Buscant entre els departaments de la Universitat de València en vaig trobar un que em va resultar especialment curiós: Psicobiologia. Una combinació de disciplines, vaig pensar, interessant per a aquells que ens agrada això d’aixecar la clàssica barrera entre lletres i ciències. Així li ho comente, tot just abans de començar, al director de la investigació, José Miñarro, qui m’adverteix que potser em sorprendrà. «No crec que hi trobes gaire contingut de lletres», em diu. I així és. Acompanyats de Marta Rodríguez, Asunción Aguilar i Manuel Daza, també investigadors i experts en diferents disciplines, s’inicia «La Conversa».
Una explicació senzilla d’allò que és el treball d’investigació que estan realitzant seria…
José Miñarro: Fonamentalment seria estudiar els mecanismes neurobiològics de l’addicció a les drogues. Aquest podria ser el títol.
Si algú, una persona del carrer, llegeix aquest títol potser es pense que hi ha certs mecanismes al nostre organisme implicats en l’addicció. És això cert?
J. Miñarro: És cert, és clar. A veure… les drogues hi són, es consumeixen. El problema derivat del consum de drogues és que el subjecte consumidor pot tornar-se addicte a aquestes substàncies, i això li farà canviar el funcionament del sistema nerviós.
Marta Rodríguez: Les drogues usurpen un mecanisme que tots tenim al cervell per mantenir-nos amb vida: la resposta davant els anomenats reforçadors naturals. Davant determinades situacions els humans tendim a repetir una conducta: menjar, mantenir relacions sexuals… fem una sèrie de coses que són imprescindibles per garantir la supervivència. Aquest sistema de reforçament, que ens permet subsistir com a espècie, és el sistema sobre el qual actuen les drogues. Aquestes el faran servir en el seu benefici, de manera que, quan una persona és addicta, aquesta ja no respon als reforçadors naturals habituals, com el menjar o el sexe, sinó que treballarà en benefici d’aquesta droga, com si fóra el seu esclau.
J. Miñarro: Pensa que quan dia a dia un subjecte utilitza reforçadors naturals usa les vies sensorials: vista, oïda, tacte, olfacte i gust. En canvi quan es parla de drogues es tracta d’un estímul directe al sistema nerviós central.
M. Rodríguez: No hi ha filtres, va directament a les neurones.
J. Miñarro: I com que no hi ha filtres l’acció sobre el sistema nerviós és tan forta que el modifica.
M. Rodríguez: D’una manera, quasi podríem afirmar, permanent.
«Cadascú tenim una genètica i un desenvolupament ambiental. Això forma un conjunt que determina el nivell de vulnerabilitat enfront del consum de drogues»
Al seu parer són més determinants en l’addicció a les drogues els factors socials, com puguen ser les tendències i les modes adolescents, que els factors biològics de què estem parlant?
J. Miñarro: Tots dos són importants.
Asunción Aguilar: Depèn del subjecte. El factor genètic, biològic, té molta importància però l’ambient també té el seu pes. Es tracta d’una interacció, no es pot separar.
M. Rodríguez: Tots no som igual envers les drogues, cadascú tenim una genètica i un desenvolupament ambiental. Això forma un conjunt que determina el nivell de vulnerabilitat enfront del consum de drogues.
Com més bitllets tens per jugar la loteria, més alta és la probabilitat que et toque. Podria ser aquest un símil, on els bitllets totals són la suma dels factors genètics i els socials que té cadascú?
M. Rodríguez: Bé, podria ser una manera simplificada de representar-ho. Per exemple, consumir alcohol o cannabis en edats anteriors als tretze anys és, com tu dius, tenir més bitllets per a ser addicte.
Manuel Daza: Amb aquest exemple que poses, tu pots comprar tota la teua vida bitllets de loteria i no tocar-te mai. En canvi hi ha la possibilitat que comprant-ne un de sol et toque.
Per tant, tot queda en la probabilitat.
J. Miñarro: Sí. En els factors que determinen que aquesta augmente o minve.
M. Rodríguez: El que és evident és que a més consum de drogues, més probabilitats. Aquest és el factor principal. Si mai no en consumeixes, la probabilitat és nul·la.
Hi ha un estudi de l’ONU que revela que Espanya és el líder mundial en consum de cocaïna, amb un 3% de la població entre 16 i 64 anys. Quins resultats han obtingut en la seua línia d’investigació sobre aquesta droga?
A. Aguilar: En són molts…
Els més importants?
J. Miñarro: Per exemple, l’experiència prenatal amb el consum de cocaïna canvia el sistema de reforçament i farà que aquests subjectes tinguen una resposta diferent, més vulnerable a l’addicció.
M. Rodríguez: Experimentant amb ratolins hem observat que quan el cervell està desenvolupant-se és molt més susceptible a patir canvis causats per drogues, en aquest cas la cocaïna. L’adolescència és un mal moment per consumir-ne.
En el moment en què consumeixes una droga ets més propens a consumir-ne d’altres?
J. Miñarro: En el moment en què consumeixes una droga pateixes un canvi en el sistema nerviós.
M. Rodríguez: I aquest sistema nerviós ja respondrà sempre d’una altra manera perquè ha experimentat un estímul desmesurat en consumir drogues i, com que ja no és «verge», no respondrà igual.
Quin tipus de fàrmac intenten trobar per combatre l’addicció?
A. Aguilar: Estudiem sobretot antagonistes del glutamat, un sistema de neurotransmissió que, de manera indirecta, canvia els nivells de dopamina, el neurotransmissor que fa que els reforçadors naturals ens agraden. Si no ens agradara menjar moriríem de fam, per tant, el que fa la dopamina és garantir la supervivència. Les drogues, per la seua banda, pugen els nivells de dopamina. Per això ens agraden, no podem evitar-ho.
M. Rodríguez: El sistema dopaminèrgic, com a diana terapèutica, és dolent.
A. Aguilar: La idea és modificar-lo indirectament, per no afectar-lo d’una manera agressiva. Hem provat, com ja he dit, amb antagonistes del glutamat.
J. Miñarro: Intentem controlar la recaiguda en el consum de drogues, i pensem que el sistema glutamatàlgic hi està molt implicat.
A. Aguilar: La veritat és que sembla prometedor per a algunes addiccions.
Aleshores les expectatives són optimistes?
A. Aguilar: Uff… és molt difícil
M. Rodríguez: És complicat perquè una persona addicta va establint una sèrie d’aprenentatges a mesura que consumeix. I aquests aprenentatges, que és l’àmbit sobre el qual actuarien els fàrmacs en què investiguem, són molt difícils de revertir. Qualsevol estímul associat a la droga que reba una persona en abstinència possibilita una recaiguda en el consum. Un exemple: una persona que ha deixat de fumar sentirà, després de dinar, una necessitat gran d’encendre’s un cigarret.
J. Miñarro: Per això l’addicció, i açò és molt important, no és un problema de voluntat ni de moral, és un problema que té una base biològica. Aleshores els tractaments han de ser, òbviament, farmacològics.
M. Daza: Cal recordar, a més, que els canvis que una droga duu a terme al sistema nerviós poden fer que l’organisme no torne a ser el mateix.
M. Rodríguez: Pot arribar a canviar l’ADN, l’expressió genètica, un fet pràcticament irreversible.
I pot arribar el moment en què l’addicció es controle de manera mèdica?
A. Aguilar: Jo de moment ho veig prou llunyà. Pense que amb un tractament eficaç ja podríem estar ben satisfets.
