Si t’assignen una cambra a la secció coneguda com a corredor de la mort d’algun centre penitenciari que tinga aquest lamentable annex, el més probable és que hages comès un crim d’especial magnitud. El que també és força probable és que tingues algun dany a l’escorça cerebral. Aquesta és l’estremidora conclusió a què van arribar fa anys la psiquiatra Dorothy Lewis i el neuròleg Jonathan Pincus quan es van proposar estudiar a fons els detalls biogràfics i neurològics de 29 convictes sentenciats a la pena de mort.
Els crims violents i assassinats que cometen les persones comunes –és a dir, els que no es produeixen en guerres, atemptats terroristes o maquinacions similars– són, en la majoria dels casos, el resultat de la posada en marxa de l’anomenada agressió afectiva (també coneguda com a agressió impulsiva o reactiva). Aquest és el tipus d’agressió causat per l’activació d’un impuls d’ira, orquestrat per regions profundes de l’encèfal com la substància grisa periaqüeductal o l’amígdala. Als mamífers, i en condicions de salut, l’emoció d’ira pot resultar molt útil en algunes ocasions, com passa amb totes les emocions bàsiques. En el cas dels éssers humans moderns, les respostes emocionals que es forgen en certs nuclis encefàlics subcorticals són apaivagades, suavitzades i posades en societat gràcies a la intervenció de l’escorça cerebral i, en especial, de l’escorça prefrontal.
El fet que l’escorça prefrontal no acabe de madurar fins als vint anys és una de les raons que semblen explicar la impulsivitat i la característica manca de judici de l’adolescència. Aquest comportament no és preocupant, ja que el temps acaba forjant, en la majoria dels casos, una escorça cerebral capaç de conduir-nos de manera més o menys racional pel món. Tot i això, una escorça cerebral danyada i immadura de forma permanent pot facilitar el camí a les explosions d’agressió afectiva. Quan Lewis i Pincus van analitzar la vida de quinze homes sentenciats a mort als EUA, es van trobar que tots, absolutament tots, havien tingut algun tipus de lesió greu al cap durant la seua infància o joventut (lesions degudes a atropellaments i altres accidents, caigudes, pallisses, etc.). No van escollir aquestes persones perquè sospitaren d’algun tipus de dany cerebral, sinó que simplement van ser seleccionats els presos que tenien la data d’execució més propera.
Després de la sorpresa d’aquests resultats, es van proposar fer un estudi similar amb catorze sentenciats a mort més; en aquest cas, joves que havien comès els seus crims abans dels divuit anys. El que van descobrir va ser, de nou, esglaiador: tots aquests nois havien patit algun tipus de trauma sever al cap (accidents de cotxe, de moto, atropellaments, caigudes, etc.), i, a més, tots excepte un havien patit algun tipus d’abús físic o sexual a l’entorn familiar.
Els corredors de la mort no només són un trist lloc per a aprofundir en l’estudi del nostre cervell i de l’agressió afectiva, sinó que també són un dels llocs on es practica de forma rutinària i sense pestanyejar un altre tipus d’agressió anomenada predatòria o instrumental. És el tipus d’atac que practiquen els depredadors, una agressió premeditada en què no participa la ira, sinó el càlcul sec i fred. Un lleopard no es llença sobre una gasela perquè hi estiga enfadat, sinó perquè té gana i, per a saciar-la, elabora un pla d’atac i caça. De manera similar, les autoritats d’alguns països són capaços d’elaborar plans d’agressió predatòria per a executar de manera premeditada altres éssers humans. Som dels pocs animals capaços de practicar això, l’agressió predatòria contra individus adults de la mateixa espècie; i això sense que, almenys en principi, hi haja dany cerebral en els agressors.
