura i Les Domaines Agricoles. Totes són propietat del sobirà del Marroc i de conglomerats marroquins o d’empreses franceses. Espanya també té interessos en un sector que, amb uns sous barats i sense els controls fitosanitaris que exigeix Brussel·les dintre de la Unió Europea, activa una dura competència per als agricultors espanyols i francesos. Tota la producció es transporta per terra fins a Agadir, on les unitats d’exportació tracten a l’engròs tant les tomaques cultivades al Marroc com els productes de Dakhla; d’aquesta manera els exportadors se salten les restriccions imposades pels tribunals europeus de no comerciar amb materials producte dels territoris ocupats militarment, ja que resulta impossible delimitar la procedència de cada partida agrícola.

D’altra banda, els fosfats de Bucraa continuen adobant els camps de Nova Zelanda i Austràlia, però hi ha països ara, com el grup dels escandinaus, que han prohibit importar-ne seguint les recomanacions dels tribunals europeus i internacionals. Tanmateix, els grans vaixells que transporten els fosfats carreguen el combustible als ports de Canàries; un bon negoci, ja que els trajectes s’allarguen vora dos mesos en alta mar i la càrrega de carburant ha de ser la màxima possible. Canàries és el pont a través del qual es fa efectiu l’espoli a gran escala dels recursos naturals sahrauís.

El Sàhara, font de recursos: pesca, minerals i sorra

El banc pesquer sahrauí suposa el 78 % de la pesca global del Marroc i és un dels més grans i rics del món. Allí pesquen també grans vaixells russos, japonesos i europeus. Els pescadors andalusos, bàsicament de Barbate, pesquen més amunt, en aigües del Marroc, però si els acords pesquers s’interrompen per a complir les recomanacions europees, el govern marroquí deixa també aturada la flota espanyola. Els grans bucs de pesca d’arrossegament, equipats amb alta tecnologia, destrossen el fons marí i deixen les aigües buides de sardines i altres peixos, la primera font d’aliment de les tonyines, abundants a la zona. «Cada vegada que mengem tonyina, molt probablement, estem col·laborant amb l’ocupació marroquina!», assegura l’antropòleg Bahia M. Awah, que insisteix a dir que s’ha de complir, punt per punt, tot l’articulat dels dictàmens del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que prohibeix comercialitzar els recursos naturals del Sàhara sense el consentiment dels sahrauís.

Sahara_web5

Els grans vaixells de pesca d’arrossegament, equipats amb alta tecnologia, destrossen el fons marí i deixen les aigües buides de sardines i altres peixos, la primera font d’aliment de les tonyines, abundants a la zona. / Western Sahara Resource Watch

 

El professor d’Història i membre de l’Associació Canària d’Amistat amb el Poble Sahrauí (ACAPS) Anselmo Fariña opina el mateix i proclama, molt gràficament en un castellà policromàtic, que «comprar una llauna de tonyina, en l’actualitat, va lligat a la pitjor cara del colonialisme. Els grans estats amb els seus grans bucs de grans xarxes i radars arramblen les costes de l’Àfrica, des del Sàhara fins a Somàlia». I afegeix que els pescadors nadius es defensen com poden «mentre que les informacions oficials que arriben a Occident ens parlen de pirateria. Existeix la pirateria, però, la majoria de les vegades, es tracta de pescadors locals que defensen el pa de sa casa».

Un exemple d’aquest tipus de pesca el trobem en el polp. Polp de Galícia o del Sàhara? El gallec no arriba al 3 % del total de les captures, la resta es pesca en aigües saharianes. En paraules de Bahia M. Awah: «Tot Espanya està menjant polp sahrauí, comercialitzat des d’Agadir i que es distribueix per Galícia. Al Marroc hi ha dies que s’exporta a Espanya 40 tones de polp, mentre que a Galícia la llotja que més en pesca en fa 800 quilos.» El polp sahrauí es distingeix perquè és més clar que el gallec i té una millor resistència en cuinar-se. Tot i que per al TJUE el banc saharià són aigües ocupades pel Marroc, aquests cefalòpodes nord-africans es troben en tots els supermercats i les grans superfícies comercials espanyoles.

Tròpic: la serralada marítima

El futur de la geopolítica del nord d’Àfrica està canviant a la velocitat de la llum. Donald Trump va reconéixer en 2020 la «marroquinitat» del Sàhara i, immediatament, Israel i Marroc intercanviaven delegacions diplomàtiques. El premi a aquest gir geopolític en què Espanya és només un espectador espantat ha estat un autèntic regal per a Israel. Davant de les bellíssimes costes del sud, la companyia d’exploració gasística i petroliera israeliana Ratio Petroleum acaba d’obtindre en exclusiva els drets d’exploració i estudi d’una superfície de 109.000 km2 del bloc Atlàntic de Dakhla per part del govern marroquí, malgrat que es tracta d’una zona en disputa que afecta les aigües territorials espanyoles de les Canàries.

«Entre el desert i l’arxipèlag canari hi ha un tresor submarí: la serralada de Tròpic, que compta amb una reserva de minerals de gran importància»

Molt a prop, entre el desert i l’arxipèlag canari hi ha un tresor submarí de més de cent vint milions d’anys: la serralada de Tròpic. Es troba a 269 milles al sud de l’illa del Hierro i, en l’actualitat, Espanya reclama davant els tribunals internacionals una ampliació de les aigües territorials fins a les 350 milles, mentre que el Marroc les considera pròpies per estar a prop del Sàhara. Tròpic té una gran reserva de minerals rics com el tel·luri, el cobalt i les terres rares (grup d’elements químics amb nombroses aplicacions industrials), de gran importància per al sector de la tecnologia verda. Les reserves mineres d’aquests elements sota la mar són 6.000 voltes més grans que les existents en el gruix de l’escorça terrestre. Al costat d’aquest volcà adormit es troben muntanyes com el Bimbache, Echo, The Paps i Drago, que formen part d’una cadena muntanyenca submarina, on les reserves subaquàtiques de níquel i plom també són molt importants.

Amb la tecnologia actual resulta impossible extraure’n els minerals, però els especialistes confirmen que en vint o trenta anys això resultarà viable. El cobalt és bàsic per a la fabricació de les bateries elèctriques per als cotxes, les terres rares són imprescindibles per a obtenir imants per als molins de vent i el tel·luri és un element necessari per a construir els panells solars. És una lluita pel control de les tecnologies del futur que enfronta, una vegada més, Madrid i Rabat i, en cada topada diplomàtica, el govern de Marroc amenaça amb afluixar les vies de l’emigració il·legal via Canàries i la fossa del Mediterrani. Tota una advertència abans de reobrir el meló de la reclamació territorial de les ciutats de Ceuta i Melilla. I de reüll, també de les Canàries.

L’arena del desert omple les platges

Anselmo Fariña declara des de Tenerife que l’espoli arriba fins i tot des del sector de l’arena del desert per a reomplir les platges de Canàries i, en més d’una ocasió, les de Mallorca. Però, sobretot, per a destinar-la al sector de la construcció i dreçar camps de golf. Existeix tota una infraestructura d’extracció d’arena en l’entorn del desert de Dakhla i de les dunes pròximes d’Al-Aaiun que es transporta en vaixells especials fins a cinc ports canaris: Arinaga i Arguineguín (port d’El Pajar), al sud de Gran Canària; Santa Cruz de Tenerife, Arrecife a Lanzarote, i el port d’El Rosario, a Fuerteventura. Les illes, d’origen volcànic, tenen bones platges, però bàsicament són de pedra. La platja de Las Teresitas, la d’Abama o la del Camisón, totes a Tenerife, han estat «reconstruïdes» amb dunes d’Al-Aaiun. Caldria afegir en la llista en la península la platja de Carboneras, a Almeria.

Sahara_web4

Existeix tota una infraestructura d’extracció d’arena en l’entorn del desert de Dakhla i de les dunes pròximes d’Al-Aaiun, que es transporta en vaixells especials fins a cinc ports canaris. Les illes, d’origen volcànic, tenen bones platges, però bàsicament són de pedra. La platja de Las Teresitas, la d’Abama o la d’El Camisón, totes a Tenerife, han estat «reconstruïdes» amb dunes d’Al-Aaiun. / Anselmo Fariña

Segons els informes facilitats per l’associació canària ACAPS, un dels patrons del negoci, per concessió reial, és l’alcalde sahrauí col·laboracionista de l’Al-Aaiun ocupat, Moulay Hamdi Ould Errachid. Aquest també és propie­tari d’empreses dedicades a la fabricació de farina de peix, pren part en la facturació de la distribució nacional de combustibles i és l’amo d’una fàbrica de formigons especials ubicada al moll marítim d’Al-Aaiun per a «fer caixa» en el gran negoci de l’ampliació del port de la capital de l’antiga colònia espanyola. L’alcalde pertany a una antiga nissaga política que ha exercit el poder des de sempre al Sàhara amb el beneplàcit de Rabat. Altres companyies propietàries són conglomerats d’empreses, algunes amb bandera panamenya com Arabella Enterprises, que, malgrat el seu nom, és canària. Són companyies que exporten arena a la Unió Europea i a països africans com Cap Verd per a fer morter, asfalt o directament per a fabricar materials bàsics de construcció. Yecasa és l’empresa de la família de l’empresari Enrique Delgado, que importa bona part de l’arena sahariana. I ho fa amb la inestimable ajuda del «propietari» de les dunes d’arena daurada, l’alcalde d’Al-Aaiun. Altres empreses com el grup Secil, Yesos de Canarias, Ceisa i Holcim, amb desenes de subcontractes, monopolitzen el negoci de la venda d’arena de les dunes costaneres del desert. Segons les investigacions realitzades per ACAPS, cada any s’exporten il·legalment unes 200.000 tones d’arena des del Sàhara. Però Fariña assegura que la xifra real podria ser del doble dels comptes oficials. La llei canària sobre importacions d’inerts del continent africà destaca que aquests materials han de ser revisats i desinfectats, només arribar a les Canàries, per a evitar la introducció d’espècies invasores. Anselmo Fariña deixa ben clar que el govern canari fa com qui no veu i en cap cas es compleix la normativa legal al respecte.

La llengua, la cultura i els somnis

Ahmed Ettanji és activista pels drets humans, periodista i president d’Équipe Média als territoris ocupats. El seu objectiu és trencar el bloqueig informatiu que la monarquia semifeudal alauita exerceix sobre el Sàhara. «Els sahrauís també són una espècie en extinció, com les plantes i els animals. Hi ha gent en presó, joves que no poden estudiar, ciutadans que no poden treballar, famílies que no es veuen des de fa anys. La repressió és total», afegeix convençut.

Per a l’antropòleg Bahia M. Awah passa el mateix amb la llengua: «Acaben amb la nostra llengua, que no és la mateixa que la dels marroquins. Nosaltres parlem hassania, un híbrid entre algunes llengües africanes i l’antiga llengua aràbiga. Els marroquins parlen el dàrija, un dialecte berber, no àrab, que barregen amb lèxic àrab.» I agrega: «Després del colonialisme francès i espanyol, ara la potència administradora ensenya als nens i les nenes una llengua imposada, unes cançons importades, una història feta a mesura de l’administració colonial. I, al cap dels anys, els joves ja no es reconeixen en el seu poble. Han canviat la música, els vestits, els ritus de les bodes i els soterrars. La llengua i els costums també formen part de l’equilibri ecològic, cada vegada que desapareix una cultura s’empobreix més el món. En un congrés d’antropologia sahrauí, celebrat fa uns mesos, es qualificava aquesta política de culturicidi, la mort programada del nostre patrimoni immaterial… i també del material.»

«El banc pesquer sahrauí suposa el 78 % de la pesca global del Marroc i és un dels més grans i rics del món»

Bouh Semlali és un sahrauí musulmà amb discapacitat que, amb la seua actitud resilient, ha encapçalat un moviment per salvar l’església colonial espanyola del Carmen a Dakhla i ha aturat les màquines de l’exèrcit que pretenien assolar-la. L’edifici es manté en peu en l’actualitat i Bouh Semlali acull en l’església, cada dia, els subsaharians que treballen temporalment a Dakhla. «Volen esborrar-ho tot, construir un nou país de dalt a baix, estan acabant amb la història de la nostra literatura, de la nostra poesia! Han destruït inclús les tapes de ferro del clavegueram amb les lletres en castellà en les principals ciutats sahrauís. Una bogeria!», manifesta amb impotència Bahia M. Awah.

La situació bèl·lica aviva la inseguretat i afecta la investigació del món antic i l’arqueologia. Joan Clarke, professora de la Universitat d’East Anglia, i Nick Brooks, un investigador independent, van treballar sobre el terreny durant vuit anys en la zona lliure del Sàhara. Observaren el paisatge, feren excavacions i investigaren imatges de satèl·lit de Google Earth i les seues conclusions van aparéixer publicades en el llibre L’arqueologia del Sàhara Occidental: Una síntesi del treball de camp, 2002 a 2009 (Oxbow Books, 2018). Des de fa dècades, els investigadors han trobat al Sàhara nombroses estructures de pedra de diferents formes i grandàries d’una antiguitat mil·lenària. S’han descobert vora 500 construccions en una àrea de tan sols 9 km2 al costat de la ciutat de Tifariti. No hi ha temps ni diners per a investigar aquests monuments ni les pintures rupestres que existeixen a l’abric de coves i roques.

Els fills dels núvols

Al desert d’Oued Ed-Dahab, a prop de la costa atlàntica, Habibullah Dlimi cria dromedaris amb ajuda de les noves tecnologies. Amb el seu jeep i el GPS del seu telèfon controla el ramat que vigila i cuida una colla de pastors que ha contractat. Dlimi té família als campaments de Tindouf, però ha triat quedar-se en els territoris ocupats. Pot citar, com mana la tradició, els noms de cinc generacions dels seus avantpassats. Un dromedari costa 120.000 dírhams, uns 1.900 euros: «Qui no té un camell, no té res!», assegura de forma vehement. Ven la llet, molt apreciada, com la seua carn. Enyora el temps d’un país sense fronteres, quan les famílies només seguien el ritme dels ramats i els senyals dels núvols. A tot el Sàhara Occidental encara queden 6.000 pastors, 105.000 dromedaris, que al desert anomenen també camells, i més de mig milió d’ovelles i cabres.

Espanya va abandonar la colònia en 1976, va buidar els cementeris i es va endur els seus morts. Des de fa gairebé cinquanta anys, els homes i les dones sahrauís denuncien la separació de les famílies i l’existència d’un mur que els impedeix l’accés als recursos naturals que els són propis. Una barrera d’arena reblida de mines manté tancats en el desert com a autòmats els «fills dels núvols», els pastors que van perdre la casa, la terra i el ramat. Esperar, resistir esperant, com les plantes i els animals, és l’única cosa que es pot fer en un camp de refugiats del desert africà.

(Article actualitzat l’11 de juliol de 2022)

NOTA DE L'AUTOR: Els habitants del Sàhara Occidental i els exiliats de la diàs­pora sahariana miren atònits com la geopolítica torna a trair els anhels de llibertat de tot un poble. França, Alemanya, els Estats Units i Espanya donen suport en l’actualitat al Marroc. S’imposen els vells criteris unilaterals marcats pels interessos europeus i nord-americans. Tot això mentre el ric país del Sàhara Occidental és espoliat en contra de totes les sentències i resolucions dels tribunals europeus.

© Mètode 2022 - 113. Vida social - Volum 2

Periodista (València). Autor del llibre El Sàhara. La terra promesa (Alfons el Magnànim, 2019).

RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Jo i altres animals Els perquès de Mètode Notícies Focus verd
Sort by