Entrevista a Martín Aluja

Martín Aluja és un dels entomòlegs més reconeguts del món. Forma part de l’Acadèmia Mexicana de les Ciències i actualment és investigador en l’Institut d’Ecologia (INECOL), coordinat pel Consell Nacional de Ciència i Tecnologia de Mèxic (CONACYT). El seu treball científic ha estat reconegut, entre altres, amb el Premi King Baudouin atorgat per la International Foundation for Science i amb el Premi Nacional de Ciències i Arts de Mèxic. Des de fa poc combina la seua dilatada carrera com a entomòleg (que inclou més de 170 articles científics, l’edició de cinc llibres i més de 2.700 cites) amb la reflexió entorn de l’ètica de la investigació científica.

S’ha centrat a investigar l’ecologia i la conducta de les mosques de la fruita i dels seus parasitoides; de fet, pot presumir que un gènere d’insectes porte el seu nom (Alujamyia), així com dues espècies de vespes (Aganaspis alujai i Diachasmimorpha martinalujat). Entre els resultats de les seues investigacions són particularment rellevants els que van ajudar a refutar la idea que l’alvocater Hass constitueix un reservori de la larva de la mosca de la fruita. Això va permetre desbloquejar el mercat nord-americà per a aquest important cultiu mexicà i va reportar grans beneficis econòmics i socials per a les poblacions rurals. Aprofitant la visita de Martín Aluja a València per a oferir un curs sobre ètica de la ciència en la seu de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (UV-CSIC), vam mantenir una agradable conversa al voltant de l’ètica de la ciència, un tema molt delicat que ell aborda de manera rotunda i compromesa.

«Un científic format en l’ètica científica genuïna està blindat davant de qualsevol tipus de pressió»

Comencem amb una pregunta que és al mateix temps òbvia i interessant: d’on ve el seu interès per l’ètica de la ciència? El va suscitar algun succés particularment rellevant o l’ha acompanyat sempre?

Va ser un procés gradual. A casa, el meu avi matern, ma mare i mon pare ens van inculcar molt aquest tema de l’ètica i quan vaig estudiar el meu doctorat als EUA vaig començar a veure coses que em deixaven parat, però que pocs objectaven. Quan torne a Mèxic i m’incorpore a l’aparell científic, comence a participar molt en comitès de revisió i continuava percebent que hi havia coses que a mi em pareixien equivocades, però que tothom acceptava. Llavors, en 2002, em vaig acostar al president de l’Acadèmia Mexicana de Ciències i li vaig demanar que em permetera organitzar un simposi en 2003 sobre ètica científica. Vaig convidar gent molt rellevant de Mèxic i de l’estranger, per a evitar que els col·legues locals es posaren a la defensiva. Perquè un error que cal evitar invariablement en aquest assumpte tan espinós és el que podria denominar-se com el «dit flamíger» o la «cacera de bruixes». Em sembla un error molt greu fer acusacions sense ple coneixement de causa. El tema cal abordar-lo amb molta atenció i, precisament, amb enorme ètica, per a no malmetre la reputació de ningú de manera gratuïta o equivocada.

Jesús Císcar

Quina seria la diferència entre una ciència moralista i una ciència ètica?

Com elegantment ho formula [la filòsofa] Paulina Rivero-Weber, la moral és un tema imposat, cultural, que canvia de manera constant. Fa cent o cinquanta anys la moral era una altra, per això no és un bon suport, perquè és un fet que va canviant d’acord amb les cultures i els temps. L’ètica, en canvi, en principi, no varia: és un compromís profund amb tu mateix d’actuar d’acord amb estàndards ètics molt arrelats al llarg de tota la teua trajectòria científica. L’ètica té moltíssims components, no sols és l’espectre del frau i la falsificació de dades, els conflictes d’interès o el terrible assetjament sexual d’un tutor a una alumna. És molt més complex que tot això. Un component, poc valorat fins ara, és la intel·ligència emocional. Moltes vegades en les universitats se selecciona els investigadors per la seua intel·ligència intel·lectual, però la intel·ligència emocional és exactament igual d’important, especialment per a poder manejar conceptes d’integritat científica. Per això, almenys al meu parer, el científic actual ha de conjuntar ambdós tipus d’intel·ligència per a poder operar realment en un àmbit cada vegada més complex, estressant i competitiu.

No obstant això, algunes persones tenen, quan s’aborda la demanda d’una ciència més ètica, una visió, diguem-ne, «puritana», que considera la ciència com una eina neutra d’obtenció de coneixement. És un punt de vista que trasllada els problemes ètics des dels científics fins als que fan servir els coneixements científics.

Però això no és així. La investigació científica, el procés de generar coneixement, és un tema molt delicat perquè estàs creant eines que seran utilitzades per altres persones, fins i tot com a fonament per a continuar investigant més. Imagina’t que un d’aquests articles que estàs usant com a referència, com a base per a la tesi de doctorat, tinguera problemes d’ètica i siga producte de dades manipulades o inventades. El cost que això té per a la comunitat científica, i en general per a la societat que la finança, és desorbitant. Un «ADN» ètic profundament arrelat en el científic és important, perquè fer ciència implica una enorme responsabilitat. El mètode científic aplicat de manera ètica genera coneixement sòlid, replicable i útil per a la comunitat científica i per a la societat, que amb els seus impostos finança la investigació. En canvi, aplicat amb trampes, pot generar molts problemes. Pren el camp de la medicina, on hi ha molts casos de faltes ètiques greus, d’invenció o de manipulació de la informació sobre càncer, per exemple. Imagina’t el que això implica!

«El mètode científic aplicat de manera ètica genera coneixement sòlid, replicable i útil per a la comunitat científica i per a la societat»

Se sol parlar dels actes individuals del científic, però, què podria dir-se del sistema de producció científica? La ultraquantificació, la ultracompetitivitat, la precarietat laboral… Fins a quin punt no empenten el científic cap a les faltes ètiques?

Es debat molt si realment aquest és un problema producte de la pressió a què els científics estem sent sotmesos en aquest moment a tot el món o un problema de falta de compromís personal. Efectivament, la pressió s’incrementa dia rere dia. Si tu compares la situació fa vint anys amb la d’avui, la pressió a què estem sotmesos els científics és totalment diferent. El procés s’ha tornat agressiu, molt competitiu, i això òbviament també genera enormes riscos. Cal tenir en compte a més que hi ha molta pressió de les empreses, per l’enorme negoci que es pot fer amb el coneixement científic. Tot això genera desviacions en l’ètica científica.

A això em referia. Des d’un punt de vista de teoria de jocs, caldria cuidar els coloms que es comporten bé i mantenir a ratlla les àguiles que els poden devorar. Això pareix un punt desitjable en el sistema d’investigació: premiar l’actitud ètica i penalitzar aquells que la transgredeixen. Però no estic molt segur que això siga així…

Per això parlava de la intel·ligència emocional, perquè trobe que un científic format en l’ètica científica genuïna, amb la profunda convicció personal que aquest és el camí, està blindat davant de qualsevol tipus de pressió. Jo mateix ho he viscut: a tu ningú et pot obligar o pressionar a cometre una falta ètica si la teua convicció és plena. Per això és tan important començar des de joves, perquè els estudiants no accepten sentir-se pressionats. Si tu estàs treballant en un postdoctorat sota molta pressió, ningú t’ha d’obligar a cometre faltes ètiques per a traure més ràpidament una investigació i publicar-la de manera accelerada, perquè a la llarga el cost és impagable. Cal enfortir la intel·ligència emocional de la gent i que arrelen ben profundament els principis ètics perquè ells mateixos es blinden.

Jesús Císcar

Em preocupa especialment el sovinteig de què parlen autors com Daniele Fanelli. Quan un analitza els casos de frau científic com Friedhlem Herrmann i Marion Brach, Jan Hendrik Schön o Shinichi Fujimura, tots eren científics de molt de renom que van jugar molt fort. No obstant això, fins a quin punt passen desapercebudes les faltes ètiques entre autors de menys impacte?

Estàs posant el dit a la nafra. És més perniciosa i nociva per al sistema científic l’acumulació de petites falles que els casos escandalosos, encara que siguen gravíssims. Tots aquests casos paradigmàtics acaben eixint a la llum pública i els culpables són castigats, perden la feina i danyen irreparablement la seua reputació. Però els altres, els silenciosos, són una espècie de malaltia sistèmica. Amb el que hem de treballar molt és precisament amb aquesta «àrea grisa», amb les qüestions que no estan tipificades com a falta greu, però que fan molt de mal al quefer científic. En totes les universitats del món hauria de ser obligatori seguir cursos d’ètica i integritat científica en els primers semestres i després en el doctorat i fins i tot per a científics ja consolidats. Un taller per a, diguem-ne, «actualitzar» els conceptes. Que ningú puga argumentar que «no sabia», perquè aquesta és una de les excuses que molta gent fa servir.

«El tràfic d’influències es dona en tots els àmbits: per què no havia de donar-se també en l’àmbit científic?»

Un problema podria ser la indefinició de molts dels termes. És a dir, què és exactament el plagi? Qui ha de ser l’autor d’un article? Ací hi ha un espectre de definicions i de fronteres canviants que podria ajudar a justificar la dissonància ètica.

Avui dia ja hi ha programes que et permeten avaluar-te a tu mateix i detectar la quantitat de plagi i autoplagi que comets, encara que no siga la teua intenció. Amb aquests sistemes de fàcil accés, els editors de revistes poden avaluar el teu article d’acord amb milions de documents i analitzar si estàs plagiant, i fins i tot autoplagiant. El plagi està perfectament definit com l’apropiació d’idees d’una altra persona sense donar el crèdit respectiu i està tipificat com a delicte en molts països. Cal ser conscients que tenir accés a tantíssima informació de manera tan fàcil i ràpida comporta riscos. Addicionalment, hi ha el tema de les autories injustificades, entre molts altres problemes d’ètica en la ciència, com, per exemple, els conflictes d’interès, esforç i consciència, la manipulació de dades o gràfics, els curricula vitarum amb inexactituds o falsedats de pla, o l’elaboració de cartes de recomanació que enganyen. Ja avui dia la majoria de les revistes t’exigeixen que faces una llista on anotes la contribució específica que ha fet cadascun dels autors a l’article. Abans era molt comú que el director d’una institució o laboratori automàticament fora l’autor de qualsevol article que isquera d’allí. Això avui dia és impensable. La definició universal per a justificar una autoria és l’aportació intel·lectual. Si no hi ha aportació intel·lectual significativa, una autoria avui dia ja no està justificada.

Normalment es considera que el sistema de publicacions científiques ha estat dissenyat per a evitar les males pràctiques, però, en canvi, sembla que deriva cap a un sistema generalitzat de males pràctiques. Quan un observa el tràfic de favors que existeix, o el capteniment d’alguns editors, que tenen molt de poder dins d’un sistema de revisions pseudocegues, no troba que als filtres de les revistes els hackegen amb massa facilitat?

Aquest tipus de problemes es podrien evitar generant una cultura d’integritat científica i que arrelara en els nous quadres [d’àrbitres], de manera que es neguen a jugar aquesta mena de jocs. El que passa és que alguns dels editors de revistes, però sobretot molts dels àrbitres a qui recorren, no van tenir una formació sòlida en ètica científica. A més, un problema afegit és que s’han multiplicat les revistes electròniques fins a tal grau que és pràcticament impossible vigilar-les. Una cosa que em meravella és la creença que tot científic és un ésser pur; això és fal·laç. Nosaltres som part de la societat i si tu et desenvolupes en una societat malalta de corrupció –i cap país se salva del problema–, acabes vivint voltat de mals exemples. Pensar que les comunitats científiques hi són alienes és somiar. El tràfic d’influències es dona en tots els àmbits: per què no havia de donar-se també en l’àmbit científic? Com que els científics som humans, igual com els empresaris o polítics, també és un fet que alguns àrbitres molt poderosos o poc ètics frenen articles o propostes d’investigació de grups competidors o de vegades els rebutgen. Tots aquests problemes es poden resoldre obrint-se a la crítica. Reconeixent que els processos són perfectibles i es poden blindar contra les faltes ètiques si se’n parla i es generen mecanismes en les universitats, instituts i empreses dedicades a la investigació que garantisquen que el personal està format i preparat per a conduir-se seguint estrictament principis d’integritat científica i intel·ligència emocional.

Jesús Císcar

Però és una fallada molt evident. Moltes vegades acaben revisant un article els que són criticats en ell, i això genera un biaix molt conservador. És molt difícil introduir noves idees o criticar qui ha aconseguit un cert domini editorial, ja siga com a editor o com a revisor. També hi ha els casos de revisions evidentment deficients… A vegades t’acaba revisant algú que no és precisament un expert en el teu camp i la seua opinió decideix sobre el teu treball després de molts mesos d’espera. És cridaner que no s’explique en cap lloc quins articles has de revisar i, sobretot, com fer-ho.

Exactament, els àrbitres de futbol tenen acadèmies de formació de nous quadres, però, qui ens ensenya a nosaltres els científics a ser bons àrbitres? És una qüestió de transmissió cultural. Si tu no inverteixes temps a educar els teus estudiants en l’art d’avaluar projectes i articles, llavors faran un mal treball. Hem d’institucionalitzar tallers per formar els nous quadres d’avaluadors científics! Servidor invariablement rebutja revisar un article o proposta d’investigació si l’autor principal és un exalumne o si és un «competidor» o si hi ha qualsevol altre tipus de conflicte d’interès. Moltes vegades els editors o els organismes que donen finançament afronten un greu problema d’escassetat d’avaluadors amb principis ètics arrelats per un tema d’egoisme. Una regla no escrita de l’activitat diu que per cada article que envies a una revista hauries d’acceptar ser àrbitre de tres més, perquè almenys dos col·legues, de vegades tres, hauran de dedicar molt de temps de qualitat a avaluar el teu article. Però molta gent és egoista i argumenta que no pot fer aquesta faena perquè estan «summament ocupats», encara que al mateix temps continuen enviant articles a revistes i esperen que algú els avalue. És molt egoista fer creure que els únics ocupats són ells. Per això és tan important fer entendre als estudiants que part del seu treball és arbitrar articles o propostes d’investigació, no sols fer investigació. Avui dia la ciència és un procés amerat per la col·laboració i la multidisciplinarietat. Si el jove científic no és format adequadament, de manera que desenvolupe la seua intel·ligència emocional, se sentirà aclaparat per la càrrega de treball i pot caure en la trampa de les faltes ètiques.

«És un fet que alguns àrbitres poc ètics frenen articles o propostes d’investigació de grups competidors»

De totes maneres, encara que coneixem aquests problemes, el sistema de publicacions és molt immobilista. Hi ha iniciatives, per exemple, per a inscriure els experiments abans de portar-los a terme, per a fer les dades públiques o perquè les revisions siguen transparents, i aquest és un tema polèmic per una mescla de pudor i de rebuig de responsabilitzar-se de les revisions fetes. Però no s’observa que aquestes mesures s’estiguen implantant, almenys no de manera generalitzada.

Sobre aquest tema, servidor pensa que els arbitratges han de portar nom i cognom. Però tornant al tema de la intel·ligència emocional: és molt difícil per a algú que no haja desenvolupat aquesta intel·ligència acceptar una crítica, i llavors es torna un tema de venjances. Si tu vas fer un treball molt ètic i professional, però la recomanació va ser negativa, és molt probable que aquesta persona «afectada», si no va desenvolupar una intel·ligència emocional per a assimilar la crítica, et faça posteriorment una avaluació dolenta del teu projecte científic o del teu article.

Però per a aplicar una ètica sembla que fan falta dos factors que van lligats: control i motivació. Qui pensa que hauria de controlar èticament els científics? Caldria evitar que la gent siga jutge i part.

Als EUA hi ha l’Oficina de la Integritat en la Investigació, que, per exemple, en el cas de la investigació biomèdica, és l’àrbitre final. Són ells els que estan pendents que no hi haja faltes ètiques. En principi estic en desacord amb el dit flamíger de la regulació: el risc és que la burocràcia envaesca l’àmbit de la investigació, que ha de ser un àmbit totalment lliure del «restrenyiment espiritual» dels buròcrates o dels horripilants «homes i dones de gris», parafrasejant Michael Ende i el seu meravellós llibre Momo. Els científics hem de regular-nos des del laboratori i fer que arrele una profunda cultura d’integritat científica entre els nostres estudiants i col·laboradors per evitar que els buròcrates es transformen en jutges sobre ètica.

Jesús Císcar

Però l’autoregulació implica homogeneïtat de valors i no sembla aquesta la situació. Té sentit deixar l’ètica en mans d’una comunitat tan heterogènia com la científica? Hi ha qui pot comprendre molt bé com funciona la ciència, però resulta que és mala gent i està ací per a explotar la seua posició.

Estic totalment d’acord, hi ha una heterogeneïtat enorme fins i tot entre camps o entre cultures. He vist amb molt bons ulls aquest debat molt públic en la premsa escrita i la televisió sobre el suposat màster de l’ara expresidenta de la Comunitat de Madrid. Que no hi haja hagut únicament un enorme cost polític per a ella, sinó que es jutge els mestres que es van prestar a aquell joc poc ètic, és summament important. Aplaudisc la societat espanyola per haver arribat a aquest punt de maduresa, perquè només així s’erradica el problema de soca-rel. Quan la gent, incloent-hi els que participem en l’acadèmia i investigació científica, ens adonem que el cost de cometre aquesta mena de faltes és real, les coses es regularan totes soles. En el medi científic, els costos de cometre faltes ètiques greus ja són altíssims si t’enxampen. El problema és que a molts no els atrapen o succeeix molt tard quan el mal ja està fet i el cost de reparar-lo és astronòmic, tant en diners com en imatge.

«La ciència d’avui necessita molts menys egos i molts més científics convençuts del seu paper de cara a la societat»

Hi ha estudis psicològics fets per Dan Ariely i el seu equip que indiquen que la gent tendeix a mentir menys després de, per exemple, posar la mà sobre la Bíblia. Passa també amb els ateus, perquè fer-ho els recorda que, encara que el seu no siga aquest, hi ha un codi ètic al qual s’adscriuen. Potser per això és important mantenir viva la flama de l’ètica, recordar-ho contínuament, tot i que siga un debat que encara no ha arribat a conclusions sòlides.

Una cosa de la qual parla Paulina Rivero Weber, i aclarisc que torne a parafrasejar-la, diu que, davant d’una falta ètica, l’individu es falla a si mateix. A Mèxic han eliminat una assignatura a l’escola que es denominava «Civisme». Això és un error tremend que repercuteix més tard, perquè un ha d’aprendre a caminar abans de poder córrer: no pots ser un científic íntegre i ètic si abans no ets un bon ciutadà i no pots ser un bon ciutadà si no ets mínimament educat i et condueixes amb civisme per la vida. Els científics necessitem una formació integral i tot comença per una cultura de servei a la societat, no de culte a l’ego. La ciència d’avui necessita molts menys egos i molts més científics convençuts del seu paper de cara a la societat, dels impostos de la qual vivim majoritàriament. Fer ciència, ser científic, representa una gegantina responsabilitat perquè de tu depèn que el coneixement s’incremente i les societats avancen i tinguen una millor qualitat de vida. Si aquest coneixement no es genera seguint estrictes principis d’integritat i ètica científica, podem fer un mal enorme a la societat i també podem perdre credibilitat davant aquesta mateixa societat. Aquest és un risc que simplement no podem córrer.