Asseguda en un confortable seient de primera, Sònia Puig es va relaxar per primer cop en tot el dia. El tren havia sortit puntual de l’estació central de Zuric i ara tenia unes dues hores i mitja de tranquil·litat fins a arribar a Ginebra. L’entrevista per una plaça de professora associada en l’Escola Superior Federal de Tecnologia de Zuric, la famosa ETHZ, havia estat llarga: havia impartit un seminari i l’havien fet visitar el Departament de Física. Tot un repte. Tenia la sensació que se n’havia sortit correctament, però sabia prou bé que el nivell científic en l’ETHZ era altíssim. Durant la visita no li havien deixat de recordar els noms de físics com Einstein, Pauli i tants d’altres que hi havien treballat. Ara ella ja no hi podia fer res més. Sabria la resposta en unes setmanes. Encara tenia un mes d’estada al CERN per acabar la feina pendent i després tornaria a Barcelona. Però les seves perspectives serien molt diferents segons quina fos la decisió de l’ETHZ.
Sònia Puig havia estudiat Física a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com que era una bona estudiant havia pogut entrar-hi sense problemes encara que havia dubtat si anar a la Universitat de Barcelona. Finalment, com que la seva amiga Rosa havia entrat en Periodisme a Bellaterra, s’havia decidit per la UAB. Ben aviat havia comprovat que no s’havia equivocat en la seva elecció, encara que no totes les assignatures l’atreien igualment. Havia quedat seduïda per la mecànica quàntica i la física de partícules i no havia dubtat a inscriure’s en el Màster en Física d’Altes Energies. La barreja entre física de partícules i astrofísica que hi ensenyaven la va absorbir completament els dos semestres. A casa la deixaven fer; sabien que tenia bon criteri i que la feina no l’aturava. Coneixien algunes de les seves amistats, sobretot amigues, però no en sabien res, de l’Albert. I ara aquest podria ser el factor decisiu en la seva decisió. També la Sònia hi pensava un cop asseguda al tren.
Tenia previst durant el viatge acabar de llegir alguns dels articles d’arXiv que s’havia descarregat al CERN el dia anterior. N’havia pres alguns sobre la recerca en la matèria fosca de l’univers. Els darrers resultats que havia llegit havien estat obtinguts a l’observatori IceCube de l’Antàrtida, el treball del qual havia seguit des que havia passat uns mesos a Uppsala amb una beca Erasmus. Un dels articles que s’havia baixat li va interessar especialment, a la Sònia. Es deia «Mort per matèria fosca» i l’havien publicat investigadors d’un parell d’universitats dels Estats Units. En aquest, hi discutien la probabilitat que components de la matèria fosca, que se suposa forma el 95 % de la matèria de l’univers, hagin estat impactant regularment sobre cossos humans, i hagin fins i tot provocat la mort d’algun individu. Parlaven de fer servir el cos humà com una manera de detectar les partícules que componen la matèria fosca, que alguns teoritzaven que eren unes partícules anomenades macros i d’altres, unes anomenades wimps, partícules massives que interaccionen poc amb la matèria. El resultat que havien obtingut d’aquest experiment, segons l’estudi, semblava negatiu, però els servia per fer un càlcul dels límits dins dels quals es podien moure algunes propietats de les macros.
****
L’estada a Uppsala havia estat per ella ben important en diferents sentits. Allà havia conegut l’Albert Codina, que en aquell moment estava fent una tesi sobre l’etimologia dels noms dels déus en les mitologies nòrdiques en el Departament d’Humanitats. Els resultats de l’article van semblar a la Sònia especialment provocadors i des del tren li va enviar un correu electrònic a l’Albert explicant-li-ho. A vegades havien parlat de la matèria fosca com a substrat d’un possible Déu ocult.
«Com veus, podria ser que Zeus estigui enviant els seus llamps i eliminant humans de forma ben neta», li va escriure la Sònia. «No sé si és Zeus o Cronos, el seu pare, però pel que em dius sembla poc present en el nostre món. Fins i tot els déus grecs acabaven actuant sobre els humans i guiant el seu destí. No sembla que això passi gaire sovint amb la vostra matèria fosca», li va respondre l’Albert des d’algun lloc de Noruega.
L’Albert havia estudiat Antropologia a Barcelona i li havia sortit una beca d’un projecte europeu a la Universitat d’Uppsala, que va acceptar tot seguit. No era que els noms de déus fossin el tema que més l’apassionés, però era boig per la muntanya i allà seria a prop de Noruega, on podria escalar, llançar-se en parapent i fer ala delta. Amb el temps s’havia acabat interessant pel tema de la seva beca, fins i tot havia dissenyat programes informàtics que podien establir etimologies de noms i els havia estès a les divinitats mediterrànies. La beca va finalitzar: va presentar la tesi, va publicar un parell d’articles i va tornar a Barcelona per explorar les possibilitats de feina que hi havia.
Els antropòlegs locals, però, no semblaven especialment interessats en els noms dels déus nòrdics: els uns perquè la història de la religió no els interessava i els altres perquè només els interessava la judeocristiana. I, a més, hi havia cua de candidats per contractes possibles a la Universitat. En aquell moment es guanyava la vida fent de monitor en excursions de muntanya i d’escalada i es passava la major part del temps entre el Priorat i Montserrat.
La Sònia i l’Albert havien començat la seva relació a Uppsala, on havien viscut junts un parell de setmanes, i ara es veien a Barcelona en les poques vegades en què hi coincidien. La Sònia s’estimava l’Albert, però no es feia gaires il·lusions. Sabia que ell tenia el cap a la muntanya i la feina d’ella necessitava entorns científics potents.
****
Arribada a Ginebra, la Sònia es va concentrar en les seves tasques al CERN. Ja quan estudiava a Barcelona li havien interessat no sols els aspectes teòrics de la física de partícules, sinó també el disseny dels detectors. La seva feina actual s’integrava en l’entorn dels equips que tractaven de trobar altres vies de detectar partícules. L’estratègia que havien escollit era analitzar les dades obtingudes d’una manera automatitzada pels diferents tipus de detectors i intentar localitzar les circumstàncies en què hi havia millors resultats, per així ajudar al disseny de nous dispositius. Aquest aspecte pràctic l’havia fet prendre partit per un dels grups que treballaven en el seu departament de l’Autònoma. El cap de l’Institut de Física Subatòmica de la UAB en aquell moment era Joan Sistach, un teòric de gran reputació. La Sònia sabia que no li queia gaire bé des d’un dia en què ell presentava un dels seus treballs en un seminari i ella li va descobrir un error en les equacions. Els experimentalistes eren menys nombrosos al Departament, però estaven protegits per un altre dels professors de l’Institut, Juli Armella, que havia estat vicedirector del CERN. Era amb ell amb qui la Sònia parlava del seu futur. Li havia promès que convenceria el director que la presentés per a un contracte ICREA. La Sònia volia desenvolupar a la UAB el projecte que havia presentat a Zuric sobre noves estratègies per la detecció de la matèria fosca, tingués la forma que tingués, encara que a ella li agradava més la idea de les wimps.
El cap de setmana següent, la Sònia va viatjar a Barcelona. Havia quedat amb l’Albert per passar junts uns dies a la Cerdanya on ell volia explorar possibilitats de muntar noves activitats amb la gent que hi feia esports d’aventura. Mentre sopaven un ànec amb raïm deliciós en un restaurant a Sallagosa, ella li va explicar els seus projectes per detectar la matèria fosca i els seus dubtes entre Zuric i Barcelona.
—El que busqueu els físics amb aquestes màquines tan complicades i caríssimes és el que els filòsofs primitius buscaven: un principi únic de la matèria que no sabien com anomenar. I vosaltres feu el mateix quan parleu de matèria fosca.
—Però ara ho fem de manera que es pugui analitzar obertament i amb mètodes contrastables.
—N’estàs segura? El que feu només ho enteneu vosaltres. Si no aneu amb cura, us prendran per sacerdots de Baal. Però potser Baal no és l’exemple exacte. Era un pare de família.
—Hem de fer esforços perquè tothom ens entengui, als científics. Si no, estem perduts.
—O potser és millor que guardeu un cert misteri. Quan l’Església catòlica va deixar de fer servir el llatí, va perdre la clientela. Ara els joves busquen el misteri en aventures en què compta el seu esforç personal.
Semblava que els contactes de l’Albert a la Cerdanya no li havien aportat gaire cosa. Parlava d’anar-se’n a Noruega definitivament.
—Allà la gent valora molt el contacte amb la natura. Si volen atreure visitants, aquest és el seu millor argument, però tenen tants diners que potser no els cal atreure a ningú per fer turisme.
—Si vols, miro si n’hi ha oportunitats a Suïssa.
—De fet, quan feia la tesi a Uppsala vaig trobar un investigador de la Universitat de Zuric que es va interessar per la meva feina. Tenen una Facultat de Teologia de base fortament luterana i els interessa, com a contrast, conèixer la diversitat dels déus d’altres cultures.
—I em van dir que tenen un servei d’esports que vol desenvolupar activitats de muntanya.
—Els Alps no són un mal lloc.
Van quedar que es mirarien tots dos les oportunitats a Suïssa. La Sònia preferia clarament retornar a Barcelona, però depenia de moltes coses. El cap de setmana els va confirmar que es trobaven molt bé junts però vista la incertesa, no gosaven fer projectes plegats.
****
En el seu despatx de la Facultat de Ciències a Bellaterra, el professor Juli Armella estava corregint els darrers exàmens que li quedaven del curs «Mètodes experimentals per a la física de partícules». Li agradava dedicar-s’hi a finals de jornada, quan gairebé no quedava ningú en l’Institut i tenia tranquil·litat per llegir el que escrivien els seus alumnes.
«A vegades havien parlat de la matèria fosca com a substrat d’un possible Déu ocult»
Provenint de la profunditat de l’univers, probablement d’una galàxia llunyana, una partícula de matèria fosca, no exactament el que pensaven els físics teòrics que era una macro o una wimp, va interaccionar amb les partícules del nucli de ferro d’una molècula d’hemoglobina d’una artèria del cervell d’Armella. El seu efecte no va ser com pretenien alguns, semblant a un tret de bala. L’energia alliberada es va estendre de forma esfèrica, va obrir una bretxa en l’artèria i li va produir un vessament cerebral massiu que li va fer perdre el coneixement immediatament. Fins que la seva dona no va trucar a la Facultat, estranyada perquè no tornés a casa, ningú no es va assabentar del fet, i quan hi van arribar els serveis d’emergència, ja era massa tard. Els metges el van considerar el típic vessament cerebral produït de manera accidental que no era infreqüent en un home de l’edat d’Armella.
La Sònia encara era a Barcelona quan se’n va assabentar i va poder anar al funeral d’Armella, que va ser emotiu i auster. Era un professor molt apreciat. Per a la Sònia era ben clar que les seves oportunitats a Barcelona quedaven força disminuïdes. En dues setmanes, però, li va arribar un missatge de Zuric convidant-la a negociar amb ells les condicions d’un contracte de professora associada a l’ETHZ. El primer que va fer va ser telefonar l’Albert, que va semblar també content. La Sònia hauria de negociar a moltes bandes! Per a la seva feina caldria que enfoqués la recerca de la detecció de la matèria fosca amb paràmetres nous. I hauria d’ajudar a l’Albert a buscar una feina i començar la seva vida junts a Zuric.
Mai no sabria ningú que la Sònia havia tingut ben a prop un magnífic exemple de com la matèria fosca interacciona amb la matèria que coneixem, just el que ella buscava. I ningú s’adonaria tampoc que la matèria fosca havia acabat decidint el seu destí com ho feien els déus en els antics mites mediterranis.
La Sònia i l’Albert anirien a Catalunya de vacances.
