La primatologia japonesa

El 31 de març de 2022 tancava les portes el Primate Research Institute de la Universitat de Kyoto (PRI), un dels instituts d’investigació amb primats més prestigio­sos del món, amb més de cinquanta anys d’història. El motiu del tancament ha sigut una gestió econòmica deficient (amb un cost de vora 1.100 milions de iens, l’equivalent a uns 8,5 milions d’euros) ocorreguda entre el 2011 i el 2014 durant la construcció de dues grans instal·lacions per a ximpanzés, una al PRI i l’altra al Refugi de Kumamoto, del Centre de Recerca de Vida Salvatge (WRC en les seues sigles en anglès). Els fets van provocar, l’any 2020, l’acomiadament de qui llavors era director de l’institut i d’un segon investigador, a més de l’obertura d’expedients i l’emissió d’avisos a altres treballadors del centre. Posteriorment, es va posar en marxa un pla de «reorganització» que ha culminat amb la dissolució de l’institut, coincidint amb el final del curs acadèmic al Japó (Normile, 2021). A les antigues instal·lacions del PRI, a Inuyama, s’ha creat un nou centre d’investigació dedicat exclusivament a la neurociència i la genètica. No hi tenen continuïtat, però, els estudis sobre morfologia, desenvolupament, evolució, ecologia i conservació dels primats, que s’han traslladat a altres institucions, ni els de ciència cognitiva, que han desaparegut totalment, segons ha informat la Universitat de Kyoto en la seua pàgina web. De poc han servit les cartes que associacions acadèmiques com la Societat de Primats de Japó o la Societat Antropològica de Nipó han adreçat al rector de la universitat alertant sobre la pèrdua irreversible d’investigació científica que aquests fets poden suposar (Kawase, 2021).

Els orígens de la primatologia al Japó

La primatologia al Japó va nàixer el 3 de desembre de l’any 1948, quan un professor i dos alumnes van trepitjar la petita illa de Koshima amb la intenció d’estudiar els macacos japonesos (Macaca fuscata) que hi vivien. El professor, de la Universitat de Kyoto, era Kinji Imanishi (1902-1992), un biòleg que havia fet la seua tesi doctoral sobre els efemeròpters en un riu de Kyoto i, intrigat per la segregació espacial de les diferents espècies de larva, va interessar-se per la naturalesa de les relacions entre els organismes vius. Durant la Segona Guerra Mundial, Imanishi va estudiar el comportament social dels cavalls salvatges, a Mongòlia, i en tornar al Japó, l’any 1945, va prosseguir el seu treball amb els cavalls en semillibertat de la península de Toi. Aquesta vegada, però, l’ajudaven dos estudiants, Junichiro Itani (1926-2001) i Shunzo Kawamura (1924-2003). Un dia, mentre els estudiants observaven uns cavalls, se’ls va creuar un grup de macacos que va cridar la seua atenció. Pocs dies després, Imanishi, Itani i Kawamura desembarcaven a l’illa de Koshima decidits a esbrinar si aquells primats tenien algun tipus d’organització social (Matsuzawa i Yamagiwa, 2018; Yamagiwa, 2010).

Com que els macacos eren fugissers, l’entorn, escarpat, i la vegetació, espessa, Imanishi i els seus estudiants van decidir aprovisionar-los amb moniato, blat i soja a la platja de Koshima –l’únic espai obert de l’illa–. Per fi, el 1952 els macacos s’havien habituat a la presència humana. Llavors, els investigadors van identificar tots i cadascun dels individus (basant-se en característiques físiques com la forma, el color o les cicatrius), els van posar nom i van procedir a descriure amb cura les interaccions entre ells al llarg del temps. D’aquesta manera, van descobrir aspectes fins aquell moment desconeguts de la vida social dels macacos japonesos, com que formen grups mixtos de mascles i femelles, que tenen una jerarquia de dominància lineal (on un individu alfa domina sobre tota la resta d’individus del grup, el següent en la línia domina sobre tots excepte l’anterior, etc.); que la societat és matrilineal (les femelles es queden al grup on van nàixer mentre que els mascles se’n van abans d’arribar a la maduresa sexual) o que les femelles hereten el rang de les seues mares i, entre germanes, les més joves dominen sobre les més grans (Matsuzawa i McGrew, 2008; Yamagiwa, 2010). Un altre descobriment important va produir-se a conseqüència de l’aprovisionament. El 1953, Satsue Mito (1914-2012) va observar una femella jove rentant un moniato en un rierol (arran d’aquest fet, a aquesta femella l’anomenaren Imo, “moniato” en japonès). Amb el temps, la mare i dos companys de joc d’Imo, primer, i després progressivament individus més allunyats de la femella, van mostrar el mateix comportament. Els investigadors ho van interpretar com un exemple de «protocultura», un comportament transmès socialment (Hirata et al., 2008; Kawai, 1965).

El llegat d’Imanishi

Imanishi va estudiar l’estructura social i la transmissió cultural als macacos japonesos en un moment en què a Occident la societat i la cultura es tenien com aspectes exclusivament humans, ja que es consideraven lligats a processos cognitius complexos com la consciència, el llenguatge i la capacitat de compartir perspectives. En contrast amb això, els conceptes de societat i cultura d’Imanishi estaven basats en mecanismes de reconeixement, comunicació i aprenentatge senzills i, per tant, eren aplicables més enllà de la nostra espècie (Matsuzawa i Yamagiwa, 2008). (La influència del pensament oriental, amb un dualisme humà/animal menys marcat que l’occidental, potser hi va tindre a veure; De Waal, 2003). A més a més, Imanishi va posar a punt una metodologia d’observació del comportament –basada en l’habituació, la identificació de tots els individus i el seu seguiment al llarg del temps– que va donar bons resultats amb els macacos japonesos i que ha acabat emprant-se arreu del món (De Waal, 2003).

A dalt, illa de Koshima (prefectura de Miyazaki, Japó). Kinji Imanishi va arribar-hi en 1948 per estudiar l’organització social dels macacos, estudis que han continuat ininterrompudament fins l’actualitat. El perfil escarpat i la vegetació espessa de l’illa fan difícil l’observació dels macacos, excepte a la seua única platja, on Imanishi portava a terme els seus estudis./ Imatge: Anna Albiach Serrano

Més enllà de les seues contribucions conceptuals i metodològiques, a Imanishi cal reconèixer-li la creació de les infraestructures necessàries per a impulsar la primatologia al Japó i donar-li una dimensió internacional. Així, el 1956 va crear el Centre de Simis de Japó, a Inuyama, amb l’objectiu d’investigar l’evolució humana mitjançant l’estudi comparat dels primats. El 1957 naixia Primates, la primera revista sobre primatologia al món, també de la seua mà. I, el 1958, Imanishi i Itani van viatjar a Àfrica amb la intenció d’ampliar els seus estudis als grans simis, la qual cosa va resultar en l’establiment, el 1966, de l’estació de camp per a l’estudi dels ximpanzés de Mahale (Tanzània) –a la qual deu anys més tard s’afegiria l’estació de Bossou (Guinea)–. Finalment, el 1967, un any després de retirar-se com a professor de la universitat, Imanishi va fundar, juntament amb Itani, el PRI, un institut dedicat a l’estudi dels primats amb un enfocament multidisciplinari, que combinava el treball de camp amb els estudis en captivitat (Matsuzawa, 2003) i que acabaria sent un important referent per a la primatologia a escala mundial.

Primate Research Institute, primavera del 2010

La primavera del 2010, el PRI funcionava a ple rendiment. A l’edifici principal, de cinc plantes, els investigadors circulaven pels passadissos abarrotats de caixes plenes de documents i treballaven llargues hores als laboratoris i als seus despatxos. La residència per a investigadors, amb capacitat per a trenta persones, estava plena. A la secció de Llenguatge i Intel·ligència, dirigida per Tetsuro Matsuzawa –que en aquell moment també era el director de l’Institut–, se succeïen els seminaris de psicologia i els clubs de lectura. Un any abans s’havia creat el Centre de Col·laboració Internacional i Estudis Avançats en Primatologia (CICASP, en les seues sigles en anglès) amb l’objectiu de promoure les relacions amb l’estranger en matèria d’investigació i educació. Aquell any, en el marc d’un projecte anomenat «Orígens primats de l’evolució humana: Dels gens a la ment», les instal·lacions del CICASP van acollir durant tres mesos investigadors de diverses institucions estrangeres (Kyoto University, 2010). A sobre, al setembre tindria lloc al campus de la Universitat de Kyoto el XXIII Congrés de la Societat Internacional de Primatologia, que aquell any va comptar amb l’assistència i la participació de nombrosos primatòlegs d’arreu del món (Janson i Hrdy, 2011). Tot plegat, una magnífica oportunitat per a conèixer de primera mà el treball dels primatòlegs japonesos i per a reflexionar sobre els diferents enfocaments i maneres de fer en primatologia.

L’estudi del comportament i la cognició dels primats al PRI

Aquell any –i encara avui–, els treballs d’observació al camp prosseguien al Japó, en alguns casos sense interrupció des de temps d’Imanishi. L’aprovisionament dels primats salvatges s’havia reduït ja als anys vuitanta (Matsuzawa i Yamagiwa, 2018). Tanmateix, encara era possible observar els macacos rentant moniatos i blat a la platja de Koshima mentre els investigadors prenien nota del seu comportament (com en els vells temps, els reconeixien tots i se’n sabien les relacions de parentesc i socials, tot i que n’eren 113!). D’igual forma, al continent africà, els investigadors proporcionaven nous als ximpanzés de Bossou, que empraven pedres per tal de trencar-les. D’aquesta manera, els podien observar de prop i, fent un seguiment al llarg del temps, n’estudia­ven el desenvolupament i les possibles transmissions «culturals» entre grups de ximpanzés veïns (Matsuzawa, 2003).

A les instal·lacions del PRI també hi havia ximpanzés. Un grup de tretze individus que ocupaven un recinte a l’aire lliure de 700 m² amb un rierol, vegetació natural i estructures de fins a 15 m d’altura per a enfilar-s’hi. Així mateix, disposaven de recintes interiors amb funció de dormitori i d’altres on participaven en estudis cognitius. En aquests últims, hi havia pantalles tàctils connectades a ordinadors, i dispensadors automàtics amb trossets de poma (un dels aliments preferits pels primats). Durant les sessions d’estudi es podia veure els ximpanzés davant dels monitors resseguint seqüències de números amb moviments ràpids de mà mentre, de fons, s’escoltaven els sons electrònics associats a cada contacte amb la pantalla. Tot allò es devia a l’«Ai project» (Ai, “amor” en japonès, és el nom de la primera ximpanzé que hi va participar), un projecte nascut el 1977 amb l’objectiu d’estudiar la cognició dels ximpanzés (Matsuzawa, 2003). Concebut d’acord amb el que s’estava fent als Estats Units en aquell moment, a l’inici va ser un estudi sobre l’adquisició del llenguatge. Els investigadors van emprar un sistema de lexigrama controlat per ordinador, on els subjectes premien la tecla corresponent a un símbol quan veien un objecte, un color o un nombre i rebien una recompensa en cas que la resposta fos correcta. Aquell sistema permetia (en contraposició amb l’ús del llenguatge de signes) mesurar objectivament les respostes dels ximpanzés i comparar la seua actuació amb la d’altres espècies, incloent-hi els humans. Amb el temps, l’interès per l’adquisició del llenguatge va decaure i al PRI es van passar a estudiar altres qüestions, com la percepció, la memòria o el concepte dels nombres. La tecnologia, però, seguiria fortament present a les investiga­cions sobre cognició (vegeu Kano, Tanaka i Tomonaga, 2008; Kawai i Matsuzawa, 2000; Tomonaga i Kaneko, 2014).

Ximpanzé utilitzant una pantalla tàctil durant un estudi sobre cognició al PRI. Una de les particularitats de l’estudi de la cognició al PRI era l’abundant ús de la tecnologia, que permetia mesurar objectivament les respostes dels ximpanzés i comparar la seua actuació amb la d’altres espècies, com ara els humans./ Imatge cedida per Yuri Kawaguchi

Un altre aspecte del PRI que cridava l’atenció era la proximitat entre subjectes i investigadors. Abans del primer estudi, l’investigador novell havia d’aprendre a identificar tots i cadascun dels tretze ximpanzés. Per facilitar-ho, s’organitzaven ses­sions diàries on els investigadors donaven menjar als ximpanzés –tasca que en altres centres és exclusiva dels cuidadors–. Allò promovia el reconeixement mutu i el vincle entre ells (Matsuzawa, 2003). Més sorprenent encara era el fet que alguns investigadors entraven dins dels recintes interiors amb els seus subjectes i hi interactuaven físicament. Ho feien des que el ximpanzé era menut, en presència de la mare i de forma rutinària (segons el mètode de l’observació participant; Matsuzawa, 2017). Això els permetia fer estudis que d’altra manera haurien sigut, si no impossibles, molt difícils d’implementar –com quan, aquella primavera del 2010, un investigador va posar una ximpanzé unes ulleres amb un seguidor d’ulls i vam poder observar, per primera vegada, en què es fixen els nostres parents més propers quan miren al seu voltant (Kano i Tomonaga, 2013)–. La proximitat humana pretenia, a més, promoure el benestar dels ximpanzés augmentant les seues xarxes socials i creant relacions de confiança.

WISH, l’últim gran projecte

Explica Matsuzawa (2020) que va ser en un simposi celebrat a Chicago l’any 1986 quan, després de presentar els últims resultats del Projecte Ai, Jane Goodall li va preguntar: «I la ximpanzé Ai, què fa la resta del temps?» A partir d’ací començarien els seus esforços per la conservació dels ximpanzés a l’Àfrica, per prohibir-ne l’ús en experimentació biomèdica al Japó (la qual cosa es va fer efectiva el 2006) i per promoure’n el benestar en captivitat, al temps que la investigació. Precisament aquesta idea hi havia darrere del projecte WISH (sigles en anglès de Web per a l’Estudi Integral de la Ment Humana) que aquell mateix any, el 2010, va rebre finançament per a la construcció de dues grans instal·lacions al PRI (i dues més al WRC). Les instal·lacions estarien interconnectades entre elles per un corredor en altura i ambdues tindrien eixida al recinte exterior dels ximpanzés. A dalt de cada instal·lació hi hauria un sky-lab (accessible les 24 hores del dia, els set dies de la setmana) amb vuit cabines equipades amb un ordinador i un dispensador d’aliment cadascuna, a més d’un sistema de reconeixement facial per identificar els ximpanzés que s’hi acostaren. L’objectiu era oferir als primats l’oportunitat d’alimentar-se a qualsevol hora del dia, previ esforç de pujar fins l’equivalent a un sisè pis i resoldre alguna prova cognitiva (de manera semblant al que ocorre en l’hàbitat natural). A més a més, aquest disseny permetria les dinàmiques de fissió-fusió típiques dels ximpanzés, que solen dividir-se en grups menuts durant el dia mentre busquen aliment (Matsuzawa, 2020). Les instal·lacions WISH es van acabar de construir el 2014 i, des del 2015, acullen els ximpanzés. Tanmateix, el cost excessiu que van suposar ha portat, ara, al tancament de l’institut.