«A ras de cielo» de David Galadí-Enríquez

Observar el cel des de la trinxera


A ras de cielo

Dvid Galadí-Enríquez  
Akal. Tres Cantos, 2018. 
224 pàgines.

Des de fa milers d’anys els humans ens meravellem davant del cel estrelat i tractem d’entendre’l. A simple vista, fins i tot abans de la invenció del telescopi, molts astrònoms van assolir grans èxits amb la mera contemplació metòdica del firmament, observant el cel amb ulls curiosos.

La visió del cel a ull nu, lluny de la contaminació lumínica de les ciutats, és assequible a qualsevol observador habitual o esporàdic interessat, i continua aportant informació i coneixement. No obstant això, ara, a diferència de l’època dels astrònoms pretelescòpics, disposem d’un bagatge intel·lectual que permet interpretar correctament els fenòmens observats. Fenòmens quotidians com l’arc de Sant Martí, el blau del cel, el moviment dels objectes celestes, la brillantor dels estels, la cara de la Lluna, els eclipsis, etc., són fonts de preguntes, amb respostes que suggereixen noves preguntes més profundes sobre l’univers. I si hi ha algú que s’haja parat a intentar contestar-les, aquest ha estat David Galadí-Enríquez, que en el seu llibre A ras de cielo ens mostra com mirar el cel amb els mitjans del passat per a interpretar-los a la llum de la ciència moderna.

L’aportació de David és singular. Sorprèn que siga capaç d’explicar un fenomen celeste complex en poques línies i amb rigor. Per a això va a l’arrel del problema, el trosseja en les seues parts constituents, les analitza en detall i, amb tot capolat, dona la seua visió científica de manera clara, sense salts en el buit. A més, estén la seua explicació a altres escenaris més llunyans per a oferir-nos finalment una visió general del fenomen estudiat. En definitiva, aplica perfectament els mètodes de la ciència de manera senzilla, sense acudir al principi d’autoritat tan usual en molts llibres de divulgació científica.

L’autor no desaprofita l’ocasió per a carregar contra el càncer de les pseudociències, tan incrustat en la nostra societat. La claredat i la rapidesa amb què són desmuntades aquestes falsedats permeten que el seu llibre, A ras de cielo, també puga aportar-nos idees per a rebatre els arguments dels amics de les energies negatives, de l’aigua amb sucre, dels planetes influencers i la resta de superxeries.

També cal destacar la faceta de David com a narrador d’històries. Així, el capítol dedicat a les aurores boreals pot llegir-se com un conte científic en què el capità Pérez defensa la República Espanyola des de les trinxeres d’Extremadura, mentre que uns llums de colors brillen a la nit d’una Europa ja en guerra.

Necessitem tornar a veure el cel nocturn amb ulls curiosos i, com va fer el capità Pérez, aplicar la raó per a explicar-lo. Hem de tornar a l’astronomia pròxima, a l’abast de tots, popular, de primera línia; en definitiva, a una astronomia de trinxera.

I per a animar-nos a això, res més suggeridor que les imatges que acompanyen el text. Espectaculars imatges del cel a simple vista obtingudes per l’astrofotògraf Juan Carlos Casado, que ha sabut estar en el lloc i en el moment adequats per a captar els fenòmens descrits en el text i compartir-los amb els lectors.

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència - Volum 1 (2019)

Doctor en Física Solar. Tècnic superior d’investigació del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Col·laborador dels projectes IMaX (Imaging Magnetograph eXperiment) i SO/PHI (Solar Orbiter Polarimetric and Helioseismic Imager).