«Cal parlar de manera oberta i sense judicis del consum de drogues»

Entrevista a Oihan Iturbide

Editor de Yonki Books

Oihan Iturbide

Oihan Iturbide és biòleg clínic (Pamplona, 1977) i editor en Next Door Publishers, editorial de divulgació científica que va fundar en 2014 juntament amb Laura Morrón. Des dels inicis, Next Door Publishers ha publicat desenes de títols amb una gran diversitat de temes i de formats, tenint present també el públic infantil i juvenil, i sense esquivar debats de fons de la pràctica científica o de la història de la ciència. En 2021, Oihan Iturbide impulsa Yonki Books, un projecte que inclou un segell editorial, però també una sèrie d’entrevistes en format pòdcast i fins i tot clubs de lectura. Tot amb un objectiu: parlar de manera pública i sense prejudicis de les addiccions, tant a les substàncies com les referents a la conducta. Tal com diu en la seua pàgina web, «tots som yonkis i la idea és resignificar la paraula perquè incloga tots els addictes que hem necessitat consumir per a sobreviure».

El novembre passat, Yonki Books va rebre el Premi Prismas en la categoria de nous mitjans de l’edició de 2022. Parlem amb Oihan Iturbide d’aquest projecte amb diverses capes que, segons ens conta, conjumina el seu perfil professional amb el personal, i que naix després d’un procés de «maduració» en la seua manera d’entendre les addiccions i el context social en què aquestes proliferen.

Amb quin propòsit naix Yonki Books?

Amb Yonki busque sobretot generar un diàleg públic i divers entorn de l’addicció i les drogues. Sempre hem tingut dos relats sobre aquest tema: d’una banda, el relat de la prohibició i la confiscació. D’una altra, la història del drogoaddicte que es rehabilita. Cap dels dos és representatiu de la realitat, perquè un percentatge enorme de la població ens droguem amb alcohol, per exemple. Partint d’ací, per a mi era molt important començar a parlar que l’ésser humà ha necessitat sempre consumir substàncies per a poder generar-se certs estats que l’ajuden a viure. I algunes de les drogues que ha desenvolupat per a això generen problemes en la persona, de vegades molt ràpidament, altres de forma més lenta… I algunes fins i tot no desemboquen en problemes patològics. Crec que cal parlar de manera oberta i sense judicis del consum de drogues per a reduir els riscos que impliquen.

I d’acord amb aquest objectiu, quins títols esteu publicant?

D’una banda, estem publicant obres més divulgatives sobre temes com les bases biològiques de la drogoaddicció, les aproximacions polítiques al consum de drogues o també la reducció de riscos, una qüestió que apareix en els anys vuitanta amb l’auge de l’heroïna i que hi va provocar un gran escàndol. Aquest enfocament parteix del fet que les drogues no desapareixeran i, per tant, cal buscar maneres de consumir-les que suposen assumir menys risc. Ací a Espanya no ha calat molt aquesta perspectiva: hi ha un parell d’organitzacions que treballen en aquesta línia i han rebut molta «llenya», fins i tot se les ha acusades d’encoratjar el consum. D’altra banda, també estem donant molt pes als llibres testimonials, que en ser vivències tan personals no proposen una cosa necessàriament provada des de l’evidència científica. Per exemple, si algun escriptor o escriptora explica que tal tractament que ha seguit és perfectament eficaç, és una afirmació basada en la seua experiència. Potser a una altra persona no li funciona.

«L’ésser humà ha necessitat sempre consumir substàncies per a poder generar-se uns certs estats que l’ajuden a viure»

Quins relats trobem en aquests testimonis?

Hem tocat molts tipus d’addiccions: alcohol, cocaïna, benzodiazepines… Però de moment totes les històries encaixen en el relat habitual. Algú està en l’«infern» de la droga, es posa en tractament i en surt. No hi ha escala de grisos; per exemple, algú que decideix deixar de consumir les drogues d’una manera per a fer-ho d’una altra. Hi ha addictes que decideixen no deixar de consumir i que han aconseguit que l’impacte en les seues vides de fer-ho no haja sigut tan profund. Però portar una idea així al debat social és molt delicat, fins i tot algú podria dir que és perillós. Per tant, hi ha més por i més estigma encara sobre aquest tema. M’està costant trobar relats que es desvien del «clàssic», la veritat.

En canvi, en el pòdcast sí que estem sentint una gran diversitat de veus.

Sí, en el pòdcast estic tenint més sort. He tingut a persones que treballen el tema des de la neurobiologia, altres que aposten per la reducció de riscs, gent que defensa que l’addicció és una malaltia, gent que diu que no ho és… Una diversitat que m’ha costat algunes crítiques, però per a mi generar aquest diàleg és molt important. Per exemple, en el tema de si l’addicció és una malaltia o no, m’interessa que parlem de per què no hi ha consens en la comunitat científica al respecte. Per què durant tants anys s’ha dit que és una malaltia cerebral i ara es diu que és un trastorn de l’aprenentatge? Quantes polítiques s’han fet d’acord amb considerar l’addicció una malaltia cerebral? Als Estats Units, quanta inversió en investigació s’ha destinat a buscar fàrmacs que puguen frenar un procés d’addicció partint d’aquesta premissa? El pòdcast em permet plantejar totes aquestes qüestions i moltes més amb menys rigidesa. La meua intenció és incorporar-hi encara major diversitat de veus.

D’altra banda, què creu que aporta divulgar sobre addiccions des d’una perspectiva científica?

Em sembla que aporta seguretat. Dins de tots els discursos que hi ha, tan variats, la biologia ens dona una base sòlida. Ens proporciona un relat biològic del que ens passa quan estem en un procés d’addicció. I és clar que, a mesura que s’investiga, aquests relats s’hi van ajustant. I tampoc podem basar els processos terapèutics exclusivament en ells. Però crec que la biologia pot ajudar la persona addicta a entendre què li ha passat sense caure en aquest sentiment de culpa tan fort i tan típic de les nostres societats judeocristianes. Són estats de molta desesperació i busques respostes a tot arreu, i crec que la biologia és la que millor pot respondre a certes preguntes fonamentals.

Oihan Iturbide durant la seua intervenció en el congrés Naukas 2022, celebrat el passat setembre a Bilbao. / Imatge cedida per Oihan Iturbide

De fet, explica que va estudiar biologia per a entendre la seua experiència amb l’addicció. Com va ser arribar amb tota la seua vivència a una carrera acadèmica?

El primer any va ser molt dur per a mi. Tenia la sensació d’estar aprenent un codi de llenguatge diferent. Per un moment, vaig pensar que m’havia quedat ximplet per la droga [rient]. Però a mesura que anava estudiant, m’anava fascinant amb el mètode científic i com ens permet obtenir respostes. Em va impactar. Jo venia d’un submon de la droga, del moderneo i del tecno català, i de sobte estava en un entorn acadèmic, ple de persones interessades en coses molt «rares». Però llavors em vaig adonar que totes elles es feien preguntes molt importants sobre com funciona la naturalesa, i que tenien una capacitat d’observació que jo no tenia. La drogoaddicció és una experiència molt interna, estàs molt focalitzat en tu mateix. Llavors, va ser quasi com una revelació, el descobriment que hi havia un altre llenguatge en el món.

I veient-ho una mica des de l’altra banda, creu que la investigació científica incorpora prou els testimonis de persones addictes o de les seues famílies a l’hora de plantejar línies d’investigació?

És una bona pregunta, però no tinc clar que la ciència haja de fer això. El testimoni personal sempre enriquirà el procés, però també considere que pot generar un cert biaix. Sabem que els científics no són éssers de llum i que també estan condicionats, per descomptat. Però, per exemple, si resulta que una persona dirigint un projecte té una perspectiva molt tancada del que és la malaltia o trastorn, potser pren una direcció poc flexible, o no considera altres hipòtesis… En qualsevol cas, crec que en qualsevol disciplina és important tindre una diversitat d’opinions.

Tant en els títols publicats per Yonki Books com en el pòdcast posa molt d’èmfasi a explicar també la perspectiva de les famílies de les persones addictes. Què creu que aporta visibilitzar-la?

Amb la persona addicta és difícil empatitzar si no has tingut tu també algun problema amb les drogues, però pràcticament tothom empatitza amb la família. Fins i tot identifica en la seua pròpia conducta actituds que veu en el familiar d’un addicte. El familiar d’un addicte anteposa en tot moment la necessitat de l’altre a la pròpia, i fins i tot renuncia a la seua pròpia vida per la vida de l’altre. A vegades ens situem en nivells disfuncionals. Així, em sembla que són testimonis molt valents, per l’estigma terrorífic que encara persisteix, i a més molt generosos. Sobretot, quan parle amb persones que han començat o han fet un procés per a comprendre la situació que viuen els seus familiars amb un problema d’addicció. Crec que tenen molt a aportar al debat i el seu testimoni pot ajudar també a altres persones a identificar si un familiar o ésser estimat té aquest problema. Per a mi la família és una de les potes més importants del projecte Yonki.

Sobre el tema de l’estigma, aquest està sobretot relacionat amb la idea que l’addicció és un problema de voluntat individual. Creu que aquest tòpic persisteix?

Crec que des de la part intel·lectual, la qüestió ha evolucionat cap a altres postures. Però des de l’emocional, no. Quan veiem un borratxo al carrer, un heroïnòman o un ludòpata, el més probable és que sentim por i no compassió cap a aquesta persona.

Per què creu que passa això?

Bàsicament perquè el que veiem al carrer és ja el més escandalós. És possible que tingues amistats que, quan eixiu a prendre una cervesa, igual se’n prenen tres, o que si estan nerviosos, es fan un vinet. Però en principi, això no et generarà malestar, perquè cal estar-hi molt pendent o saber del tema per a identificar patrons de consum problemàtic o d’addicció. Si la cosa no arriba a punts molt extrems, és probable que no te n’adones mai. En canvi, la persona que veus al carrer ja està molt malament i fins i tot et pot fer por. Al final, els éssers humans som mamífers i sentirem por si veiem un individu que no sabem per on ens eixirà. Per això, per a mi és important recordar que els addictes estem per tot arreu i que fins i tot podem semblar gent molt funcional. Però no hem interioritzat aquesta realitat. El gran repte el tenim aquí.

Es donen casos d’autoestigmatització, tant de la persona addicta cap a ella mateixa o cap a altres persones addictes?

Sí, moltíssim. En la meua experiència, mai he viscut l’autoestigma, la ionkifòbia, però m’adone que molts companys sí que la senten. Oculten la seua situació, per por de ser jutjats pels altres i a possibles discriminacions, per descomptat, però generalment hi ha també un punt molt fort de judici cap a u mateix. D’una banda, hi ha persones que no aconsegueixen perdonar-se per les coses que van fer sota els efectes de les drogues. D’altra, siga com siga el cas particular, com a societat tenim molt ficat en el cervell que els ionquis són persones dolentes, mentideres, manipuladores… Per tant, el tòpic que arrosseguem tots sobre el que significa ser ionqui es mescla amb la culpa o la vergonya, que són molt poderoses.

«El model d’atenció a les persones amb addiccions està canviant en la sanitat pública, però no hi ha prou recursos»

Les persones addictes troben suficient suport en la sanitat pública per a iniciar un procés de recuperació? Entenent recuperació com assolir un cert nivell de benestar personal, a més de deixar de consumir.

Aquesta qüestió em produeix molta tristesa perquè, d’una banda, veig que el model d’atenció a les persones amb addiccions està canviant en la sanitat pública, i això és molt positiu. S’està adoptant una perspectiva molt més interdisciplinària, adoptant fins i tot enfocaments com la reducció de riscos, una cosa que era impensable a Espanya. Però no hi ha suficients recursos. Fa poc vaig entrevistar en el pòdcast Eva Tenorio, de Projecte Vida, que deia que si la salut mental està a la cua de la sanitat, les addiccions encara estan més per darrere. No obstant això, és un problema cada vegada major i acabarà repercutint en el benestar del país.

Ha identificat que hi haja discursos o promeses pseudocientífiques entre les eines que s’ofereixen a les persones addictes per a recuperar-se?

Sí, les teràpies sense evidència científica sempre aconsegueixen aparèixer per algun lloc. A Espanya hi ha poca oferta perillosa en aquest sentit. En els centres de rehabilitació potser inclouen alguna pseudoteràpia complementària per a fer més cosmètic el seu programa. En el cas de l’addicció, moltes vegades, el que ocorre és que la persona addicta no ha dedicat un minut a cuidar-se des de fa anys. Llavors, per exemple, si fa una sessió d’acupuntura, és possible que note una millora, però això no tindrà res a veure amb la teràpia en si, sinó que s’ha dedicat aquest espai a si mateixa. Però ací, com deia, no hi ha llocs que pretenguen curar l’addicció amb homeopatia, per exemple, com sí que ocorre en altres països.

Hi ha una percepció molt baixa de l’alcohol com a substància el consum de la qual comporta riscos per a la salut, a pesar que l’evidència científica ens indica el contrari. Per què es resisteix aquesta visió a mutar?

Sobre aquest tema, culpar els interessos polítics, econòmics, la indústria de l’alcohol… Però la veritat és que crec que hi ha un element de base i és que l’alcohol ens ajuda a regular-nos, quasi com una automedicació. És molt difícil lluitar contra una substància que produeix tant de «benestar», en el sentit que milions de persones regulen l’estrès amb una copa de vi, amb una canya… Què passaria si no pogueren fer-ho? Això és un gran problema, perquè l’alcohol té un impacte sobre la salut més enllà de poder desenvolupar una addicció: malalties cardiovasculars, diferents tipus de càncer… Però crec que mentre no trobem altres maneres de regular-los, l’alcohol continuarà consumint-se. Per això jo sempre parle de la reducció de riscos. Sabem que l’alcohol és dolent per a la salut; fins i tot qui diu que prendre’s una copa de vi al dia és bo, sap que no és veritat. Però de moment és clar que continuarem bevent. Què fem per a evitar els efectes més brutals de l’alcohol en la salut pública? Potser el ministeri ens hauria de dir clarament quina quantitat d’alcohol comporta menys riscos, assumint que el risc mai és zero. Però això no es fa perquè seria una ruïna per als bars. És realment un tema molt complex, i va més enllà de la vessant cultural.

«Abans el tabac tenia molt de glamur, però les polítiques públiques en van canviar la percepció general»

Així i tot, creu que des de la cultura es romantitza el consum d’alcohol? En pel·lícules, sèries, música…

És que el consum d’alcohol es pot representar de forma molt decadent, però també de forma molt xic [rient]. I també passa en les xarxes socials: les fotos amb el vinet i la canya, i tot el postureig en general amb l’alcohol. Fins quan durarà això? El cas és que tenim un exemple de tot això amb el tabac. Abans era molt cool estar amb la cigarreta, tenia molt de glamur. Però gràcies a les polítiques públiques, ha canviat la percepció pública respecte a una droga, i de manera espectacular. Però ha d’haver-hi una voluntat en aquest sentit, o una alternativa. Tinc la impressió que pot haver-hi una substitució de l’alcohol pel cànnabis i que, si no es regula com es deuria, deixarem de romantitzar l’alcohol per a romantitzar el cànnabis. El que no veig possible és que un ésser humà estiga sense consumir algun tipus de substància, almenys de moment.

Llavors, deixant de costat un prohibicionisme extrem o la criminalització del consum, què podem fer, col·lectivament, per a combatre la vulnerabilitat social cap a les addiccions?

Partim d’un lloc molt difícil per a respondre a aquesta pregunta, perquè vivim en un individualisme molt tremend. Fins i tot l’experiència de drogar-se, com deia abans, és molt individual. De l’alcohol es diu que ajuda a sociabilitzar, però un consum problemàtic es fa ja des de l’aïllament i amb el cànnabis passa el mateix. Així que crec que el que podem fer és ajudar perquè la gent puga parlar del que viu: les famílies, les persones que consumeixen. I que puguen fer-ho sense por. I no em referisc només a persones que ja han desenvolupat una addicció, sinó al fet que un amic puga dir-nos que no concep eixir a sopar sense vi, o que ha hagut de fer-se una ratlla per a aguantar el dia. Això ens ho dirà si s’ha fet tres cafés, però no amb la cocaïna, perquè temerà el nostre judici. I és inevitable jutjar, perquè socialment estem configurats per a fer-ho, però podem canviar-ho. A mi m’agradaria anar cap a això. Crear un espai segur per a poder parlar aquestes coses sense caure en judicis de valor. Potser és una cosa molt utòpica ara mateix, però amb el tema de la salut mental ho estem fent. Les persones contant els seus problemes, els seus processos de teràpia… estan normalitzant molt parlar d’aquestes qüestions, i espere que el tema de les addiccions vaja tot seguit. Així que em sembla que l’única cosa que podem fer és parlar-ne, parlar-ne i parlar-ne, generar debat públic respecte a les drogues i a les addiccions. Aquesta és la meua perspectiva, des del meu projecte. Probablement hi ha persones que pensen diferent. Però crec que ara l’important és expressar-nos, visibilitzar-nos.

© Mètode 2022
Periodista i traductora, revista Mètode.