150 anys de compromís científic
Els èxits de la Real Sociedad Española de Historia Natural
El 15 de març de 1871, en el Real Instituto Industrial de Madrid, tingué lloc la sessió constituent de la Sociedad Española de Historia Natural (SEHN), a la qual per Reial Decret de 3 de juliol de 1903 es va conferir el títol de «Reial» (RSEHN). És, per tant, la societat científica privada més antiga d’Espanya. Va nàixer amb l’objectiu d’estudiar la naturalesa, al mateix temps que difondre les investigacions dels seus membres. Al llarg del seu segle i mig d’existència ha passat per èpoques de major i menor rellevància, però sempre ha mantingut una important activitat editora, que li ha permès intercanviar les seues publicacions amb les de les institucions naturalistes de tot el món. La seua biblioteca, i més especialment la seua hemeroteca, és la més completa en revistes cientificonaturals de l’Estat. Però aquests no són els seus únics mèrits, que repassem amb motiu del seu 150 aniversari (Baratas i Gomis, 1998).
Publicacions científiques
Si cal destacar, sobre tots, un èxit de l’RSEHN, aquest ha de ser la qualitat i continuïtat de les seues publicacions, que s’han materialitzat, fins al moment, en més de 100.000 pàgines impreses. Pàgines a les quals va anar incorporant, a cada moment, les novetats tècniques que l’avanç dels temps li va anar permetent.
En 1872 es va publicar el primer tom dels Anales. Molt prompte van arribar reconeixements a la nova publicació, com la medalla d’or en l’Exposició Universal de Barcelona, en 1888. El jurat va considerar que els Anales eren «un tresor valuosíssim per a enaltir més i embellir l’edifici de les ciències naturals». Ja en el segle XX van aparèixer el Boletín, la publicació Memorias, les Conferencias y Reseñas Científicas, i la Revista Española de Biología. En el segle XXI, naix Aula, Museos y Colecciones de Ciencias Naturales.
En repassar la relació anterior es posa de manifest que la Guerra Civil va interrompre diversos títols. Els dos últims toms de la primera època de les Memorias van quedar incomplets i, fins i tot, algun dels que van reprendre el seu camí després del conflicte –com en el cas del Boletín–, van aparèixer sense els treballs que ja havien estat maquetats i estaven llestos per a l’edició.
Al costat d’aquesta formidable labor editora de publicacions periòdiques, la Sociedad també ha posat al servei de la comunitat científica alguns llibres. De tots, el titulat Yebala y el bajo Lucus, publicat en 1914 i que narra l’expedició desenvolupada d’abril a juny de 1913 per aquesta regió marroquina, és sens dubte el que més reconeixements ha merescut. Els textos, per a aquest llibre, els van elaborar Eduardo Hernández-Pacheco, Constancio Bernaldo de Quirós, Ángel Cabrera Latorre, Lucas Fernández Navarro i Juan Dantín Cereceda.
La biblioteca
L’intercanvi de les publicacions amb societats científiques nacionals i estrangeres ha estat el principal motor del creixement de la biblioteca de l’RSEHN. A això s’han sumat les donacions que, al cap del temps, li han arribat dels socis i simpatitzants, i fins i tot dels descendents dels primers, com va ocórrer no fa molt, en 2015, amb el llegat de l’hidrobiòleg valencià Luis Pardo García.
La primera instal·lació de la biblioteca va tenir lloc al domicili de Bernardo Zapater, un dels socis fundadors; si bé en 1876, en fer-se’n càrrec Francisco de P. Martínez y Sáez, va passar al Museu de Ciències Naturals, encara instal·lat al número 13 del carrer d’Alcalá de Madrid. En obligar el Govern al Museu, en 1895, a desallotjar aquell edifici, la biblioteca es va instal·lar durant un any al Museu del Dr. Velasco i, després, va haver de llogar una habitació al carrer de Santo Tomás. Quan el Museu es va instal·lar en 1910 al Palau de l’Hipòdrom, la seua actual seu, hi va anar la biblioteca de l’RSEHN. En 1971 va tornar a traslladar-se, en aquell moment, a l’edifici de la Facultat de Ciències Naturals de la Universitat Complutense de Madrid.
En l’actualitat, la Biblioteca de l’RSEHN està dividida en dues seus de la Universitat Complutense: la Biblioteca José Luis Amorós de la Facultat de Ciències Geològiques, el gruix de la qual és el fons de publicacions periòdiques, i la Biblioteca Històrica Marqués de Valdecilla, on tenen acomodament els fons més antics.
Han estat diversos els catàlegs que han donat compte de la Biblioteca al llarg dels 150 anys. Apuntarem ací, pel seu interès, el Catálogo de las publicaciones periódicas de la Biblioteca publicat en 1988 (RSEHN, 1988). En aquest catàleg es recullen 2.271 títols i, com és lògic, en els trenta-tres anys transcorreguts se n’hi han incorporat molts de nous.
Els catàlegs naturalistes
Com ja pot deduir-se, un dels principals objectes que van portar a la fundació de la Sociedad va ser el de comptar amb una publicació en la qual tingueren cabuda: «preferentment els catàlegs totals o parcials de les produccions d’una localitat determinada, la descripció d’espècies noves, la crítica de les ja publicades, i igualment les monografies d’un grup particular d’éssers naturals quan hi haja suficients dades per a això, i les notícies parcials sobre la gea, fauna i flora de la Península i les seues províncies ultramarines».
A aquestes tasques s’han aplicat, i es continuen aplicant, centenars de naturalistes. La publicació per Antoni Cebrià Costa de la «Ampliación al Catálogo de plantas de Cataluña publicado en 1861» (1873); per Felipe Poey de la «Enumeratio piscium cubensium» (1873), i per José Macpherson de la «Descripción de algunas rocas que se encuentran en la Serranía de Ronda» (1879) són només alguns exemples dels apareguts durant els primers anys.
Per la seua persistència en el temps, val la pena destacar ací el cas de la Florula Gaditana del botànic de Jerez José María Pérez Lara, que va publicar el seu primer lliurament en 1886 i l’última «Addenda et emendanda» en 1903. Després de nou lliuraments, aquesta flora completa de la província de Cadis totalitza 740 pàgines, en què es recullen quasi 2.000 espècies.
Expedicions a Àfrica
Capítol a part mereix l’atenció que la Sociedad va prestar a l’Àfrica hispana. Ja en el tom 15 dels Anales (1886) es va donar compte de l’expedició realitzada pel Dr. Amado Ossorio a Fernando Poo i al golf de Guinea, però va ser amb el nou segle i l’impuls, sobretot, de la SEHN, quan els naturalistes espanyols van viatjar amb més freqüència a Àfrica i amb millors criteris. A proposta de la Sociedad es va nomenar Manuel Martínez de la Escalera vocal naturalista de la Comissió de Límits dels Territoris Continentals del golf de Biafra. El 30 de juliol de 1901 De la Escalera va arribar a Fernando Poo. Durant els aproximadament dos mesos que va durar l’estada al golf de Guinea, va formar unes excel·lents col·leccions zoològiques l’estudi de les quals conformaria el tom 1 de les Memorias (1903-1910), en el qual es van reunir trenta memòries, de vint-i-tres autors diferents (divuit dels quals estrangers). S’hi descriuen més de 200 espècies i una vintena de gèneres nous.
Però l’estudi de l’Àfrica hispana es va intensificar, de manera molt considerable, a partir de 1905. Primer, en acordar en la sessió d’abril d’aquell any emprendre l’estudi historiconatural del nord-oest d’Àfrica. Després, amb la constitució, en el si de la Sociedad, de la Comissió d’Estudis del Nord-oest d’Àfrica. En els anys següents, la Comissió enviarà noves expedicions a Àfrica. Els resultats ocuparan moltes pàgines en les publicacions de la Sociedad, que va dedicar dos toms de Memorias a l’estudi del Marroc, el vuitè (1911-1917) i el dotzè (1921-1929). Resultats que també veuran la llum en les tres sèries dels Trabajos del Museo de Ciencias Naturales i en la revista Eos. Després de la Guerra Civil, l’estudi dels territoris africans va continuar ocupant pàgines en el Boletín, amb treballs tan importants com els que va dur a terme el geòleg Manuel Alía Medina, descobridor dels fosfats del Sàhara Occidental.
L’entomologia i Ignacio Bolívar
En el nucli de promotors de la SEHN eren majoria els conreadors de l’entomologia, ja que entre ells es trobaven Laureano Pérez Arcas, Bernardo Zapater, Serafín de Uhagón i Ignacio Bolívar. Aquest últim, amb només vint anys, va ser el més jove dels socis fundadors de la Sociedad i, amb el temps, es va convertir en el seu més ferm valedor (el seu tresorer durant quasi quatre dècades i el seu president d’honor des de 1920), al mateix temps que de les ciències naturals a Espanya (director del Museu de Ciències Naturals de Madrid, del Real Jardín Botánico, segon president de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis o JAE, etc.).
L’entomologia ha estat la disciplina més cultivada al llarg de la història de la Sociedad. El professor José Luis Viejo, en 1998, calculava en 1.276 articles d’entomologia els publicats en els seus primers 127 anys d’existència, dels quals –assenyala– el 54 % van estar dedicats a la taxonomia. Els conreadors més prolífics, a més de Bolívar (ortòpters), van ser Manuel Martínez de la Escalera (coleòpters) i Ricardo García Mercet (himenòpters), entre els espanyols, i el francès Eugène Simon entre els estrangers (Viejo, 1998).
Però Bolívar no sols va atendre l’entomologia, sinó que, des dels seus llocs de responsabilitat, va intentar afavorir el desenvolupament de totes les disciplines cientificonaturals a Espanya, i es va convertir en l’eminent mestre, director i conseller del nucli majoritari dels naturalistes espanyols, com el qualificaven des de les pàgines de Ciencia en fer els noranta anys i trobar-se en l’exili.
La histologia i Santiago Ramón y Cajal
Santiago Ramón y Cajal va ser admès com a soci en 1892, quan ja havia aconseguit la càtedra d’Histologia i Anatomia Patològica de la Universitat de Madrid. La vinculació amb la Sociedad li va permetre comptar amb un mitjà de comunicació científica consolidat, Anales, en el qual els textos anaven acompanyats de gravats de gran qualitat. Això li va permetre, en els primers anys com a soci, publicar-hi alguns dels seus principals treballs, com el que va dedicar a l’estudi de la banya d’Amon (1892), de més de setanta pàgines, o els «Apuntes para el estudio del bulbo raquídeo, cerebelo y origen de los nervios encefálicos» (1895), una monografia de més de cent pàgines (Baratas i Fernández, 1998).
Cajal va presidir la Sociedad en 1897. Trenta-cinc anys després, quan la Sociedad Española de Biología –de la qual ell havia estat fundador– es va integrar en l’RSEHN, Cajal va figurar com a president d’honor en la nova Revista Española de Biología, continuadora del Boletín de la Sociedad Española de Biología, mentre que Pío del Río Hortega era el cap de redacció. En la nova revista van ser molt majoritaris els treballs sobre citologia i histologia, que van suposar més del 50 % del total, seguits dels de fisiologia i els de bioquímica.
Entre els 78 socis de la Sociedad de Biología que es van integrar en la SEHN es trobaven científics tan destacats com Severo Ochoa –que publicaria tres treballs en la Revista–, Tomás Alday, Luis Calandre, Gonzalo Rodríguez Lafora i Paulino Suárez.
Internacionalització
Des dels primers treballs publicats en els Anales, aquests van tenir gran repercussió a l’estranger. Quan Joaquim Maria de Castellarnau va publicar «Visión microscópica. Notas sobre las condiciones de verdad de la imagen microscópica y el modo de expresarlas», en 1885, Frank Crisp, editor del Journal of the Royal Microscopical Society, en fer-se eco del treball es va lamentar que estiguera escrit en espanyol, perquè en la seua opinió era una llengua inapropiada per a aquest tema («which we should have supposed to be one of the most unlikely languages»).
Però la veritat és que molt prompte van començar a publicar-se en els Anales treballs escrits en llatí i en francès. Treballs en aquestes i altres llengües han estat molt freqüents. Antonio Perejón (2005), que va analitzar totes les memòries i notes científiques aparegudes en les revistes de la Sociedad entre 1872 i 2001, va trobar 438 treballs escrits per científics estrangers, dels quals 97 es van publicar en francès, 82 en anglès, 21 en alemany, 4 en italià, 6 en portuguès, 13 complets en llatí i 215 en espanyol. Fins i tot, dos toms de la Secció Geològica del Boletín (toms 91 i 92) es van publicar completament en anglès per a recollir les actes del VII Simposi Internacional de Fòssils Cnidaria i Porifera celebrat a Madrid en 1995.
En aquests últims vint anys la publicació de treballs en altres llengües s’ha mantingut, si bé s’han incrementat, de manera considerable, els apareguts en les llengües anglesa i portuguesa.
L’arxiu
L’arxiu de l’RSEHN conserva documents que concerneixen la vida de la Sociedad des de 1870 (el més antic és un ofici de Luis María Utor, dirigit a Laureano Pérez Arcas, que confirma la cessió del local on la Sociedad va celebrar les seues primeres sessions) fins al moment present. Malgrat la seua importància, no va existir el càrrec d’arxiver fins a l’aprovació dels estatuts de 22 de setembre de 1987. Un parell d’anys abans, qui açò escriu havia començat l’ordenació i catalogació dels documents arxivístics.
Encara que la majoria dels documents que conserva són resultat de la gestió administrativa (llibres d’actes, llistes de socis, anotacions de tresoreria, correspondència), també conserva documentació científica (originals dels treballs i notes publicades, originals de dibuixos i fotografies). Els trasllats successius de la Sociedad han minvat la riquesa dels fons, no sols arxivístics, també de la biblioteca, perquè quan aquests han compartit espai amb els de la institució que la va acollir, com és el cas del Museu Nacional de Ciències Naturals, i les persones tenien llocs rellevants en les dues institucions, resulta difícil destriar què pertany a cadascuna de les parts.
Les biennals
Durant la celebració del primer centenari de l’RSEHN, al qual van assistir tres-cents naturalistes espanyols, es va veure la necessitat de repetir trobades d’aquest tipus i es va pensar que la celebració de biennals era el model més adequat perquè els socis pogueren exposar els seus treballs científics, al temps de servir per a establir contactes personals, tan necessaris a tota corporació científica.
El dia 15 de març de 1971, a la sala d’actes de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, es va commemorar el primer centenari de la Real Sociedad Española de Historia Natural. En la imatge, José Aguilar, president de la Real Sociedad Española de Física y Química, en el lliurament d’un pergamí commemoratiu. En la taula presidencial i d’esquerra a dreta: José María Torroja, César Cort Botí, Manuel Lora-Tamayo, Manuel Alía, Salustio Alvarado i Dimas Fernández-Galiano. / Font: RSEHN
La primera biennal es va desenvolupar a Santander en 1973; l’última, la XXIII, a Barcelona en 2019. En total són dinou cites a l’Espanya peninsular, dues en la insular i dues més a l’estranger. En totes s’ha comptat amb una elevada participació. A la celebrada a Puerto Morelos, a l’estat mexicà de Quintana Roo, van assistir quaranta socis espanyols, molts dels quals acompanyats per les seues famílies. Hi van participar també, activament, seixanta professors, investigadors i estudiants mexicans. El professor Ian Pointer (de l’Institut Australià de Ciències Marines) va dictar en anglès la conferència inaugural, centrada en la biodiversitat de la Gran Barrera de Corall, patrimoni natural de la humanitat.
Els socis, sempre els socis
Al llarg d’aquest treball s’han esmentat trenta-quatre socis, dels aproximadament 7.000 que ens hem acostat a la Sociedad al llarg de la història. Ni tan sols arriba al 0,5 %. Sí que s’ha esmentat els premis Nobel Santiago Ramón y Cajal i Severo Ochoa. En la categoria de socis honoraris trobem altres científics que també van obtenir tan important guardó. Els seus noms: Thomas Hunt Morgan (nomenat soci honorari en 1929; premi Nobel de Medicina en 1933), Ivan Petróvitx Pàvlov (soci en 1930, Nobel de Medicina en 1904) i Adolf Butenandt (soci en 1964 i Nobel de Química en 1939, si bé el règim nacionalsocialista el va obligar a no acceptar-lo, la qual cosa finalment va fer en 1949).
No obstant això, la majoria dels socis no han estat nomenats. Homes i dones de tots els racons d’Espanya i, fins i tot, de l’estranger, que van cultivar totes les branques de les ciències naturals i entre els quals es trobaven no sols naturalistes, sinó també metges, farmacèutics, químics, enginyers, militars i un llarg etcètera. Entre ells trobem algunes famílies, com la dels Boscá, els Fernández Galiano, els Alvarado o els Lozano, amb presència en la Sociedad durant moltes dècades, a través de diverses generacions. Individualment, la botànica Elena Paunero Ruiz, amb 83 anys, un mes i sis dies, ha sigut la sòcia amb major permanència (Gomis i Perejón, 2019).
Perquè una societat privada no pot existir sense els seus socis. Els actuals hem d’esforçar-nos a situar l’RSEHN en els majors nivells de qualitat científica i eficiència. Per a això, la Sociedad persegueix publicar treballs científics de qualitat i necessita la presència dels seus socis en les reunions científiques que convoca. Al temps, ens sentim orgullosos de pertànyer a l’RSEHN.
Referències
Baratas, A., & Fernández, J. (Eds.). (1998). Aproximación histórica a la Real Sociedad Española de Historia Natural. Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 1 (2a època, IX). RSEHN.
Baratas, A., & Gomis, A. (1998). La Real Sociedad Española de Historia Natural: Una historia singular. Arbor, CLIX, 159(625), 109–122. https://doi.org/10.3989/arbor.1998.i625.1791
Gomis, A., & Perejón, A. (2019). La Real Sociedad Española de Historia Natural: 148 años de historia, 148 socios. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 113, 145–163.
Perejón, A. (2005). Los naturalistas extranjeros en la Real Sociedad Española de Historia Natural y las actuaciones de ésta en la cooperación científica internacional. En J. A. Gámez Vintaned, E. Liñán, & J. I. Valenzuela-Ríos (Eds.), VIII Jornadas Aragonesas de Paleontología «La cooperación internacional en la Paleontología española» (p. 31–70). Institución Fernando El Católico (CSIC).
RSEHN. (1988). Catálogo de las publicaciones periódicas de la Biblioteca de la Real Sociedad Española de Historia Natural. Real Sociedad de Española de Historia Natural.
Viejo, J. L. (1998). La entomología en la Real Sociedad Española de Historia Natural. En A. Baratas & J. Fernández, Aproximación histórica a la Real Sociedad Española de Historia Natural (p. 123–134). Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 1 (2a època, IX). RSEHN.
