XVII Congrés: Seixanta-sis anys després

En acabar el XVI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC), el 31 d’octubre de 2000, els representants dels metges i biòlegs valencians que havien participat en el Congrés, celebrat a Barcelona, expressaren el seu desig que la següent convocatòria tingués lloc a la ciutat de València. Sabien que no seria fàcil; perquè en aquelles terres el vent que els impedeix d’atansar molts projectes sol bufar amb molta força, en sentit contrari, com d’Almansa. Tanmateix, demanà que la Fundació Alsina i Bofill i les entitats organitzadores del Congrés tinguessin en compte aquella possibilitat. Quatre anys més tard, el desig es va acomplir. Representava un deute que els CMBLC tenien amb València, que havia estat designada perquè el 1938 s’hi celebrés la desena edició. Aquesta designació havia estat feta en l’assemblea de l’Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana que tingué lloc al ix Congrés (Perpinyà, juny de 1936). A Perpinyà, Llorenç Rubió, com a delegat de l’Ajuntament de València i dels seus col·legues valencians, exposà els motius que l’abonaven per sol·licitar que el següent Congrés se celebrés a la ciutat del Túria. Rubió imaginava per endavant el goig dels metges valencians de rebre a casa seva els companys germans de llengua i d’esperit. Les paraules de Rubió foren acollides amb una gran ovació i hom acordà per unanimitat d’acceptar la proposta dels col·legues valencians.

Malauradament, el 1938 el X Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana no se celebrà ni a València ni a cap altre indret. El país havia entrat ja en una època de foscor i silenci que durà gairebé quaranta anys. Quatre dècades transcorregueren entre el novè i el desè Congrés, que tingué lloc a Perpinyà, el 1976, sota la presidència de Josep Alsina i Bofill. Metges i biòlegs de les diferents terres de llengua catalana es trobaren a la capital del Rosselló per “cercar-hi unes brases que eren sota unes cendres”, en paraules de Frederic Coromines i Beret, secretari general del desè Congrés. El camí per arribar a les brases havia estat molt llarg i ple d’obstacles.

Vint-i-dos anys i cinc congressos després, el 1998 es creà la Fundació Alsina i Bofill. La proposta de fundar aquesta entitat sorgí de l’Assemblea del xv CMBLC (Lleida, 1996) i l’esperit que dugué a crear-la era el mateix que el 1913 mogué els organitzadors del primer congrés: consolidar i garantir la celebració dels congressos, defugir els protagonismes en llur convocatòria i integrar activitats dels diversos professionals de les ciències de la vida i de la salut. L’assemblea del quinzè Congrés aprovà unànimement que aquesta entitat dugués el nom d’Alsina i Bofill, com a homenatge a l’home que féu possible la represa dels congressos. Davant la sol·licitud dels companys valencians, el Patronat de la Fundació Alsina i Bofill cregué oportú que el XVII Congrés se celebrés a la ciutat de València, malgrat que el vent no els fos –no els sigui encara– massa favorable. És una cita a la qual els metges i biòlegs de llengua catalana han acudit amb seixanta-sis anys de retard. Tanmateix, podem recordar els versos del poeta Martí Domínguez (1908-1984), a Arbres< (1957): “La llengua és a la Pàtria lo que a la terra els arbres:/ l’arrelam que l’apreta, els troncs que l’ennoblixen,/ les branques que s’eixamplen per donar-li son ombra/ i a la volta son fruit.”