Fer florir el desert. Que els rius no arriben a la mar. Són salms reiteradament repetits, fins a fer-se consubstancials a moltes societats humanes. Ningú com Joaquín Costa ha expressat aquestes idees, gravades al subconscient de diverses generacions: «Domestiquem els rius amb el fre dels dics i la cadena dels canals». Aquesta concepció de l’aigua, merament productivista, ha menyspreat el seu valor patrimonial en termes culturals i ambientals al llarg del segle XX.
L’explotació de l’aigua i dels ecosistemes aquàtics ha estat un dels pilars del creixement econòmic del segle passat. Tones de formigó han sotmès els rius, en vastes empreses amb quantiosa inversió pública. Preses i canals han transformat els règims fluvials i han confegit noves socionaturaleses, que han servit al propòsit d’abeurar una població en expansió. L’aigua subterrània ha contribuït també a aquesta missió hidràulica, però ho ha fet de forma més discreta, pou a pou, ben dissimulada en els paisatges agraris. Això li ha valgut l’apel·latiu de revolució silenciosa. Els aqüífers s’exploten i sobreexploten de forma poc perceptible, i per això Nacions Unides va declarar el passat 2022 l’any de l’aigua subterrània, amb el significatiu lema «Fer visible l’invisible». L’abús no es fa tangible fins que les fonts s’assequen i l’aigua deixa de córrer pels llits fluvials. I llavors generalment és massa tard, perquè damunt de l’aqüífer ja s’ha consolidat un robust entramat social, econòmic i polític, que hi ha estacat fortes arrels.
És cert que el creixement demogràfic del passat segle no s’hauria pogut sostindre sense la massiva mobilització dels recursos hídrics i la multiplicació dels regadius. Però a la vora d’aquest camí ha quedat tot un rosari de víctimes socials i ambientals. Aiguamolls assedegats, rius esquifits i riberes raquítiques, i també sequeres que han posat en evidència les debilitats del model productivista davant els ulls dels seus principals clients. I tot això deixant al marge la degradació de la qualitat de l’aigua.
De les cendres d’aquests desastres està sorgint un nou paradigma, en bona mida plasmat en la Directiva marc de l’aigua de la Unió Europea. En el seu primer epígraf es declara que «l’aigua no és un bé comercial com els altres, sinó un patrimoni que cal protegir, defensar i tractar com a tal». Aquest dossier explora algunes de les noves dreceres que s’obrin en aquesta direcció, a Europa i en altres llocs, i que miren de conjugar eines socials i tecnològiques, cercant transparència en la gestió, conservació dels ecosistemes aquàtics i, perdoneu-me la banalitat, sostenibilitat en els usos.
