Entrevista a Lori Marino

«La captivitat perjudica seriosament el cervell dels mamífers intel·ligents»

Neurocientífica i experta en comportament animal

Lori Marino

Amb dues dècades d’experiència docent en la Universitat Emory (Atlanta, EUA), Lori Marino és la fundadora i directora executiva del Centre Kimmela per a la Defensa dels Animals, així com fundadora i presidenta del Whale Sanctuary Project, un lloc en què els cetacis que viuen als parcs zoològics es poden recuperar de les conseqüències de la captivitat i viure en condicions tan pròximes com siga possible a les del seu hàbitat natural. També és creativa afiliada en el Safina Center de Nova York.

Fa trenta anys que estudia la neuroanatomia de dofins i balenes per demostrar que els cervells dels dofins són tan complexos com els dels grans simis. En 2001, va coescriure amb Diana Reiss el primer estudi que demostrava que els dofins mulars són capaços de reconèixer la seua imatge en un espill. Van emprar el test de Gallup, que consisteix a col·locar una marca al cos d’un xiquet o un animal subreptíciament per comprovar si, en veure’s reflectits en un espill, la seua reacció indica que reconeixen que aquesta marca no és part habitual del seu cos.

Més recentment, ha estudiat amb Bob Jacobs les conseqüències neuronals de la captivitat i ha sigut entrevistada per als documentals Blackfish (2013), Unlocking the cage (2016), Long gone wild (2019) i Seaspiracy: La pesca insostenible (2021).

He admirat la seua investigació durant anys, i per això em va alegrar molt que contactara amb mi en resposta a un article que vaig publicar en The Journal of Animal Ethics juntament amb Peter Singer: «The threat of great ape extinction from Covid-19», en què citava el seu treball. Aquest va ser l’origen d’aquesta entrevista.

Quines van ser les principals dificultats que va trobar en el seu camí per a convertir-se en una experta en cetacis?

No hi hagué mai moltes dificultats. Potser una va ser que hi ha relativament poques persones estudiant el cervell dels cetacis, i em va costar trobar experts i experiències. Potser la part més molesta va ser que l’estudi dels dofins genera en la gent una reacció una mica «woo woo». [Perquè els lectors ho entenguen, «woo woo» és una manera de referir-se a les creences poc convencionals o estranyes, amb poca o gens de base científica, com l’astrologia, la sanació amb cristalls o la clarividència.] En els anys seixanta, John Lilly va ser pioner en l’estudi del cervell dels dofins, però va utilitzar uns quants mètodes poc ètics, com donar-los LSD. Finalment, va acabar arribant més enllà de la ciència i es va endinsar en les aigües de la pseudociència. Quan encara estudiava, vaig fer tot el possible per denunciar els disbarats de Lilly. Les coses ara són diferents, i l’estudi del cervell, la ment i el comportament dels dofins es pren tan de debò com qualsevol altra disciplina científica.

Podria explicar al públic general alguns dels seus descobriments en relació amb els efectes de la captivitat en els cetacis?

Els efectes de la captivitat a llarg termini poden ser pregons, i fins i tot provocar una mort prematura. Hem descobert que l’explicació més vàlida de la deterioració de la qualitat de vida en condicions de captivitat és que l’estrès crònic acaba provocant disfuncions en el sistema immunològic, la qual cosa al seu torn pot desencadenar una atròfia cerebral i augmentar la vulnerabilitat a la infecció. Les tres àrees que més afecten els cetacis que viuen en captivitat són les infeccions oportunistes, els trastorns del comportament i la desregulació social. Per exemple, les balenes en captivitat pateixen infeccions oportunistes freqüents. La causa de mort més comuna és la pneumònia, seguida dels trastorns gàstrics, l’encefalitis, la meningitis i la candidiasi. Aquestes infeccions es produeixen quan el sistema immunològic es veu compromès. Per tant, el predomini en cetacis en captivitat suggereix que els seus sistemes immunològics han patit danys.

«Els efectes de la captivitat a llarg termini poden ser profunds, i fins i tot provocar una mort prematura»

Les balenes en captivitat també mostren evidències de dany cerebral. Les anomalies de comportament, com les estereotípies, les autolesions i la hiperagressivitat sempre són indicatius de dany cerebral. Les estereotípies són comportaments molt repetitius, com ara nadar en cercles, colpejar-se contra les parets del tanc, cruixir les dents contra superfícies dures, etc. Són degudes a la desregulació dels circuits neuronals del cervell. També s’observa anorèxia i símptomes de depressió com la inactivitat. La inactivitat es pot referir a mantindre’s en la superfície (el que es coneix com a flotació o logging) o fins i tot quedar-se en el fons del tanc o en un racó, amb el cap contra les parets. Finalment, les interac­cions socials dels dofins que viuen en tancs d’aigua són notablement anormals i condueixen a agressions que no s’observen en llibertat, així com disfuncions parentals i afectives i altres problemes socials que els provoquen traumes. Aquests traumes es transmeten intergeneracio­nalment.

En els primats també podem observar alguns d’aquests comportaments. De fet, un gran estudi realitzat per Lucy Birkett i Nicholas Newton-Fisher i publicat en PLOS ONE en 2011 va mostrar que tots els ximpanzés captius, incloent-hi els que viuen en grans recintes amb un entorn variat i ric, mostraven signes de salut mental deteriorada. Un estudi semblant amb cetacis o elefants aportaria conclusions similars?

Sí, de fet, ja tenim proves de malalties mentals en elefants i cetacis en captivitat. Sempre hi haurà diferències individuals, però no puc imaginar que un ésser complex com un elefant o un cetaci no es veja danyat d’alguna manera després d’estar retingut en un entorn empobrit durant molt de temps. L’enriquiment de l’entorn té una eficàcia limitada perquè no pot igualar l’estimulació, el desafiament i la complexitat d’un entorn físic i social natural.

Viure en un tanc d’aigua de grandària limitada necessàriament ha de ser dolent per a la salut física d’una criatura que ha evolucionat per travessar oceans i explorar vastos territoris. És possible que aquest confinament siga fins i tot pitjor per a la salut mental d’espècies particularment intel·ligents com les balenes, els dofins, els elefants i els simis?

Per descomptat. L’estrès psicològic del confinament pot ser fins i tot pitjor que els aspectes físics del tancament, perquè la captivitat limita la gamma de decisions que poden prendre. Limita severament la seua autonomia. L’autonomia és la llibertat per a triar què fer i quan fer-ho. En una gàbia o un tanc, no poden triar-se els individus amb què es conviu, ni què menjar, ni què fer, ni on anar… A més, la intel·ligència comporta una necessitat d’estimulació i desafiament per part d’altres animals, l’entorn, diferents problemes, etc. En parcs zoològics i marins, els entorns són tan pobres i monòtons que l’exploració i els reptes són molt limitats. I això és extremadament estressant per a qualsevol ésser intel·ligent. El personal dels parcs zoològics i marins intenta fer l’entorn més interessant per als animals utilitzant «objectes d’enriquiment» (joguets, per exemple), i, a vegades, aquests poden ajudar temporalment. Però aquest enriquiment és molt lluny de la complexitat d’un entorn natural i els animals tendeixen a avorrir-se prompte.

Lori Marino / Whale Sanctuary Project

L’atròfia neuronal és comparable a la muscular?

L’atròfia neuronal és similar a l’atròfia muscular perquè significa que la neurona s’encongeix, connecta menys amb altres neurones o mor. L’atròfia neuronal pot tindre moltes conseqüències cognitives i conductuals depenent del lloc del cervell en què es produïsca. L’atròfia muscular està més limitada a la part específica del cos en què es troba el múscul afectat. Un exemple d’atròfia neuronal serien els efectes de l’estrès crònic en l’hipocamp, la part del cervell encarregada de la memòria, la cognició i el processament de les emocions. Quan s’atrofia aquesta part, els efectes són generalitzats. El mateix ocorre amb el neocòrtex, una altra part del cervell afectada per l’estrès crònic.

Podrien els seus descobriments sobre els efectes neuronals de la captivitat ser rellevants per a la nostra comprensió de les conseqüències de l’empresonament o confinament en els éssers humans?

Sí, molt. Tenim proves que els humans que creixen o viuen en entorns molt empobrits es veuen afectats en termes neuronals, conductuals i cognitius. El que és important tindre en compte sobre els efectes a llarg termini de la captivitat és que tendeixen a ser molt similars entre espècies, i això inclou els humans. Tots els cervells comparteixen estructures similars que es veuen afectades d’igual manera pels entorns limitats i empobrits. I encara que sempre hi ha diferències entre espècies, hi ha més similituds de les que es podria pensar. Això és perquè gran part del cervell es conserva evolutivament i això implica que els mateixos sistemes compleixen les mateixes funcions en diferents espècies. Un exemple d’això és el sistema límbic. Està involucrat en el processament de les emocions, la memòria i algunes formes de cognició, i s’ha conservat en tots els vertebrats. I com que les estructures límbiques tenen a veure amb el processament emocional, es veuen molt afectades per l’estrès, i això ocorre en totes les espècies en què s’ha estudiat.

Podria donar alguns exemples de l’evolució convergent de capacitats cognitives complexes en cetacis i primats, a més de la capacitat de reconèixer-se en un espill?

Com que els primats i els cetacis no han compartit ancestres des de fa uns 95 milions d’anys, qualsevol capacitat cognitiva compartida que sorgisca en els dos llinatges és tècnicament convergent. Això inclou la capacitat de comprendre llenguatge simbòlic sintàctic simple, l’ús d’eines, certs factors socials, la metacognició o la capacitat d’imitar. No obstant això, sabem que molts animals, com els elefants, els porcs, els gossos, alguns ocells i fins i tot certs invertebrats posseeixen capacitats cognitives similars. Per tant, comence a pensar que això és degut a molt més que a una simple convergència evolutiva entre grans primats i cetacis.

Per què pensa que alguns cetacis han adquirit aquesta autoconsciència i són, en termes generals, tan intel·ligents? Quines pressions evolutives poden haver-ho propiciat?

Crec que l’autoconsciència pot ser una dimensió del regne animal, i alguns tàxons l’expressen de manera similar als humans. Però no sabem exactament per què els cetacis, els elefants i els grans primats es reconeixen en un espill i altres animals intel·ligents no són capaços d’això. Puc dir que té alguna cosa a veure amb el fet que tots tenen grans cervells, o són molt socials, però finalment són només hipòtesis molt poc específiques. Podria ser simplement que aquests tàxons han aconseguit un cert nivell de complexitat cognitiva, però aquesta explicació no és molt satisfactòria.

«No puc imaginar un ésser complex com un elefant o un cetaci que no es veja danyat d’alguna manera després d’estar retingut en un entorn empobrit»

Jo estava segura que els dofins passarien el test d’autoconsciència de Gallup i estava esperant que algú ho demostrara. Podria explicar algunes de les dificultats d’aquesta prova que expliquen per què altres experts no ho aconseguiren?

Només hi havia un altre laboratori, a Hawaii, interessat en el tema de l’espill en els dofins. Van realitzar alguns estudis pilot i van obtindre algunes proves molt prometedores, però no van ser capaços de confirmar els resultats. Vam ser els primers a realitzar una prova que confirmara que els dofins s’estaven reconeixent realment en l’espill. No és una cosa fàcil de provar. L’autoconsciència és una característica mental extremadament subjectiva, i per això requereix reflexionar amb molta cura sobre formes en què es puga falsar la hipòtesi que utilitzen l’espill per a veure’s a si mateixos. El test és un repte metodològic, especialment per a un animal sense mans, i potser això va desanimar altres. Vam passar més d’un any realitzant l’estudi i vam implementar nombroses condicions de control perquè l’experiment fora completament clar, i els criteris que els dofins havien de complir per a demostrar que es reconeixien a si mateixos en l’espill eren molt estrictes. És molt fàcil «veure el que un vol veure» en aquesta mena d’estudis, així que havíem d’assegurar-nos que el que feien els dofins s’interpretava de manera adequada i rigorosa.

El fet que els cetacis no dormen suposa un gran problema per al test de Gallup?

No, perquè no els vam marcar mentre dormien. Vam utilitzar un procediment de marcatge simulat. És a dir, a vegades utilitzàvem un marcador amb tinta, altres vegades n’utilitzàvem un sense tinta (marca simulada), i altres vegades els cridàvem a l’estació de marcatge, però no els tocàvem (no marca). Tots aquests controls ens van permetre interpretar el seu comportament quan estaven marcats i quan no ho estaven.

Per què no es posen espills en els recintes d’orques i belugues per a estudiar-ne l’autoconsciència i recollir proves anecdòtiques indirectes i, al mateix temps, proporcionar-los un entorn més interessant?

Per descomptat, podem fer això i molt més. Crec que una raó per la qual això no es fa és perquè aquestes proves d’autoconsciència tendeixen a fer que la gent es replantege si aquests animals haurien d’estar tancats en tancs. Una altra raó és que podria provocar problemes en les relacions socials dins del tanc, ja que sovint l’autoreconeixement no ocorre immediatament. Per tant, podria ser massa confús, o fins i tot perillós, ja que, al principi, algunes de les balenes podrien intentar atacar la imatge.

Molts cetacis, des dels dofins mulars fins als catxalots, utilitzen signatures sonores que empren a manera de noms propis quan es presenten a un grup. No indica això que és probable que tinguen una noció de si mateixos com a individus?

Crec que emetre noms propis pot ser un indicador d’autoconsciència, però no tinc clar que siga el més directe. Poden indicar que entenen el concepte d’individualitat. Però la profunditat cognitiva que se’n desprèn ja és una altra qüestió.

Em sembla molt interessant que els dofins femella són els que fan anells de bombolles o utilitzen esponges per a protegir-se el nas. Em pregunte si hi ha diferències sexuals visibles en el cervell dels cetacis i si aquestes són similars a les que trobem en homínids i que han sorgit en relació amb l’atenció materna.

Sí, gran part de la innovació cultural i la transmissió en altres animals es produeix entre mares i fills. Crec que això és perquè les mares tendeixen a ser les que passen més temps amb la següent generació i poden transmetre comportaments apresos amb més facilitat que els mascles. La teua pregunta sobre les diferències sexuals en el cervell dels cetacis és molt interessant però no tenim informació suficient per a poder abordar-la. Necessitaríem una mostra de cervells molt àmplia que no existeix actualment.

Troba que és probable que els cetacis tinguen capacitats cognitives addicionals (potser relacionades amb l’ecolocalització) que ni tan sols hem considerat perquè nosaltres mateixos no tenim aquestes capacitats i no sabem com comprovar-les?

Pense que és molt probable que tinguen capacitats cognitives que nosaltres no tenim.

Sabem que les orques, les belugues i els dofins mulars tenen habilitats extraordinàries, perquè a pesar de tot el sofriment, no moren molt prompte en captivitat. Com de probable és que almenys altres balenes dentades com els catxalots i els caps d’olla (potser fins i tot rorquals com les balenes amb gep) tinguen capacitats comparables?

Crec que tots els cetacis comparteixen determinades capacitats perquè tots tenen cervells grans i desenvolupats, però també hi ha diferències entre espècies relacionades amb el nivell de sociabilitat i altres factors. Especialment algunes espècies com la vaca marina o els dofins de riu ho passen fins i tot pitjor en captivitat que els dofins mulars, les belugues i les orques. Tendeixen a ser més espantadissos, i sovint moren d’estrès extrem després de poc temps en captivitat.

La badia de Port Hilford, a Nova Escòcia (Canadà), albergarà el Whale Sanctuary Project, un refugi destinat a acollir balenes rescatades de parcs marítims, promogut per Lori Marino i els seus col·laboradors. / Whale Sanctuary Project

Podria explicar l’objectiu del Whale Sanctuary Project?

El nostre objectiu és transformar la forma com la gent es relaciona amb les balenes i els dofins posant fi a la seua explotació i creant refugis al costat de la mar, ajudant en rescats internacionals de mamífers marins i fent avançar la ciència relacionada amb els dofins i les balenes. Vam començar en 2016, passàrem més de dos anys buscant la ubicació ideal i ara estem creant el primer refugi d’Amèrica del Nord per a balenes en captivitat. La seu està a Port Hilford, Nova Escòcia, en una preciosa badia amb més de 400.000 m2 d’aigua per a prop d’una dotzena de balenes rescatades de parcs marins. Alimentarem i cuidarem les balenes, però estem compromesos amb la promoció de la seua autonomia perquè puguen passar els seus dies triant què fer. I tindran un entorn natural que els oferirà moltes opcions, a diferència dels tancs de ciment. La nostra meta no és només proporcionar una vida millor a unes poques balenes concretes, sinó utilitzar el nostre refugi per a promoure un moviment global que pose fi al confinament d’aquests animals intel·ligents per al nostre entreteniment i convertisca la nostra relació d’explotació amb ells en una relació de respecte.

Whale Sanctuary Project

Poden els científics visitar el refugi en l’Atlàntic canadenc per a estudiar les balenes?

Sí, es faran treballs científics en el refugi, sempre que no siguen invasius o intrusius. Ens permetran aprendre molt més sobre aquests animals del que podíem observar en un tanc, i la investigació sobre la seua salut i el seu comportament serà de vital importància per a cuidar-los millor. Els estudis en el refugi també tindran molta més rellevància per al treball de camp que la investigació en un parc d’atraccions.

Quines espècies acolliran? Estaran juntes?

Acollirem belugues i orques, i les dues espècies estaran en àrees separades, per descomptat.

El refugi complirà també un propòsit de conservació? Si les espècies es reprodueixen i són massa nombroses, se soltaran espècimens en l’oceà?

Els refugis no permeten la cria. L’evitarem per mitjans farmacèutics i conductuals. No volem crear més cetacis captius, volem que els refugis siguen l’última etapa de la captivitat en el món. Però el nostre refugi farà un important paper en la conservació perquè serà un centre per a aprendre sobre els cetacis i les raons per les quals necessiten viure en l’oceà i ser protegits en el lloc al qual pertanyen, en lloc de ser utilitzats com a atracció.

Quin missatge principal li agradaria enviar als lectors de Mètode en relació amb la seua investigació?

M’agradaria que els lectors comprenguen que les balenes i els dofins han evolucionat en els oceans i que aquest és l’únic lloc en què poden desenvolupar-se. 

© Mètode 2022 - 113. Vida social - Volum 2

Investigadora ICREA, codirectora de la UPF Center for Animal Ethics (Barcelona) i presidenta del Projecte Gran Simi-Espanya.