Naturalistes en societat

De la República de les Lletres a l’activisme ecologista

Institució Catalana d'Història Natural

Les ciències en la República de les Lletres

Entre els segles XVI i XVII, científics, erudits o simplement persones de variada condició interessades pel saber van començar a travar, mitjançant les correspondències que mantenien, xarxes de comunicació que, en el seu conjunt, es conegueren com a República de les Lletres.

Sovint aquests ciutadans es reunien en tertúlies que, a vegades, buscaven el recer de mecenes per a donar un caràcter més formal a les seues reunions i constituir-se en acadèmies. La primera que pot ser considerada de caràcter científic va ser la napolitana Academia Secretorum Naturae (1560), prompte perseguida per la Inquisició però també imitada per altres ciutadans de la República de les Lletres (Van Miert, 2016). Entre ells els fundadors en 1660 del College for the Promoting of Physico-Mathematical Experimental Learning, un grup de filòsofs naturals anglesos que, una vegada aconseguit, un any més tard, el patrocini real, van prendre el nom de Royal Society, encara que van mantenir zelosament la seua independència del poder polític. Ben diferent seria el cas de la Académie Royale des Sciences de París, creada per iniciativa reial en 1666 i els membres de la qual rebien un estipendi de la corona.

«Entre els segles XVI i XVII, científics, erudits o simplement persones de variada condició interessades pel saber van començar a travar xarxes de comunicació»

No totes les tertúlies aconseguien aquest grau de formalització. Espais molt diversos, des de cafès a salons aristocràtics, passant per rebotigues i fins i tot convents, van acollir moltes reunions informals de persones interessades per les ciències. En els territoris de la monarquia hispànica, per exemple, poden referir-se la que al voltant de 1700 es reunia a Palerm entorn de Francesco Cupani i Silvio Boccone, o la Venerada Tertulia Hispalense, Medica-Chimica, Anathomica y Mathematica, que per les mateixes dates es reunia a Sevilla, convertida en 1700 en la Regia Sociedad de Medicina de Sevilla. Tertúlies de rebotiga van ser en origen la que va mantenir Jaume Salvador i Pedrol (i més tard el seu fill Josep Salvador i Riera) a la seua apotecaria del carrer Ample de Barcelona, almenys des de 1705, o la de José Hortega a la seua del carrer de la Montera, a Madrid al voltant de 1730.

Les cinc generacions de la família Salvador, les tertúlies de la qual, col·leccions i activitats els acrediten com a protagonistes durant un llarg període de la República de les Lletres a Catalunya. / Institut Botànic de Barcelona (IBB)

La de Jaume Salvador va tindre durant la guerra de Successió, entre 1705 i 1713, un caràcter cosmopolita perquè la van freqüentar no sols tertulians locals sinó també metges, cirurgians i apotecaris dels exèrcits aliats del pretendent austríac (Camarasa, 2011). La tertúlia va tenir continuïtat en la que es reunia a la rebotiga d’Antoni Sala, escenari de la creació en 1764 de la Conferencia Físico-Matemática Experimental, origen de l’actual Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB).

La de José Hortega també tindria brillant continuïtat perquè, després de cristal·litzar en 1733 en la Tertulia Literario-Médico-Quirúrgica-Farmacéutica, es convertiria un any més tard en l’Academia Médica Matritense (avui Real Academia Nacional de Medicina de España), encara que les seues activitats van continuar excedint àmpliament el camp de la medicina estricta.

La majoria d’aquestes tertúlies, i més encara les acadèmies, dedicaven la seua atenció a les ciències en un sentit ampli, però algunes, almenys des de finals del XVII, van tenir interessos més especialitzats. Així, en 1689 es fundava en un cafè de Londres el Club de Botànica del Temple Coffee House, possiblement la més antiga societat de naturalistes, o almenys la primera que ha deixat rastre. Poc després també els londinencs aficionats a la lepidopterologia s’organitzaven en la Societat d’Aurelians (Allen, 1994, p. 9-11).

El segle de la Il·lustració

El model francès d’acadèmia reial es va propagar per quasi totes les corts d’Europa: Berlín (1696), Sant Petersburg (1725), Estocolm (1739), Copenhaguen (1742), Munic (1759), Nàpols (1779), Lisboa (1779) i Torí (1783). En canvi, el model anglès de societat d’estudiosos cotitzadors que una vegada organitzats buscaven el mecenatge dels poderosos va tenir èxit principalment al mateix Regne Unit (Dublín, 1731; Edimburg, 1783), als Països Baixos (Haarlem, 1752) i també als Estats Units tot just independitzats (Harvard, 1780). A la França de províncies va prevaldre un model intermedi de societats o acadèmies provincials promogudes per elits locals (no necessàriament científiques) que van buscar el suport dels acadèmics parisencs per a obtenir el favor reial (Russell, 1993, p. 69-89). No gaire diferent a aquest seria el cas de la ja referida Academia Médica Matritense (1733) o el de la Conferencia Físico-Matemática Experimental barcelonina (1764).

Cap d’aquestes acadèmies o societats tenia la història natural o alguna de les seues parts com a objecte específic. Només en vespres de la Revolució francesa apareixen les societats linneanes (Bordeus, 1780; París, 1787; Londres, 1788), consagrades a la botànica, i quasi simultàniament d’altres d’especialitzades com la Societat d’Història Natural d’Edimburg (1782), la Societat d’Història Natural de Copenhaguen (1788), la Societat de Física i Història Natural de Ginebra (1791), la Societat Geològica de Londres (1807) o la Societat Werneriana d’Història Natural d’Edimburg (1808).

Després de Waterloo

La Revolució francesa i les guerres napoleòniques van transformar per complet el panorama amb l’auge del moviment romàntic i el seu interès i amor per la naturalesa. Especialment en l’àrea germànica, on van proliferar les Naturforschende Gesellschaft (“societats de ciències naturals”) entre les quals destaca la Societat Senckenberg per a la Investigació de la Natura de Frankfurt (1817), fundada a instàncies de Goethe. Més endavant van proliferar societats més especialitzades com la geològica (1848), l’ornitològica (1850) o l’entomològica (1858) de Berlín, la zoologicobotànica de Viena, la zoològica (1826) i la botànica (1830) de Londres o la geològica (1830) i la botànica (1854) de França (París). D’altra banda, a l’Anglaterra victoriana, la botànica, l’observació d’ocells (encara que també la caça) i el col·leccionisme de conquilles i insectes, principalment papallones i coleòpters, es van convertir en modes que van arribar a totes les classes socials (fins i tot treballadors manuals es van organitzar com a societats botàniques o entomològiques i van tenir per local un pub). També va nàixer a Gran Bretanya el model de les societats d’intercanvi de plantes, introduït per la Societat Botànica d’Edimburg (1836), que més tard van proliferar per tot Europa (Allen, 1994).

I cinquanta anys més tard…

Poc o res d’aquesta animació va arribar a Espanya fins més enllà de mitjan segle XIX, quan l’obertura i l’efervescència que el Sexenni Democràtic (1868-1874) va suscitar en molts ambients, i en particular en els relacionats amb les professions liberals i amb la ciència i l’ensenyament, iniciatives associacionistes amb ambicions de signe modernitzador. S’aprecia en el Sexenni una inquietud inconforme amb els estrets circuits de sociabilitat i comunicació científiques de què fins llavors disposaven els qui s’interessaven per l’estudi de la naturalesa.

Ja en 1865 Pedro González Velasco havia creat a Madrid la seua Sociedad Antropológica Española, i pocs anys més tard apareixia en el reduït nombre de promotors de la Sociedad Española de Historia Natural (SEHN), que es va constituir, també a Madrid, en 1871. Sobre aquesta cal afegir ací alguns comentaris per a situar-la en relació amb el context més ampli que tractem d’aportar.

«L’obertura i l’efervescència del Sexenni Democràtic va suscitar en molts ambients iniciatives associacionistes»

En primer lloc, destaca el signe de modernització i llibertat propi del moment, així com el protagonisme en tal iniciativa de joves naturalistes la maduresa professional dels quals coincidirà, més tard, amb un brillant període d’entre segles, al caliu de lluminàries com Cajal o Torres Quevedo. Són els Francisco Quiroga, Salvador Calderón o Ignacio Bolívar, que, entre altres, iniciaven la seua activitat al recer de la plataforma associativa i publicística de la nova Sociedad (Casado de Otaola, 2001) i que acabarien, sobretot l’últim, exercint un paper preponderant en el desenvolupament de la història natural a Espanya.

Un segon aspecte de la nova societat que mereix comentari és que des del principi el seu àmbit d’actuació es va voler fer, de manera emfàtica, extensiu al conjunt del país. I això en un doble sentit: com a plataforma associativa i mitjà de comunicació i publicació, de manera que es donara suport a la labor de naturalistes fins llavors en bona part aïllats o escassament connectats; i com a suport per a un projecte científic que prenia com a referència el propi territori nacional, en un intent d’avançar significativament, davant l’escandalós endarreriment respecte a altres nacions europees, en el coneixement de «les produccions naturals del país» o, en fraseologia més moderna, de «gea, flora i fauna de la Península» (Sociedad Española de Historia Natural, 1872). La seua capacitat per a publicar ja des de 1872 una revista d’alt nivell, regular i prestigiosa va ser clau en aquesta obstinació, tal com apunten altres autors en aquest volum.

Ciudad encantada

Les publicacions de la Sociedad Española de Historia Natural, iniciades en 1872, van oferir una via de difusió per a les investigacions dels naturalistes espanyols, com aquest article sobre les «Hoces, salegas y torcas de la provincia de Cuenca» publicat per Federico de Botella en 1875. / Font: Sociedad Española de la Historia Natural. (1875). Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, 4, 233–239.

I encara falta assenyalar un altre aspecte important per al nostre enfocament. I és que la Sociedad Española de Historia Natural, creada a Madrid com ja s’ha dit, va acollir primerencament la modalitat de seccions regionals o locals. Seccions que, impulsades des d’altres centres urbans amb un cert pes acadèmic i científic, com Sevilla, Barcelona, Saragossa o València, van contribuir a estendre i densificar el teixit associatiu dels naturalistes (Catalá Gorgues, 2003).

Plec herbari

Plec de l’herbari de la Societat Botànica Barcelonina (1871-1875), testimoniatge de l’activitat herboritzadora d’aquesta associació, actualment conservat en l’Institut Botànic de Barcelona (IBB). / Institut Botànic de Barcelona (IBB)

Finalment, aquesta associació presenta la paradoxa que el seu èxit va poder dificultar, en termes del que en ecologia es diria exclusió competitiva, el desenvolupament o la consolidació d’altres societats que sorgeixen en aquesta etapa, els socis de les quals van preferir potser concentrar la seua activitat en l’entitat de major abast d’entre les que llavors existien. Un exemple podria ser l’Ateneo Propagador de las Ciencias Naturales, que va sorgir a Madrid en el mateix any de 1871 en què es funda l’Española, i amb socis comuns a aquesta, encara que a penes va durar un parell d’anys la seua activitat (Casado de Otaola, 1997, p. 55-56). I una cosa similar va ocórrer amb la Sociedad Linneana Matritense, creada en 1878 al caliu d’un grup de joves botànics. Però pocs anys després, cap a 1884, la seua activitat decaurà, la qual cosa acabarà representant la pràctica desaparició de l’associació (Casado de Otaola, 1997, p. 56-58).

A Barcelona va funcionar també, de 1871 a 1875, una associació creada específicament per botànics, la Societat Botànica Barcelonina (Camarasa, 1998). De nou un grup de joves deixebles, en aquest cas aquells que compartien un vincle amb el magisteri d’Antoni Cebrià Costa, constituïen el nucli dinamitzador. Programàticament es plantejava de nou en els termes de fomentar l’avanç en el coneixement del propi solar, sobretot a través de la formació d’un herbari ibèric, declarat fi de la societat, la vida de la qual va ser finalment breu.

Connexions excursionistes

Fins al canvi de segle el panorama associatiu dels naturalistes romandrà relativament estable, consolidant-se l’impuls aconseguit en el Sexenni. Però caldria matisar aquesta idea si incloem en la nostra anàlisi, i hi ha bones raons per a fer-ho, les associacions lligades a les pràctiques excursionistes. Sense estendre’ns ací en la seua caracterització (Martí Henneberg, 1994), convé apuntar que, sobretot en les seues primeres etapes, l’excursionisme i el muntanyisme organitzats van mantenir una clara vocació científica.

«Sobretot en les seues primeres etapes, l’excursionisme i el muntanyisme organitzats van mantenir una clara vocació científica»

Va ser Catalunya el focus pioner, com es reflecteix en les paraules de Giner de los Ríos quan en 1886 reclamava des de Madrid l’«organització de societats alpines, o d’excursions, a la manera de les de Catalunya» (Giner de los Ríos, 1886a, 1886b). En efecte, ja deu anys abans, en 1876, s’havia creat a Barcelona una Associació Catalanista d’Excursions Científiques per iniciativa d’un reduït grup de joves patriotes. Aquesta primera entitat excursionista es veu prompte augmentada per una escissió que forma en 1878 l’Associació d’Excursions Catalana. Ambdues es refondran fraternalment en 1891 per a crear el Centre Excursionista de Catalunya, actiu fins avui (Iglésies, 1964).

Associació Catalanista d'Excursions Científiques

Catalunya va ser el focus pioner d’un excursionisme i muntanyisme amb clara vocació científica. Al desembre de 1876 naixia l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques; en la imatge podem observar el retrat dels seus joves fundadors. Anys més tard es fusionaria amb l’Associació d’Excursions Catalana per a crear el Centre Excursionista de Catalunya, actiu fins avui. / Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Autor: Rafael Areña

La crida de Giner a imitar l’excursionisme de Catalunya va tindre aplicació en el seu propi cercle de la Institución Libre de Enseñanza amb la constitució a Madrid en 1886 d’una Sociedad para el Estudio del Guadarrama. Pretenia aquesta associació no sols estimular el saludable gust pel camp i la muntanya sinó contribuir a «la investigació d’aquesta serra», tant en «l’aspecte geològic i geogràfic, com en el dels seus usos i costums; en el botànic i zoològic, com en el de les seues tradicions; en el del seu clima i producció, com en els monuments arqueològics que conserva» i avançar així, en definitiva, en l’«estudi real i positiu d’Espanya» (Institución Libre de Enseñanza, 1886). I si bé la seua executòria va ser limitada, i el seu rastre es perd pocs anys després, hi ha elements de continuïtat amb posteriors iniciatives de l’associacionisme muntanyenc a Madrid. El vincle més clar apareix en la societat denominada Peñalara-Los Doce Amigos, que es va formalitzar com a associació en 1913 i que va donar lloc, ja sense solució de continuïtat, a la que fins avui és la Real Sociedad Española de Alpinismo Peñalara (Enríquez de Salamanca, 1988).

El nou segle: ciència, política i religió

Tornant, després d’aquest interludi excursionista, a l’associacionisme pròpiament científic i en particular naturalista, el segle XX s’obre amb una novetat important, a la qual seguirà, a més, un període d’un cert creixement i complicació en el panorama associatiu: la constitució a Barcelona, en els últims dies de 1899, de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), cridada a tenir un paper excel·lent en les dècades següents, i fins a l’actualitat, malgrat una vida bastant agitada (Camarasa, 2000).

Partint, com les entitats excursionistes, d’un impuls manifestament patriòtic, no diferia a penes en els seus primers anys d’aquestes quant a activitats i publicacions. Molt influïts per la seua formació en col·legis religiosos, els joves fundadors de l’ICHN, en flagrant contradicció amb l’impuls innovador que els animava, van mantenir en els seus primers anys un respecte reverencial per l’Església catòlica, fins al punt d’encapçalar el seu Butlletí amb el lema Nulla unquam inter fidem et rationem vera dissensio esse potest (“Mai pot haver-hi cap vertadera divergència entre la fe i la raó”). Això va ser certament un fre respecte a les doctrines evolucionistes, però en contrapartida va donar peu al cultiu d’algunes matèries menys freqüentades, com la morfologia microscòpica, i va ajudar a posar les bases del notable desenvolupament de l’ecologia a Catalunya en la segona meitat del XX (Camarasa, 2000, p. 16-17).

«En els últims dies de 1899 es va fundar la Institució Catalana d’Història Natural, cridada a tenir un paper excel·lent en les dècades següents»

Un efecte col·lateral de l’ICHN seria la refundació en 1901 de la Secció de Barcelona de la SEHN, promoguda en aquesta ocasió per un grup de catedràtics. La iniciativa, que pretenia deixar de costat «tot el que poguera tocar amb idees polítiques i religioses», resultava oposada als plantejaments de l’ICHN, però això no impediria que algun dels més ferms puntals d’aquesta, com Josep Maluquer i Nicolau, s’afiliaren a la SEHN i que amb el temps les relacions entre totes dues societats foren del tot fluides.

Entre 1915 i 1917 es produeix un tomb en l’ICHN que la separa d’altres entitats a cavall de l’excursionisme i la ciència en convertir-se en societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, condició que ha mantingut fins avui. Després de llanguir durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la presidència del botànic Pius Font i Quer (1931-1934) va conduir l’ICHN als seus anys més brillants, que van continuar sota el seu successor, el geòleg valencià Josep Ramon Bataller, fins a l’abrupte final que van suposar la Guerra Civil i la victòria franquista.

Pedrosa del Manzanares

Associacionisme científic i excursionisme es donen cita en les activitats muntanyenques que proliferen a començament del segle XX a la serra de Guadarrama, com aquest grup de naturalistes fotografiats en La Pedrosa del Manzanares per Eduardo Hernández-Pacheco cap a 1920. / Font: Hernández-Pacheco, E. (1931). Guías de los Sitios Naturales de Interés Nacional. Sierra de Guadarrama (p. 23). Junta de Parques Nacionales.

Les dinàmiques lligades a nuclis científics alternatius al centralisme madrileny tenen una altra manifestació rellevant a Saragossa sota el lideratge del jesuïta Longí Navàs, en el qual es dona de nou l’encreuament amb una dimensió ideològica i confessional. L’impuls de Navàs (Catalá Gorgues, 2003) a la Sociedad Aragonesa de Ciencias Naturales, creada en 1902, i després a la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales, des de 1919, s’explica millor en el més ampli context de les iniciatives de foment de la ciència desplegades per un sector del catolicisme. Amb això volien aportar un contrapès a l’excessiu desenvolupament que, al seu judici, anava prenent una versió de la ciència natural que percebien en excés liberal i materialista.

Una cosa similar podria dir-se de la Sociedad Entomológica de España, creada en 1917 sota un clar influx catòlic. D’altra banda, i a recer dels precedents botànics esmentats adés, aquesta associació especialitzada en entomologia inicia la tendència a l’aparició, que serà després imparable a mitjan i final del XX, de successives associacions especialitzades en tal o tal altra parcel·la de l’antic àmbit compartit de la història natural.

Ciència, conservació i ecologisme

Però més que seguir la pista de tota aquesta plètora de societats científiques modernes i especialitzades fins al final del segle XX, cosa que consumiria un espai del qual no disposem, pot ser interessant acabar aquest breu assaig amb una última connexió entre ciències naturals i associacionisme. Aquesta connexió, ja en la segona meitat del segle, serà l’ecologisme. Primer com a conservacionisme i després en les diferents modalitats de l’ambientalisme contemporani, les associacions ecologistes, en sentit lat, són un tret comú a les societats modernes arreu del món. Baula entre l’associacionisme científic i l’ecologista va poder ser la Sociedad Española de Ornitología, fundada en 1954 per Francisco Bernis i un grapat d’entusiastes repartits inicialment entre Madrid, Catalunya i Andalusia (Fernández, 2004). Estudi i conservació dels ocells apareixen units des del principi. La connexió internacional, a través de casos com Doñana, és també important, i en 1968 es crea ADENA, secció espanyola d’una entitat d’abast mundial com el Fòrum Mundial per a la Naturalesa (WWF en les seues sigles en anglès).

«El canvi polític i social en els seixanta i setanta donarà protagonisme creixent a grups, associacions i plataformes més ambiciosament ecologistes»

Ja en els anys darrers de la dictadura franquista, entre 1968 i 1975, apareixen no poques associacions de defensa de la naturalesa o del patrimoni natural, sovint d’àmbit territorial o temàtic limitat: per exemple, la protecció de l’os a la serralada Cantàbrica a càrrec dels Amigos de la Naturaleza Asturiana (ANA), o la promoció de reserves de flora i fauna per l’Asociación Navarra de Amigos de la Naturaleza (ANAN).

En aquest context es va refundar en 1972 l’ICHN, que, després de llargs anys de discreta clandestinitat, a penes enterrat el dictador, protagonitzaria una fita clau en l’emergència de l’ecologisme: la publicació de Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans (1976) que, fruit de més de dos anys de treball de més de vuitanta autors, es va convertir en capçalera i guia de les desenes de grups locals que en els primers anys de la Transició es van llançar a salvar espais i ecosistemes amenaçats (Camarasa, 2007) i que va servir d’exemple per a reivindicacions similars en altres territoris.

Natura ús o abús

Coberta de Natura, ús o abús?, la publicació del qual en 1976 va proporcionar una referència clau per al naixent teixit d’associacions conservacionistes i ecologistes sorgides en els primers anys de la Transició. / Barcino/Institució Catalana d’Història Natural

El canvi polític i social en els seixanta i setanta, accelerat després de la mort de Franco en 1975, donarà protagonisme creixent a grups, associacions i plataformes més ambiciosament ecologistes, en el ple sentit polític i social del terme, encara que sense perdre aquest vincle original amb les bases científiques. El moment exigeix una presència obertament reivindicativa, just quan les grans qüestions ambientals de l’energia, la contaminació i l’extinció d’espècies han emergit amb força arreu del món.

La reduïda dimensió de moltes d’aquestes entitats i la seua escassa duració en molts casos és una característica comuna d’un moviment que tix i desfà xarxes al voltant de problemàtiques tant generals (centrals nuclears, mines a cel obert, crisi climàtica) com particulars (embassaments com el de Riaño; abocaments de cru com el del Prestige en 2002, amb la subsegüent plataforma Nunca Mais; sismes ocasionats pel projecte Castor davant les costes de Castelló…). Com també ho és la ferma militància i l’agilitat en l’ús de les xarxes socials d’aquesta nova forma d’associacionisme naturalista en el qual la majoria de les velles societats, almenys les més actives, s’han integrat amb tota naturalitat.

Tractar de seguir la pista de societats i associacions sorgides entorn de la naturalesa a través de més de cinc segles d’història, i en tot just un grapat de pàgines, pot semblar una obstinació fútil, i potser en part ho és. Però l’amplitud de la perspectiva permet confirmar que el nivell col·lectiu de treball i intercanvi creat per l’associacionisme és un genuí fenomen històric, rellevant per a tot el qui indague en el desenvolupament de l’interès científic i cultural per la naturalesa en el món modern.

Referències

Allen, D. E. (1994). The naturalist in Britain. A social history (2a ed.). Princeton University Press.

Camarasa, J. M. (1998). Algunes fites de la botànica, la història natural i l’ecologia a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. En G. Blanes, & Ll. Garrigós (Coords.), Actes de les IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Alcoi, 13-15 desembre 1996) (p. 51–57). Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

Camarasa, J. M. (2000). Cent anys de passió per la natura. Una història de la Institució Catalana d’Història Natural 1899-1999. Institució Catalana d’Història Natural.

Camarasa, J. M. (2007). El Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans: El reconeixement de la [gestió de la] natura com a forma d’ordenació del territori. En R. Pié (Ed.), Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori, des de Cerdà als nostres dies (p. 305–337). Societat Catalana d’Ordenació del Territori/Agrupació d’Arquitectes Urbanistes de Catalunya.

Camarasa, J. M. (2011). Botigues i rebotigues d’apotecaris. En A. Garcia Espuche (Ed.), Medicina i farmàcia. Barcelona 1700 (p. 112–149). Ajuntament de Barcelona.

Casado de Otaola, S. (1997). Los primeros pasos de la ecología en España. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación / Residencia de Estudiantes.

Casado de Otaola, S. (2001). Quiroga, Calderón, Bolívar. La ciencia en el campo. Naturaleza y regeneracionismo. Nivola.

Catalá Gorgues, J. I. (2003). L’estudi històric de les societats naturalistes en contexts locals: El cas valencià dins el cas espanyol. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 71, 5–20.

Enríquez de Salamanca, C. (1988). Peñalara 75 años 1913-1988. Madrid: Real Sociedad Española de Alpinismo Peñalara.

Fernández, J. (2004). 50 años en defensa de las aves. La Sociedad Española de Ornitología (SEO) 1954-2004. SEO/BirdLife.

Giner de los Ríos, F. (1886a). Paisaje I. La Ilustración Artística, 219, 91–92.

Giner de los Ríos, F. (1886b). Paisaje II. La Ilustración Artística, 220, 103–104.

Iglésies, J. (1964). Enciclopèdia de l’excursionisme. Volum I. Història (1876-1939). Dalmau.

Institución Libre de Enseñanza. (1886). La nueva Sociedad para el estudio del Guadarrama. Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, 10, 367–368.

Martí Henneberg, J. (1994). L’excursionisme científic. Alta Fulla.

Russell, C. A. (1993). Science and social change. 1700-1900 (2a ed.). Princeton University Press.

Sociedad Española de Historia Natural. (1872). Circular. Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, 1, V-VII.

Van Miert, D. (2016). What was the Republic of Letters? Groniek, 204/205, 269–287

© Mètode 2021 - 109. El segrest de la voluntat - Volum 2 (2021)
Patronat de la Fundació Carl Faust. Blanes (Selva).
Doctor en Ciències Biològiques i historiador de la ciència. Professor del Departament d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid.