Les altres epidèmies

5.000 de cada 100.000 persones. Aquesta és la incidència de consumidors de risc d’alcohol a Espanya. És cert que no és comparable amb les dades de COVID-19 que aborden nous casos en cada estadística, però ara que vivim més acostumats a dades poblacionals, aquesta no ens pot deixar indiferents. Encara és més preocupant si afegim que a Espanya l’alcohol va ser el cinquè factor de risc de mort en 2017. En altres paraules, 31.586 persones podien no haver mort si eliminàrem el consum d’alcohol.

Parlar de consum d’alcohol i d’alcoholisme en la nostra cultura és encara un tema complicat d’abordar. Consumir alcohol no té per què ser un risc, no obstant això, la nostra societat porta aquest missatge a l’extrem i fins i tot el seu consum en grans quantitats es troba normalitzat com a part de l’oci. De fet, la percepció de risc de consum d’alcohol episòdic en grans quantitats (tipus afartada o botelló) és molt baix i la majoria de la gent no ho percep com a conducta de risc (Vegeu enquesta EDADES 2017 i 2019. Pla Nacional sobre Drogues). A més, el confinament ens ha demostrat que oci i beure alcohol van de la mà. En absència d’oci i contacte social la majoria de persones d’entre 18 i 25 anys van deixar de consumir alcohol.¹ D’altra banda, parlar d’addicció a l’alcohol, alcoholisme o trastorn de consum d’alcohol ja és més greu. No podem negar que existeix un estigma associat a aquests conceptes i que quan parlem d’alcoholisme ens ve a la ment la imatge d’un borratxo al carrer, estereotip bastant allunyat de les moltes realitats de l’addicció a l’alcohol. Aquest és potser un dels problemes més importants que sorgeixen quan ens enfrontem a l’alcoholisme. L’estigma associat impedeix parlar obertament d’això i fins i tot pot arribar a subestimar l’impacte del trastorn de consum d’alcohol en la població. De fet, comencem a registrar dades de consum de risc a Espanya a partir de l’any 2009. Fins llavors, les enquestes nacionals només recollien dades generals de consum. L’estigma també impedeix qüestionar els hàbits de consum per a detectar precoçment el risc, la qual cosa es tradueix en un menor accés a tractament especialitzat i un agreujament de la malaltia. De fet, l’estigma contribueix a l’agreujament de la malaltia de manera individual, ja que l’individu amb problemes de consum d’alcohol, etiquetat com a alcohòlic, es veu abocat a l’aïllament social i al consum compulsiu d’alcohol.

«Parlar de consum d’alcohol i d’alcoholisme en la nostra cultura és encara un tema complicat d’abordar»

Sí, de la malaltia. Aquesta és potser una altra de les pedres angulars de l’èxit cap a l’accés i tractament adequat. Fa dècades que la ciència ens ha demostrat que el trastorn de consum d’alcohol és una malaltia crònica i recidivant, que cursa amb alteracions del funcionament i fins i tot de l’estructura de les neurones de nuclis cerebrals encarregats de l’autoregulació, el processament de la recompensa, de l’estrès i de l’estat d’ànim i les emocions. Dades que, avui dia, encara estan incompletes i no ens permeten conèixer la complexitat de l’acció de l’alcohol sobre el cervell, cosa que fa que les teràpies farmacològiques, com a suport de l’abordatge psicoterapèutic, no presenten l’efectivitat desitjada. En aquest sentit, encara necessitem fer un major esforç per comprendre per què hi ha individus vulnerables a desenvolupar alcoholisme, quins factors incrementen aquesta vulnerabilitat i quines són les diferències de gènere que poden impactar en aquests factors. Actualment sabem que hi ha polimorfismes genètics associats a l’alcoholisme, i que altres factors psicosocials, o l’estrès són clau en el desenvolupament o en les recaigudes en el consum compulsiu d’alcohol. No obstant això, hi ha altres factors que encara necessitem explorar amb major profunditat. Són, per exemple, l’existència d’altres malalties neuropsiquiàtriques o la presència de dolor físic o emocional que poden promoure l’ús de l’alcohol com a automedicació (Vegeu Lorente et al., 2020; Robinson et al., 2009). Desgraciadament, i a conseqüència de la pandèmia, s’està observant un increment de la incidència de malalties neuropsiquiàtriques, i per això no hauríem de tornar a subestimar la possibilitat que s’acompanyen d’increments en el consum de risc d’alcohol.

Conèixer detalladament els mecanismes neurobiològics que determinen un increment en el risc de trastorn de consum d’alcohol en homes i en dones ens permetrà desenvolupar teràpies més adequades i individualitzades per a cada tipus de pacient. Però no ens oblidem de desterrar l’estigma que paralitza la nostra capacitat preventiva, perquè, com en qualsevol altra malaltia, la clau és prevenir, no curar.